VALERIO, DE LEON Y QUIROGA – Tatuaje (Rocio Jurado)

02/09/2013:
Edito, ja que allà on volia posar "Drama", havia posat "Tràgic". Ho arreglo.
01/09/2013:

Ara comença a acabar-se l'estiu, una època en la que acostumem a deixar que les nostres pells es mostrin obertament als altres, i així podem veure fàcilment qui porta tatuatges i qui no. Bé, el tema dels tatuatges, se'ns ha escapat de les mans d'una manera força lamentable, i ara, qualsevol porta un (o més) tatuatges, fins al put, que penso que el que trenca les normes, són les persones que no porten tatuatges.

Quan jo era petit, un tatuatge era una cosa relativament estranya de veure, i quan en veies un, sabies que darrera aquell tatuatge hi havia una historia. Quan jo era petit, els tatuatges no els portava qui els volia portar, sinó que havies de fer mèrits per portar-los. Un tatuatge era una distinció i tenien un significat. Era la prova que havies patit o gaudit una experiència especial.

Un tatuatge el portaven persones que havien estat a l'exercit en cosos especials, ex presidiaris o mafiosos, en mostra d'implicació i de compromís amb el grup humà al que pertanyien i a les normes i a les regles que regien aquests grups. Sempre amb histories darrera d'aquell tatuatge que pocs podien explicar.

També el portaven persones amb professions que feien difícil l'arrelament a algun lloc i a altres persones com mariners o camioners. Duien els tatuatges per fer-los arrelar a algun record. Els tatuatges servien per això, per a no oblidar el que s'era, el que s'havia sigut, el que havia passat o el que estava passant. Darrera de cada tatuatge hi havia quelcom dramàtic i dolorós, i reflectien una cicatriu emocional d'aquell que els duia. I dic “aquell”, perquè “aquelles” difícilment en portaven.

El tatuatge feia olor a alcohol, a joc, a violència, a tabac, a sexe ràpid i impersonal però apassionat.

Peró ara, el tatuatge a perdut tot el seu valor emocional i identitari. Ara els tatuatges són un fet vulgar i quotidià. Són cosmètica i estètica barata i superficial, posat com a capricis de persones que volen ser “dolentes”. S'ha tornat tant vulgar que ja ni això, ja ni tant sols volen aparentar una imatge romàntica de la persona “dolenta”. Són objectes de decoració com un centre de taula o una estora d'entrada a la llar.

El tatuatge ha esdevingut un símbol d'una superficialitat tan brutal i d'una buidor i falta de contingut tan absoluta, que es fa veritablement insultant, i que cada cop em resulta més molest veure'ls. I quan més grossos pitjor. Em resulten molestos fins el punt que noies que m'haurien de resultar força atractives i desitjables, perdent molts punts en la meva escala de mascle primari. No els trobo gens sexis. I quan veig persones amb tatuatges, no puc evitar posar en dubte la seva pròpia personalitat. No puc evitar pensar que estan copiant a algú. En definitiva, els tatuatges han passat de ser una cosa força romàntica, a ser la imatge banal i sense valors, pròpia de la societat en la que vivim.

La cançó que presento avui, molt atípica del meu estil, sempre m'ha agradat, pel seu dramatisme de persones turmentades en ambients difícils. La cançó explica, tant amb la música com amb la lletra, una historia on els tatuatges han de formar-ne part. El dolor, la falta d'arrels, els ambients carregats d'alcohol i fum. Tot això ens porta a un tatuatge. Poso una versió interpretada per la Rocio Jurado, que sense ser un expert en aquest gènere musical, veient aquesta interpretació, s'entén perquè l'anomenaven “la mas grande”. Et pot agradar o no, però és innegable la seva excepcionalitat i excel·lència interpretativa. I és que aquesta cançó, no la pot interpretar qualsevol, i creieu-me, ja que he estat buscant altres alternatives, i cap arriba a fer ombra a la magnífica interpretació de la Rocio Jurado. Tant debò, la Mònica Naranjo o en Bunbury, algun dia facin una versió d'aquest tema. De fet, aquesta cançó, no desentonaria gens en el repertori d'en Bunbury. (tots intèrprets exagerats, però és en aquesta exageració, on està el seu talent i on deixen a la majoria dels seus col·legues, en la mediocritat)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 1941

Valerio, De Leon y Quriga - Tatuaje (feat. Rocio Jurado)

MESH – Step by step (Live 2007)

14/09/2013:

Sempre he sentit dir que darrere una bandera, les persones són capces de tot, i sembla que facin servir aquesta bandera per embolicar-se de fanatisme i perdin tot el seu sentit crític i fins i tot, s'oblidin de tot allò que han dit i han defensat tota la seva vida fins no fa gaire.

I aquest any, amb el Barça, podem veure com això és cert i sembla que ningú se'n recordi del que passava només fa dos anys (si més no, a mi ningú m'ha dit el contrari)

Només per fer memòria, el Barça, a diferència d'altres equips, no duia publicitat a la samarreta, i la immensa majoria dels que som del Barça, n'estàvem molt orgullosos. Dèiem que la samarreta del Barça (aquell club que és més que un club) no es podia tacar amb publicitat. Però finalment, un any, la samarreta del Barça es va tacar amb publicitat. Era publicitat d'UNICEF. En un principi, alguns no ho varem acceptar, però no va passar gaire temps, que no només ho varem acceptar, sinó que fins i tot, encara ens va fer sentir més orgullosos de la samarreta del nostre club. Així doncs, allò que havia estat considerat una “taca”, ara es veia com un mostra més de la grandesa del Barça. Desprès de lo de UNICEF, encara era més evident, que el Barça, era més que un club.

Però en les últimes eleccions, va guanyar una junta directiva, de la que m'he n'he de confessar un profund detractor i que cada dia que passa, en refermo més en la meva percepció que aquesta junta té moltes coses amagades. Aquesta junta volia posar publicitat de debò a la samarreta i tacar-la del tot i ho ha fet pas a pas i amb premeditació sabent perfectament el que feia i com ho havia de fer.

De cop, ens va treure lo de “UNICEF”, per posar “QATAR Foundation”, venent-nos que era una ONG, encara que fos d'un país poc democràtic (per dir-ho finament) i que casualment, és un país on el president del Barça hi té molts interessos comercials de caire privat.

I ara, dos anys desprès del canvi de ONG reconeguda a ONG tapadora, ja ens hem deixat de futileses, i ja hem tacat del tot la samarreta del Barça. I ho han fet, aprofitant-se que ara farà 300 anys que els espanyols ens van conquerir, argumentant que en homenatge al país, el Barça lluirà una samarreta amb la Senyera, la bandera del nostre país. Estem tots d'una exaltació tal, que no volem veure que ens l'han colant fins al fons, i que no només han tacat la samarreta del Barça, sinó que també han tacat la nostra bandera, la Senyera, amb el logotip d'unes línies aèries d'un país que no sembla molt fidel als cànons democràtics, i que, oh casualitat, l'actual president del Barça hi te forces interessos econòmics (és el mateix país d'abans) Ens han marcat un gol per tot l'escaire, però com ens l'han colat amb la Senyera, no volem veure-ho.

Pas a pas és com ens han colat aquest gol, i és també el títol d'una cançó (Step by step) de “Mesh”. Un magnífic grup que fa unes cançons molt ben construïdes, amb unes tonades força contagioses i que el 14 del mes que ve, toquen a Barcelona, presentant el seu nou treball.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2007

DVD: The World's A Big Place (We Collide Tour)

Step by step (Live 2007)

Més cançons i més informació

MATT BIANCO – Whose side are you on?

18/09/2013:

Aquest estiu a Blanes està sent mogut entre d'altres coses per tractament del subministrament de l'aigua a famílies amb dificultats econòmiques. Probablement passa també a altre poblacions, però jo només sé el que està passant a Blanes.

Resulta que unes famílies blanenques amb dificultats econòmiques greus, fins al punt de no poder pagar el rebut de l'aigua, tenen el subministrament de l'aigua corrent tallat.

Vivint en una societat com la que vivim, on el capitalisme salvatge cada dia va guanyat espai i territori, no ens hauria d'estranyar aquest fet, però és que hi han coses que clamen al cel.

Resulta que qui ha tallat el subministre d'aquest servei bàsic és Aigües de Blanes, i l'Ajuntament de Blanes és el màxim accionista d'aquesta empresa privada, i per tant l'alcalde de Blanes, és qui mana a Aigües de Blanes.

La primera pregunta que em ve al cap és: Com és possible que una administració pública sigui la màxima accionista d'una empresa privada que obté els seus guanys oferint un servei públic? Aquí hi ha alguna cosa que grinyola força i tot fa pudor a perversió de la relació entre lo privat i lo públic.

La segona pregunta és: Com és possible que una administració pública permet que una empresa de la que és la màxima accionista, ignori i incompleixi un acord del Parlament de Catalunya del passat mes d'abril, on es declarava la disponibilitat d'aigua, electricitat i gas, com a drets bàsics dels ciutadans de Catalunya?

Com és possible que un alcalde que s'auto anomena socialista, i que al mateix temps és qui finalment mana a Aigües de Blanes, posi per davant els interessos econòmics d'una empresa privada que ofereix un servei públic, als drets i i a les necessitats d'uns ciutadans caiguts en desgracia? A qui serveix l'alcalde? A l'empresa privada i a l¡ànim de lucre? O als ciutadans de Blanes?

Algú em podria dir que les administracions públiques no són ONG's i per molt trist que sigui, qui no paga, no pot tenir el servei. Bé, la meva resposta seria que qualsevol administració pública, hauria de veure les ONG's com un clar símptoma de que te mancances en les seves responsabilitats i qualsevol tasca que faci una ONG és una tasca que l'administració ha deixat de fer.

També s'hauria de tenir en compte, que un alcalde que s'auto anomena d'esquerres, quan permet que una família es quedi sense aigua corrent, està apropant a aquesta família a un punt sense retorn com és la exclusió social, ja que difícilment aquesta família podrà accedir a un lloc de treball digne, si no te possibilitat d'una minia higiene.

I per últim, la gran vergonya i la falta de sensibilitat humana que demostra l'equip de govern de la vila de Blanes, en el fet que diàriament, s'estan regalant litres i litres d'aigua a vilatans i a visitants a les dutxes de les platges, a gent que es pot permetre el luxe de dutxar-se tranquil·lament a casa seva, i al mateix temps li denega l'aigua a una família amb problemes econòmics. I això ho fa un partit, el PSC, que s'auto anomena d'esquerres, però que queda clar que ni és d'esquerres, ni té vergonya, ni caritat humana, regalant aigua al rics (els que podem pagar el rebut de l'aigua) fins al punt que permeten que els fills de les famílies riques, juguin amb l'aigua potable de les dutxes de la platja, com si fos un bé inesgotable (i que es un servei que NO NECESSITEM. Jo abans, quan no hi havien dutxes a les platges, mai les havia trobat a faltar) i al mateix temps li denega els drets a les persones amb dificultats en el nom de les lleis del mercat. Vergonyós i típica actitud de personatges que clarament qualificaríem de dèspotes.

Dit això cal preguntar-li seriosament a l'alcalde de Blanes, En Josep Marigó, del PSC, de quin costat està? Del de la ciutadania? O del cantó de l'ànim de lucre?

Ja fa anys, era en Matt Bianco qui feia aquesta pregunta “whose side are you on?” Probablement no se la feia ni a l'alcalde de Blanes, ni a cap alcalde, però és una pregunta que cal fer. Un altre dia. Ja parlarem amb mes calma de Matt Bianco.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1984

Àlbum: Whose side are you on?

Whose Side Are You On?

Més cançons i més informació

MATT BIANCO

Nacionalitat: Anglesa

Web oficial: http://www.mattbianco.com/HOME.html

Webs d'interès: http://en.wikipedia.org/wiki/Matt_Bianco

ANY: 1984

Àlbum: Whose side are you on?

01 - Whose Side Are You On?
02 - More Than I Can Bear
03 - No No Never
04 - Half a Minute
05 - Matt's Mood
06 - Get Out of Your Lazy Bed
07 - It's Getting Late
08 - Sneaking Out the Back Door
09 - Riding With the Wind
10 - Matts Mood II

NICKELBACK – When We Stand Together

11/08/2013:

Fa poques setmanes, vaig assistir a la presentació del Procés Constituent a Blanes. La presentació va córrer a càrrec de Albano Dante, un periodista blanenc que està fent un treball d'investigació periodística sobre alguns possibles “xanxullus” en la sanitat catalana, fins el punt que CiU li ha enviat tot el seu arsenal d'armament jurídic per aturar-lo. Malauradament, vaig arribar tard, i no el vaig poder escoltar.

La segona persona en intervenir va ser la Marta Afuera, un dels caps visibles i de les plataformes d'afectats per la hipoteca PAH. A ella si que la vaig poder escoltar, Ella ens va parlar sobre la manipulació informativa que rebem diàriament i que ens fa viure en món similar al de matrix. On ens bombardegen constantment amb missatges que ens fan estar atorats, enlloc de mobilitzar-nos, i que ens van acceptar coses que són, o haurien de ser inacceptables.

I la tercera persona en participar, va ser la Teresa Forcades. Ella ens va parlar del capitalisme, la relació entre els polítics i les grans corporacions empresarials.

Per mi, va ser tota una revelació, no per el que es va dir, sinó simplement perquè es va dir. Durant tota l'estona que vaig estar allà sentia com esplicaben de forma ordenada, entenedora, entretinguda i clara tot allò que penso des de fa un 15 anys. Era com sentir-me a mi mateix dir en veu alta els meus pensaments, la meva ideologia, la meva visió de la realitat i la meva proposta de societat. Coincideixo en tot, absolutament en tot el fons i la forma, en el com i en el perquè de tot el que es va dir en aquella presentació.

Per tal de no allargar-me mes, aquí us deixo el vídeo de la presentació, on podreu escoltar tot el que us estic dient.

Només us puc dir, i fins i tot demanar, que si teniu la oportunitat d'anar a una d'aquestes presentacions, hi assistiu, escolteu, i reflexioneu.

La cançó que em serveix per complimentar aquest comentari, es una cançó que no m'hauria d'agradar i d'un grup que no m'agrada especialment, però així són les coses, i es una cançó que m'agrada molt. La cançó es titula “When We Stand Together” de Nickelback. La cançó ens parla una mica de tot això. De no mirar a una altre banda si el problema no ens afecta. D'actuar enlloc d'esperar que si no ens movem i amaguem el cap sota l'ala.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2011

Àlbum: Here and now

Senzill: When We Stand Together

When We Stand Together

Més cançons i més informació

NICKELBACK

Nacionalitat: Canadà

Web oficial: http://www.nickelback.com/

Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Nickelback

http://en.wikipedia.org/wiki/Nickelback

ANY: 2011

Àlbum: Here and now 

01 - This Means War
02 - Bottoms Up
03 - When We Stand Together
04 - Midnight Queen
05 - Gotta Get Me Some
06 - Lullaby
07 - Kiss It Goodbye
08 - Trying Not to Love You
09 - Holding on to Heaven

10 - Everything I Wanna Do

11 - Don't Ever Let It End

Senzill: When We Stand Together

 

When We Stand Together

 

ULTRAVOX – Lament (Live 2010)

30/07/2013:

Encara no m'he pogut treure de cap la mort d'un company meu i de tot el que hi ha al voltant de la seva mort. Paraules culpant-lo a ell mateix del que havia passat i només a ell, fins al punt de condemnar-lo per haver deixat tres filles sense pare i una vídua sense marit i sense recursos. Ningú sembla que vulgui acceptar que les coses no són tant senzilles i que quan les cordes es tiben, es poden trencar. El recent accident de tren a Galícia, on sembla que tothom s'ha posat d'acord per culpabilitzar al conductor, em fa pensar en el perquè algunes persones fan el que fan. A un altre escala i amb un resultat molt més tràgic, tot el que passa amb el conductor del tren, em fa pensar amb el meu company.

És cert que nosaltres som responsables dels nostres actes, però nosaltres no som només nosaltres. Nosaltres som nosaltres i les nostres circumstàncies.

Que vull dir? Doncs malauradament tenim un exemple amb la tragèdia dels tren de Santiago.

És cert que era el conductor del tren el que va premer l'accelerador per anar a una velocitat excessiva en un tram on hauria d'anar molt més a poc a poc. Però . . . .per què anava tant ràpid? Què feia tard? Potser havia de complir amb uns objectius de puntualitat que eren impossibles? I si arribava massa d'hora . . . ningú el renyava per aquest excés de velocitat? I les mesures de seguretat? Perquè no hi eren?

Potser el conductor és responsable, però m'hi jugaria el coll, que estava pressionat d'alguna manera, i quan algú està pressionat ja no és lliure i per tant les seves decisions no són lliures, i per tant, perden quota de responsabilitat. Els que sí que són responsables, són els que han decidit uns horaris. O els que han decidit no controlar. O els que han decidit no posar mesures de seguretat. Aquests segur que sí que són responsables.

Quan algú és pressionat per aconseguir objectius, terminis, quotes, el que sigui, quan més forta i constant sigui aquesta pressió, més probabilitats hi ha que aquesta pressió trenqui la fermesa de la personalitat de la persona pressionada, i tard o d'hora, prendrà alguna decisió equivocada. Així doncs, si sabem que un treballador pressionat és candidat a equivocar-se, . . . el podem culpabilitzar de la seva errada? NO sé fins a quin punt estava aquest treballador pressionat, però estic gaire bé convençut que ho estava i força. Si no ho tinc malentès, si el tren arriba amb una marge de retard superior al “estipulat”, s'ha de retornar el diners als usuaris, i això es motiu suficient en els temps que corren per pressionar a qualsevol (sempre i quan no es tinguin masses escrúpols, clar).

El culpable real de tot això, si realment el conductor estava pressionat, és qui pressionava al conductor per tal que no arribés tard per no haver de retornar X diners i sortir retratat en algun llistat que el faci perdre extres salarials per objectius aconseguits. I també ho és qui va decidir posar uns horaris per guanyar punts davant l'opinió pública. I per últim, se'm fa molt difícil creure que havent-hi el mitjans tècnics que hi han, que es deixi tota la responsabilitat en una persona pressionada, (i que pot tenir un defalliment en qualsevol moment, una distracció, una errada, un mal dia) i no es posin altres mesures que puguin evitar aquestes coses. És important recordar, que alguns d'aquest trens, en altres latituds, circulen sense conductor. La veritat, és que fa tot l'efecte, que en aquestes latituds, es deixa al conductor, per si passa alguna cosa, responsabilitzar a aquesta persona del que ha passat.

Com deia, a diferent escala i amb un altre resultat, molt tràgic també, sembla que ningú vol entendre que no es pot pressionar a tothom de la mateixa manera i a tot moment. Tinc la sensació, que el meu company, amb altres temps i altres “tècniques de motivació laboral”, hauria fet cas a metge i s'hauria agafat una baixa, i avui no ens estaríem lamentant sobre la seva mort. De la mateixa manera, penso que si en alguns despatxos i alguns càrrecs polítics, no hagessin pres certes decisions, ara tampoc ens estaríem lamentant de les 80 víctimes de l'accident de tren.

La cançó més adient que he trobat per aquest parrafada, és “Lament” d'Ultravox. Una magnífica cançó que penso que transmet suficientment el sentiment de tristor i respecte que mereix el tema. Sobretot en directe, ja que el videoclip, l'he trobat superficial per la ocasió.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 2010

2CD/DVD: Return to eden

Lament

Més cançons i més informació.

TIGA - Hot in herre

28/07/2013:

Acabo de començar les vacances d'estiu, que esperava i que necessitava, De fet, portava unes setmanes somiant amb coses o persones relacionades amb la feina. Descansaré durant 4 setmanes, i que podré dedicar-me a estar amb les meves filles, refugiant-nos de la calor.

L'estiu, si ets de vacances, és temps de tòpics que any rere any, intentem repetir, però que es caracteritza sobretot, per una cosa. La calor.

Així doncs, avui comparteixo una cançó que parla de calor (encara que segur que és d'una calor diferent a la calor de l'estiu) La cançó és diu “Hot in Herre” i és de Tiga, un . . . (ara en diuen productor) music canadenc, amb força prestigi. La cançó, sempre m'ha fet pensar que era una versió, i efectivament, com sempre (:)) tenia raó, i era una versió, però d'una cançó que no conec. De fet, la original és una cançó que no m'hagués cridat gens l'atenció (el vídeo-clip, sí. Coses d'aquella altre calor de la que parlava abans) amb el que queda clar que el toc Tiga, és totalment definitiu.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 2003

CD-Single: Hot in herre

Hot in herre

Més cançons i més informació

LA ROUX – Bulletproof (Live 2010)

22/07/2013:

La setmana passada va ser molt dura. Un company de feina, al que no coneixia de res, va morir. “Com ha passat?” “Doncs diumenge va deixar a la família al càmping i ell va tornar per anar a treballar el dilluns. I mentre dormia, va morir”. Soc membre del comitè d'empresa i vaig començar a fer preguntes de qui era, com era, que feia, i les respostes que rebia no em feien cap gràcia.

Dilluns per la nit, quan vaig anar a dormir, vaig poder reflexionar sobre el que havia passat, i vaig arribar a la conclusió que aquest company havia mort per culpa de tothom.

Ell era el primer culpable, ja que sembla ser que no tenia molta cura d'ell mateix, i segurament pensava el mateix que pensem la majoria, que pensem que el nostre cos, abans de fer un pas definitiu, ens avisa un cop. Malauradament no és així i a aquest company, no el va avisar.

Qui sí que el va avisar va ser el metge, que aquella mateixa setmana, li havia recomanat descans. I aquí tenim al segon culpable. El sistema sanitari. Últimament, el metges, i suposo que pressionats per les administracions, s'han desentès de la seva responsabilitat de decidir si el pacient ha d'agafar al baixa o no, i li transfereixen aquesta responsabilitat al pacient. El pacient, a diferència dels metges, no ha estudiat la carrera de medicina, i mai podrà tenir una veritable visió del estat real de la seva salut. Qui teòricament sí que està capacitat per això, són els metges, que amb els seus coneixements i amb una petit qüestionari al pacient, són els que han de prendre la decisió de deixar al pacient a casa o no.

Però si el metge li va recomanar descans . . . per què ell no va fer cas? . . . i per què va anar a treballar? Doncs aquí tenim al tercer culpable. Les pressions que rebem últimament per no ser uns “nenetes” i anar a treballar tot i que salti a la vista que no estem en condicions de fer-ho. “això s'ha d'acabar aquesta setmana peti qui peti. I si no està, algú ho pagarà” “no podem marxar a casa fins que això estigui enllestit, i no vull sentir cap excusa” “que et fa mal el cap? Doncs pren-te alguna cosa i a treballar, que jo mai he agafat una baixa i he vingut a treballat amb 40 de febre”. Vulguis o no, totes aquestes frases que tots hem sentit, acaben influenciant-nos més del que pensem, i normalment no passa res però malauradament, de tant en tant, aquest pressió que alguns caps imprimeixen als seus subalterns, tenen conseqüències que s'escapen de les seves mans. I és que aquestes pressions, fan que últimament, es vegin coses realment degradants com gent amb el canell enguixat, anant a treballar utilitzant aquest canell amb el ratolí de l'ordinador, o anar amb croses fent grans caminades per anar de despatx en despatx o de reunió en reunió, o conduint o...

El quart culpable, és el govern, que amb les últimes reformes laborals que ha fet, faciliten aquestes pressions i ajuden a que la salut passi per sota del rendiment laboral, i els malalts o les persones dèbils, siguin considerades com poc productives i per tant, “objectivament” substituïbles i acomiadables.

I l'ultim culpable, soc jo. Com a membre del comitè de l'empresa, fa 6 anys que he deixat de reclamar les revisions mediques anuals. No he perseguit les possibles pressions dels caps. No he fet pedagogia de respecte a la pròpia salut i a la de les persones del nostre entorn laboral. Si hagués fet la meva feina i no m'hagués deixat seduir pel costat fosc, qui sap!!!!

En definitiva, entre tots hem oblidat que la salut és el més important, i entre tots hem de construir una cultura de la salut a prova de bales. Una cultura de la salut que no ens faci pensar ni per un moment que entregar una feina a temps, val més que la nostra vida i la vida dels que deixem enrere. Entregar una feina mai és prou important per posar en risc la vida d'una persona i el món de la rendibilitat dels treballadors no es pot pagar amb el deteriorament d'aquesta cultura de la salut. No podem deixar-nos pressionar. No podem treure'ns de sobre la nostra responsabilitat. No podem pressionar. No podem cedir al xantatge del capital. I no podem deixar-nos seduir pel costat focs i abaixar els braços. Hem de tenir una cultura de la salut a prova de bales.

A prova de bales és el títol d'una cançó de La Roux, que precisament, fa uns dies va tocar a Benicàssim. Us deixo un vídeo d'aquesta cançó en un directe de l'any 2010 que no se si serà semblant al que van poder veure els assistents al concert.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 2009

Àlbum: La Roux

Senzill: Bulletproof

ANY: 2010

Bulletproof (directe 2012)

Més cançons i més informació

DURAN DURAN - Is there something I should know?

07/07/2013:

Un cop més, quedo perplex davant la insensibilitat manifesta de la nostra societat, ja no només quan afecta a terceres persones, sinó fins i tot a nosaltres mateixos. Una de les notícies d'aquests dies, és que una persona que treballava, no sé ben bé on, ha revelat secrets d'estat sobre les relacions de l'administració i el poble. De fet sembla que ha demostrat que l'administració dels Estats Units, espiava les comunicacions, no només dels seus ciutadans, sinó també les comunicacions dels ciutadans de la resta del món. Aquí ve la meva primera perplexitat. On és la notícia? Què ningú se'n havia adonat que Internet i les seves xarxes socials, són el millor aparell d'espionatge que s'ha inventat mai, i que és una cosa que ens apropa molt, a lo que seria “El gran germà”? Tots sabem que estem vigilats i fitxats del tot.

No sé ben bé que és el que aquest noi, ha tret a la llum, però tot el que ha mogut la seva revelació, és un nou motiu per a la meva perplexitat. Si aquest home, no ha revelat re que no sabéssim abans, què ho fa, que les autoritats dels Estats Units, hagin desplegat tot el seu potencial per detenir a una persona que no ha dir re de nou?

El tercer motiu de perplexitat, és que . . . si el que ha fet aquest noi, es tant “terrible”; com és que els serveis secrets dels Estat Units, no han “arreglat” aquest tema a la “seva” manera (com han fet sempre)? i a més. sembla que provoquin que es faci un seguiment mediàtic, gaire bé, retransmès en directe per televisió?

El quart motiu de perplexitat, és que arribats al punt que estem seguint aquest tema gaire bé en directe per televisió, i que ningú, repeteixo, ningú ha desmentit, i per tant, hem de pensar que és cert, doncs, com és que no hi ha cap dimissió? i sobretot, com és que no hi ha cap detenció? Si és cert que les autoritat dels Estats Units, espiaven als seus ciutadans, el President dels Estat Units hauria de dimitir si no era coneixedor d'aquestes pràctiques. I si n'era coneixedor, hauria de ser detingut.

Peró a mes, el reguitzell de noticies “perplexants”, continua quan resulta que uns governs europeus, no deixen passar a un avio presidencial d'un altre país, per la sospita que podria refugiar a una persona que ha arriscat la seva vida, per obrir-nos definitivament els ulls i dir-nos que estem a un pas de 1984. I enlloc de refugiar a aquesta persona, aquests “civilitzats” governs respectuosos dels drets humans, col·laboren amb el delinqüent (ja que no ha desmentit el delicte – No us deixa perplexes, això?) que vol capturar, al que de moment, sembla ser el bo de la pel·lícula.

I l'última, és veure com els ciutadans d'aquests països europeus, no demanen dimissions i explicacions als seus governs, per col·laborar, amb el que de moment, sembla el dolent de la pel·lícula.

Amb tota aquesta historia, tinc la sensació que em prenen per imbecil, un altre cop, i tinc la certesa que em volen enganyar i manipular, un altre cop. És evident que hi ha alguna cosa que no sabem i que hauríem de saber.

I això és el que es preguntaven Duran Duran amb aquesta cançó titulada “Is there something I should know”. Una magnifica cançó que a Europa no va ser inclosa en cap “Llarga durada” i només es va editar com a senzill, però que d'una manera o altre, va servir per fer un dics de grans èxits de Duran Duran amb nomes dos “llargues Durades” al mercat.

Especialment recomanable la versió Maxi d'aquesta cançó. És d'una època, en que els grups es “curraven” unes versions mes treballades i no es dedicaven a contractar dj's, El vídeo clip també és molt recomanable, també d'una època que es posava certa cura en fer els vídeos.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

PD: Per cert. Parlant de secrets que es descobreixen . . . o que s'escampen deliberadament, avui fa 66 anys del Incident de Roswell!!!!

ANY: 1983

Senzill: Is there something I should know?

Maxi: Is there something I should know?

Is there something I should know?

Més cançons i més Informació

DEPECHE MODE - A question of time

22/06/2013:

Aquesta setmana, ha sigut l'aniversari de la meva filla petita. Ha fet vuit anys, i ens a demanat un rellotge. Al “cole”, han apres a llegir les hores, i la veritat és que ella ho ha après força be, i força rapit, fins a punt que s'ha tornat una petita obsessió. Porta uns dies preguntant “Quant falta per les 8?” “Quin hora serà d'aquí a dues hores i quart?”, Quant temps falta per que arribi la mama?”, “Pregunta'm quin hora és?”. Finalment hem hagut de dir “P R O UUUUUUUUU”, però li hem regalat un rellotge. A veure quant temps li dura!!!

Aniversaris i rellotges, ens fan pensar en l'inexorable pas del temps, que a vegades ens apropa als nostres objectius, i altres cops fa que algunes coses, caduquin. Així, doncs, avui és qüestió de parlar del temps. Del seu constant caminar endavant i que només ens cal esperar perquè moltes coses passin o arribin. Per exemple aquesta setmana també a fet 25 anys que es va enregistrar un concert de Depeche Mode, que es va publicar sota el nom de “101”

Tot em porta a la cançó “A question of time” del disc “Black celebration”, disc amb el que me'n vaig adonar, que Depeche Mode havien deixat de ser un grup per uns escollits, i havien passat a ser un grup de masses. De fet, ja vaig patir algun intent d'alliçonar-me sobre lo bons que eren Depeche Mode, tot i que no va ser massa greu, i fins al “Violator” la cosa era suportable.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 1986

CD: Black celebration

Maxi-Single: A question of time

A question of time

Més cançons i més informació.

PET SHOP BOYS – Invisible / Vocal (Live Buenos Aires 2013)

15/06/2013:

Foto feta per btretze

L'altre dia, per sorpresa, van caure a les meves mans, dues entrades pel concert inaugural del Sonar 2013, amb Dorian (dels que no n'he sentit re, però si tinc bones referencies) i amb Pet Shop Boys. En un principi, em va fer molta il·lusió anar al concert dels Pet Shop Boys, més per la forma amb la que em van caure les entrades que pel duet en ell mateix. Les entrades me les va fer arribar una amiga que no conec (Gràcies)

No soc un gran seguidor del Pet Shop Boys, i de fet, alguns cops em carreguen fins a límits exasperants. Però la veritat és que era una oportunitat que no podia desaprofitar. Per tant, vaig decidir preparar-me pel concert, escoltant el CD de grans èxits de Pet Shop Boys, i el seu ultim CD al mercat “Elysium”.

La primera sorpresa va ser que del disc de gran èxits, coneixia menys cançons de les que pensava, i la meitat de les cançons, no m'agradaven. La segona sorpresa, va ser que els seu disc “Elysium” és un dels discos més avorrits que he escoltat mai. Vaig menystenir al duet, acusant-los de “puretes” aburgesats i mandrosos que vivien del discos anteriors, i que ara funcionaven per inèrcia. Amb el pas dels dies, la il·lusió inicial anava minvant, i començava a pensar que no era just que jo anés per la cara al concert, mentre que altres persones que sí són seguidores del duet, potser no podrien anar-hi.

Per una banda tenia una sensació de ser un desagraït maleit que no podia suportar-me a mi mateix. Per l'altre, tenia cert remordiment de consciencia per anar a un concert del que no en gaudiria, mentre que uns amics meus, que sí són seguidors del duet, i de Dorian, no podien anar-hi. Finalment vaig posar fill a l'agulla, i després d'uns quants e-mails i uns quants “whatsapps”, la amiga que no conec, va fer una altre gest de generositat, i els meus amics, podran gaudir de Pet Shop Boys. Finalment, tot a tingut un final feliç.

Ha tingut un final feliç? NO. Un cop vaig haver posat tothom d'acord, vaig decidir buscar una cançó de Pet Shop Boys per fer una entrada en aquest blog, quan vaig descobrir que al juliol d'aquest any, treuen nou disc. Vaig sentir dues cançons, i d'avorrits, res de res. Dues cançons esplèndides, amb ganes de “marxa”, de viure la nit i amb ganes de ball. Només feia 10 minuts que havia lliurat les entrades als meus amics, i el concert que fins aquell moment prometia ser avorrit fins i tot per les vaques, havia passat a ser atractiu i amb expectatives de ser un gran concert.

Com podia haver estat tant esnob, i tant estúpid de menystenir a un duet que fa dècades que viu de la música i dels seus concerts? i que hi viu molt bé, amb èxit de critica i èxit comercial. Tot i això, no me'n penedeixo d'haver donat les entrades als meus amics, que se les mereixen més que jo.

Per celebrar la meva estupidesa i supervia, poso dues cançons de Pet Shop Boys en un concert a Buenos Aires, de fa un mes. La primera és “Invisible” del seu disc “Elysium”. Sí, sí. aquell que abans he dit que era un dels discos més avorrits que he escoltat mai. Aquest disc, tot i ser avorrit, té algunes cançons molt bones, i particularment, té aquest joia. Una cançó plena de bellesa i sensibilitat. Un obra mestre. La segona és del disc que trauran el mes que ve, i sembla que serà el seu nou senzill, “Vocal”, una cançó a mig camí del House/Italo disco/tecno, amb el toc inconfusible de Pet Shop Boys.

Aquí trobareu informació interessant del concert que m'he perdut (no han tocat “Heart”. He fet bé en no anar-hi hahaha)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu!!

ANY: 2012

CD: Elysium

ANY: 2013

Invisible (Live 2013 Buenos Aires)

Vocal (Live 2013 Buenos Aires)

Més cançons i més informació