ULTRAVOX – Lament (Live 2010)

30/07/2013:

Encara no m'he pogut treure de cap la mort d'un company meu i de tot el que hi ha al voltant de la seva mort. Paraules culpant-lo a ell mateix del que havia passat i només a ell, fins al punt de condemnar-lo per haver deixat tres filles sense pare i una vídua sense marit i sense recursos. Ningú sembla que vulgui acceptar que les coses no són tant senzilles i que quan les cordes es tiben, es poden trencar. El recent accident de tren a Galícia, on sembla que tothom s'ha posat d'acord per culpabilitzar al conductor, em fa pensar en el perquè algunes persones fan el que fan. A un altre escala i amb un resultat molt més tràgic, tot el que passa amb el conductor del tren, em fa pensar amb el meu company.

És cert que nosaltres som responsables dels nostres actes, però nosaltres no som només nosaltres. Nosaltres som nosaltres i les nostres circumstàncies.

Que vull dir? Doncs malauradament tenim un exemple amb la tragèdia dels tren de Santiago.

És cert que era el conductor del tren el que va premer l'accelerador per anar a una velocitat excessiva en un tram on hauria d'anar molt més a poc a poc. Però . . . .per què anava tant ràpid? Què feia tard? Potser havia de complir amb uns objectius de puntualitat que eren impossibles? I si arribava massa d'hora . . . ningú el renyava per aquest excés de velocitat? I les mesures de seguretat? Perquè no hi eren?

Potser el conductor és responsable, però m'hi jugaria el coll, que estava pressionat d'alguna manera, i quan algú està pressionat ja no és lliure i per tant les seves decisions no són lliures, i per tant, perden quota de responsabilitat. Els que sí que són responsables, són els que han decidit uns horaris. O els que han decidit no controlar. O els que han decidit no posar mesures de seguretat. Aquests segur que sí que són responsables.

Quan algú és pressionat per aconseguir objectius, terminis, quotes, el que sigui, quan més forta i constant sigui aquesta pressió, més probabilitats hi ha que aquesta pressió trenqui la fermesa de la personalitat de la persona pressionada, i tard o d'hora, prendrà alguna decisió equivocada. Així doncs, si sabem que un treballador pressionat és candidat a equivocar-se, . . . el podem culpabilitzar de la seva errada? NO sé fins a quin punt estava aquest treballador pressionat, però estic gaire bé convençut que ho estava i força. Si no ho tinc malentès, si el tren arriba amb una marge de retard superior al “estipulat”, s'ha de retornar el diners als usuaris, i això es motiu suficient en els temps que corren per pressionar a qualsevol (sempre i quan no es tinguin masses escrúpols, clar).

El culpable real de tot això, si realment el conductor estava pressionat, és qui pressionava al conductor per tal que no arribés tard per no haver de retornar X diners i sortir retratat en algun llistat que el faci perdre extres salarials per objectius aconseguits. I també ho és qui va decidir posar uns horaris per guanyar punts davant l'opinió pública. I per últim, se'm fa molt difícil creure que havent-hi el mitjans tècnics que hi han, que es deixi tota la responsabilitat en una persona pressionada, (i que pot tenir un defalliment en qualsevol moment, una distracció, una errada, un mal dia) i no es posin altres mesures que puguin evitar aquestes coses. És important recordar, que alguns d'aquest trens, en altres latituds, circulen sense conductor. La veritat, és que fa tot l'efecte, que en aquestes latituds, es deixa al conductor, per si passa alguna cosa, responsabilitzar a aquesta persona del que ha passat.

Com deia, a diferent escala i amb un altre resultat, molt tràgic també, sembla que ningú vol entendre que no es pot pressionar a tothom de la mateixa manera i a tot moment. Tinc la sensació, que el meu company, amb altres temps i altres “tècniques de motivació laboral”, hauria fet cas a metge i s'hauria agafat una baixa, i avui no ens estaríem lamentant sobre la seva mort. De la mateixa manera, penso que si en alguns despatxos i alguns càrrecs polítics, no hagessin pres certes decisions, ara tampoc ens estaríem lamentant de les 80 víctimes de l'accident de tren.

La cançó més adient que he trobat per aquest parrafada, és “Lament” d'Ultravox. Una magnífica cançó que penso que transmet suficientment el sentiment de tristor i respecte que mereix el tema. Sobretot en directe, ja que el videoclip, l'he trobat superficial per la ocasió.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 2010

2CD/DVD: Return to eden

Lament

Més cançons i més informació.

TIGA - Hot in herre

28/07/2013:

Acabo de començar les vacances d'estiu, que esperava i que necessitava, De fet, portava unes setmanes somiant amb coses o persones relacionades amb la feina. Descansaré durant 4 setmanes, i que podré dedicar-me a estar amb les meves filles, refugiant-nos de la calor.

L'estiu, si ets de vacances, és temps de tòpics que any rere any, intentem repetir, però que es caracteritza sobretot, per una cosa. La calor.

Així doncs, avui comparteixo una cançó que parla de calor (encara que segur que és d'una calor diferent a la calor de l'estiu) La cançó és diu “Hot in Herre” i és de Tiga, un . . . (ara en diuen productor) music canadenc, amb força prestigi. La cançó, sempre m'ha fet pensar que era una versió, i efectivament, com sempre (:)) tenia raó, i era una versió, però d'una cançó que no conec. De fet, la original és una cançó que no m'hagués cridat gens l'atenció (el vídeo-clip, sí. Coses d'aquella altre calor de la que parlava abans) amb el que queda clar que el toc Tiga, és totalment definitiu.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 2003

CD-Single: Hot in herre

Hot in herre

Més cançons i més informació

LA ROUX – Bulletproof (Live 2010)

22/07/2013:

La setmana passada va ser molt dura. Un company de feina, al que no coneixia de res, va morir. “Com ha passat?” “Doncs diumenge va deixar a la família al càmping i ell va tornar per anar a treballar el dilluns. I mentre dormia, va morir”. Soc membre del comitè d'empresa i vaig començar a fer preguntes de qui era, com era, que feia, i les respostes que rebia no em feien cap gràcia.

Dilluns per la nit, quan vaig anar a dormir, vaig poder reflexionar sobre el que havia passat, i vaig arribar a la conclusió que aquest company havia mort per culpa de tothom.

Ell era el primer culpable, ja que sembla ser que no tenia molta cura d'ell mateix, i segurament pensava el mateix que pensem la majoria, que pensem que el nostre cos, abans de fer un pas definitiu, ens avisa un cop. Malauradament no és així i a aquest company, no el va avisar.

Qui sí que el va avisar va ser el metge, que aquella mateixa setmana, li havia recomanat descans. I aquí tenim al segon culpable. El sistema sanitari. Últimament, el metges, i suposo que pressionats per les administracions, s'han desentès de la seva responsabilitat de decidir si el pacient ha d'agafar al baixa o no, i li transfereixen aquesta responsabilitat al pacient. El pacient, a diferència dels metges, no ha estudiat la carrera de medicina, i mai podrà tenir una veritable visió del estat real de la seva salut. Qui teòricament sí que està capacitat per això, són els metges, que amb els seus coneixements i amb una petit qüestionari al pacient, són els que han de prendre la decisió de deixar al pacient a casa o no.

Però si el metge li va recomanar descans . . . per què ell no va fer cas? . . . i per què va anar a treballar? Doncs aquí tenim al tercer culpable. Les pressions que rebem últimament per no ser uns “nenetes” i anar a treballar tot i que salti a la vista que no estem en condicions de fer-ho. “això s'ha d'acabar aquesta setmana peti qui peti. I si no està, algú ho pagarà” “no podem marxar a casa fins que això estigui enllestit, i no vull sentir cap excusa” “que et fa mal el cap? Doncs pren-te alguna cosa i a treballar, que jo mai he agafat una baixa i he vingut a treballat amb 40 de febre”. Vulguis o no, totes aquestes frases que tots hem sentit, acaben influenciant-nos més del que pensem, i normalment no passa res però malauradament, de tant en tant, aquest pressió que alguns caps imprimeixen als seus subalterns, tenen conseqüències que s'escapen de les seves mans. I és que aquestes pressions, fan que últimament, es vegin coses realment degradants com gent amb el canell enguixat, anant a treballar utilitzant aquest canell amb el ratolí de l'ordinador, o anar amb croses fent grans caminades per anar de despatx en despatx o de reunió en reunió, o conduint o...

El quart culpable, és el govern, que amb les últimes reformes laborals que ha fet, faciliten aquestes pressions i ajuden a que la salut passi per sota del rendiment laboral, i els malalts o les persones dèbils, siguin considerades com poc productives i per tant, “objectivament” substituïbles i acomiadables.

I l'ultim culpable, soc jo. Com a membre del comitè de l'empresa, fa 6 anys que he deixat de reclamar les revisions mediques anuals. No he perseguit les possibles pressions dels caps. No he fet pedagogia de respecte a la pròpia salut i a la de les persones del nostre entorn laboral. Si hagués fet la meva feina i no m'hagués deixat seduir pel costat fosc, qui sap!!!!

En definitiva, entre tots hem oblidat que la salut és el més important, i entre tots hem de construir una cultura de la salut a prova de bales. Una cultura de la salut que no ens faci pensar ni per un moment que entregar una feina a temps, val més que la nostra vida i la vida dels que deixem enrere. Entregar una feina mai és prou important per posar en risc la vida d'una persona i el món de la rendibilitat dels treballadors no es pot pagar amb el deteriorament d'aquesta cultura de la salut. No podem deixar-nos pressionar. No podem treure'ns de sobre la nostra responsabilitat. No podem pressionar. No podem cedir al xantatge del capital. I no podem deixar-nos seduir pel costat focs i abaixar els braços. Hem de tenir una cultura de la salut a prova de bales.

A prova de bales és el títol d'una cançó de La Roux, que precisament, fa uns dies va tocar a Benicàssim. Us deixo un vídeo d'aquesta cançó en un directe de l'any 2010 que no se si serà semblant al que van poder veure els assistents al concert.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 2009

Àlbum: La Roux

Senzill: Bulletproof

ANY: 2010

Bulletproof (directe 2012)

Més cançons i més informació

DURAN DURAN - Is there something I should know?

07/07/2013:

Un cop més, quedo perplex davant la insensibilitat manifesta de la nostra societat, ja no només quan afecta a terceres persones, sinó fins i tot a nosaltres mateixos. Una de les notícies d'aquests dies, és que una persona que treballava, no sé ben bé on, ha revelat secrets d'estat sobre les relacions de l'administració i el poble. De fet sembla que ha demostrat que l'administració dels Estats Units, espiava les comunicacions, no només dels seus ciutadans, sinó també les comunicacions dels ciutadans de la resta del món. Aquí ve la meva primera perplexitat. On és la notícia? Què ningú se'n havia adonat que Internet i les seves xarxes socials, són el millor aparell d'espionatge que s'ha inventat mai, i que és una cosa que ens apropa molt, a lo que seria “El gran germà”? Tots sabem que estem vigilats i fitxats del tot.

No sé ben bé que és el que aquest noi, ha tret a la llum, però tot el que ha mogut la seva revelació, és un nou motiu per a la meva perplexitat. Si aquest home, no ha revelat re que no sabéssim abans, què ho fa, que les autoritats dels Estats Units, hagin desplegat tot el seu potencial per detenir a una persona que no ha dir re de nou?

El tercer motiu de perplexitat, és que . . . si el que ha fet aquest noi, es tant “terrible”; com és que els serveis secrets dels Estat Units, no han “arreglat” aquest tema a la “seva” manera (com han fet sempre)? i a més. sembla que provoquin que es faci un seguiment mediàtic, gaire bé, retransmès en directe per televisió?

El quart motiu de perplexitat, és que arribats al punt que estem seguint aquest tema gaire bé en directe per televisió, i que ningú, repeteixo, ningú ha desmentit, i per tant, hem de pensar que és cert, doncs, com és que no hi ha cap dimissió? i sobretot, com és que no hi ha cap detenció? Si és cert que les autoritat dels Estats Units, espiaven als seus ciutadans, el President dels Estat Units hauria de dimitir si no era coneixedor d'aquestes pràctiques. I si n'era coneixedor, hauria de ser detingut.

Peró a mes, el reguitzell de noticies “perplexants”, continua quan resulta que uns governs europeus, no deixen passar a un avio presidencial d'un altre país, per la sospita que podria refugiar a una persona que ha arriscat la seva vida, per obrir-nos definitivament els ulls i dir-nos que estem a un pas de 1984. I enlloc de refugiar a aquesta persona, aquests “civilitzats” governs respectuosos dels drets humans, col·laboren amb el delinqüent (ja que no ha desmentit el delicte – No us deixa perplexes, això?) que vol capturar, al que de moment, sembla ser el bo de la pel·lícula.

I l'última, és veure com els ciutadans d'aquests països europeus, no demanen dimissions i explicacions als seus governs, per col·laborar, amb el que de moment, sembla el dolent de la pel·lícula.

Amb tota aquesta historia, tinc la sensació que em prenen per imbecil, un altre cop, i tinc la certesa que em volen enganyar i manipular, un altre cop. És evident que hi ha alguna cosa que no sabem i que hauríem de saber.

I això és el que es preguntaven Duran Duran amb aquesta cançó titulada “Is there something I should know”. Una magnifica cançó que a Europa no va ser inclosa en cap “Llarga durada” i només es va editar com a senzill, però que d'una manera o altre, va servir per fer un dics de grans èxits de Duran Duran amb nomes dos “llargues Durades” al mercat.

Especialment recomanable la versió Maxi d'aquesta cançó. És d'una època, en que els grups es “curraven” unes versions mes treballades i no es dedicaven a contractar dj's, El vídeo clip també és molt recomanable, també d'una època que es posava certa cura en fer els vídeos.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

PD: Per cert. Parlant de secrets que es descobreixen . . . o que s'escampen deliberadament, avui fa 66 anys del Incident de Roswell!!!!

ANY: 1983

Senzill: Is there something I should know?

Maxi: Is there something I should know?

Is there something I should know?

Més cançons i més Informació

DEPECHE MODE - A question of time

22/06/2013:

Aquesta setmana, ha sigut l'aniversari de la meva filla petita. Ha fet vuit anys, i ens a demanat un rellotge. Al “cole”, han apres a llegir les hores, i la veritat és que ella ho ha après força be, i força rapit, fins a punt que s'ha tornat una petita obsessió. Porta uns dies preguntant “Quant falta per les 8?” “Quin hora serà d'aquí a dues hores i quart?”, Quant temps falta per que arribi la mama?”, “Pregunta'm quin hora és?”. Finalment hem hagut de dir “P R O UUUUUUUUU”, però li hem regalat un rellotge. A veure quant temps li dura!!!

Aniversaris i rellotges, ens fan pensar en l'inexorable pas del temps, que a vegades ens apropa als nostres objectius, i altres cops fa que algunes coses, caduquin. Així, doncs, avui és qüestió de parlar del temps. Del seu constant caminar endavant i que només ens cal esperar perquè moltes coses passin o arribin. Per exemple aquesta setmana també a fet 25 anys que es va enregistrar un concert de Depeche Mode, que es va publicar sota el nom de “101”

Tot em porta a la cançó “A question of time” del disc “Black celebration”, disc amb el que me'n vaig adonar, que Depeche Mode havien deixat de ser un grup per uns escollits, i havien passat a ser un grup de masses. De fet, ja vaig patir algun intent d'alliçonar-me sobre lo bons que eren Depeche Mode, tot i que no va ser massa greu, i fins al “Violator” la cosa era suportable.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 1986

CD: Black celebration

Maxi-Single: A question of time

A question of time

Més cançons i més informació.

PET SHOP BOYS – Invisible / Vocal (Live Buenos Aires 2013)

15/06/2013:

Foto feta per btretze

L'altre dia, per sorpresa, van caure a les meves mans, dues entrades pel concert inaugural del Sonar 2013, amb Dorian (dels que no n'he sentit re, però si tinc bones referencies) i amb Pet Shop Boys. En un principi, em va fer molta il·lusió anar al concert dels Pet Shop Boys, més per la forma amb la que em van caure les entrades que pel duet en ell mateix. Les entrades me les va fer arribar una amiga que no conec (Gràcies)

No soc un gran seguidor del Pet Shop Boys, i de fet, alguns cops em carreguen fins a límits exasperants. Però la veritat és que era una oportunitat que no podia desaprofitar. Per tant, vaig decidir preparar-me pel concert, escoltant el CD de grans èxits de Pet Shop Boys, i el seu ultim CD al mercat “Elysium”.

La primera sorpresa va ser que del disc de gran èxits, coneixia menys cançons de les que pensava, i la meitat de les cançons, no m'agradaven. La segona sorpresa, va ser que els seu disc “Elysium” és un dels discos més avorrits que he escoltat mai. Vaig menystenir al duet, acusant-los de “puretes” aburgesats i mandrosos que vivien del discos anteriors, i que ara funcionaven per inèrcia. Amb el pas dels dies, la il·lusió inicial anava minvant, i començava a pensar que no era just que jo anés per la cara al concert, mentre que altres persones que sí són seguidores del duet, potser no podrien anar-hi.

Per una banda tenia una sensació de ser un desagraït maleit que no podia suportar-me a mi mateix. Per l'altre, tenia cert remordiment de consciencia per anar a un concert del que no en gaudiria, mentre que uns amics meus, que sí són seguidors del duet, i de Dorian, no podien anar-hi. Finalment vaig posar fill a l'agulla, i després d'uns quants e-mails i uns quants “whatsapps”, la amiga que no conec, va fer una altre gest de generositat, i els meus amics, podran gaudir de Pet Shop Boys. Finalment, tot a tingut un final feliç.

Ha tingut un final feliç? NO. Un cop vaig haver posat tothom d'acord, vaig decidir buscar una cançó de Pet Shop Boys per fer una entrada en aquest blog, quan vaig descobrir que al juliol d'aquest any, treuen nou disc. Vaig sentir dues cançons, i d'avorrits, res de res. Dues cançons esplèndides, amb ganes de “marxa”, de viure la nit i amb ganes de ball. Només feia 10 minuts que havia lliurat les entrades als meus amics, i el concert que fins aquell moment prometia ser avorrit fins i tot per les vaques, havia passat a ser atractiu i amb expectatives de ser un gran concert.

Com podia haver estat tant esnob, i tant estúpid de menystenir a un duet que fa dècades que viu de la música i dels seus concerts? i que hi viu molt bé, amb èxit de critica i èxit comercial. Tot i això, no me'n penedeixo d'haver donat les entrades als meus amics, que se les mereixen més que jo.

Per celebrar la meva estupidesa i supervia, poso dues cançons de Pet Shop Boys en un concert a Buenos Aires, de fa un mes. La primera és “Invisible” del seu disc “Elysium”. Sí, sí. aquell que abans he dit que era un dels discos més avorrits que he escoltat mai. Aquest disc, tot i ser avorrit, té algunes cançons molt bones, i particularment, té aquest joia. Una cançó plena de bellesa i sensibilitat. Un obra mestre. La segona és del disc que trauran el mes que ve, i sembla que serà el seu nou senzill, “Vocal”, una cançó a mig camí del House/Italo disco/tecno, amb el toc inconfusible de Pet Shop Boys.

Aquí trobareu informació interessant del concert que m'he perdut (no han tocat “Heart”. He fet bé en no anar-hi hahaha)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu!!

ANY: 2012

CD: Elysium

ANY: 2013

Invisible (Live 2013 Buenos Aires)

Vocal (Live 2013 Buenos Aires)

Més cançons i més informació

KRAFTWERK - The robots (live 2005)

08/06/2013:

La setmana que ve comença el Sónar i aquest any presenta doc caps de cartell força importants. Avui parlaré de Kraftwerk, i d'aquí uns dies, de l'altre cap de cartell.

Poca cosa a dir de Krafwerk que no s'hagi dit ja, Presenten un concert amb projeccions de vídeo en 3D i faran el gairebé playback habitual. Tal com ho dic, podria semblar que ho dic com una critica negativa, però no és així. Crec que a Kraftwerk, sempre és interessant veure'ls, i estic gairebé convençut que no són gens avorrits. Si mes no, quan jo els vaig veure fa molts anys, em van sorprendre precisament perquè eren força divertits.

Aprofito per posar una cançó d'ells, i tractant-se del Sonar, he escollit The Robots, en un concert del 2005 (ja fa 8 anys!!!)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu!!

ANY: 2005

DVD: Minimum - Maximum

The robots (LIVE 2005)

Més cançons i més informació

DURAN DURAN - All she wants is

02/06/2013:

L'altre dia vaig anar a la segona exhibició de twirling del equip de la meva filla gran. Vaig poder veure que la meva filla ho fa força bé, però també vaig poder veure com la meva filla era discriminada d'una manera que difícilment em podran explicar.

No puc entendre perquè la meva filla (i tres amigues seves) van ser avisades d'aquesta exhibició amb 5 dies d'antelació, quan feia com a mínim dues setmanes que estava programada. La meva filla, carregada d'il·lusió, va mobilitzar a tota la família, per fer-nos anar a la exhibició, i tots varem pagar religiosament els 2 euros de donatiu. La meva filla, nerviosa com estava, no va parar en tot el dia de preguntar “quant falta?”. Estava impacient per vestir-se de negre, tal com li havien dit.

Però quan varem arribat al recinte de la exhibició, la meva filla va veure com ella i les seves tres amigues, eren les úniques que anaven de negre. Les altres nenes, portaven maiots de colors i de fantasia. Les 4 amigues, van sortit a fer la seva exhibició, i van veure com els hi tallaven la música que utilitzaven per fer la seva actuació. Si fa o no fa, les van deixar entre 1,5 i 2 minuts, mentre que a les altres nenes, les cançons eren senceres. Les quatre van veure com elles nomes sortien un cop i a “mitges”, mentre que les altres feien tres números cada una. Finalment, quan tot es va acabar, la meva filla em va preguntar el perquè de tot això “És que ho faig molt malament, papa?” “no filla. El que passa és que les altres nenes compateixen i tu només fas esport”.

El que la meva filla no sap és quin és el criteri per decidir qui competeix i qui no. La crua realitat, és que compateix qui paga. El criteri de selecció no és esportiu, sinó el de les nenes que poden fer més hores d'entrenament, independentment de la seva qualitat esportiva. Jo no demano que la meva filla competeixi, sobretot si hi han altres nenes que entrenen més, i per tant, és lògic pensar que ho fan millor (que no és el cas, però faré veure que sí és així) El que sí demano, és que no es discrimini a les nenes de tal manera, que fins i tot elles, innocents com són, se'n van adonar de tot. En una exhibició com la d'aquell dia, es tractava d'una festa en la que tothom ha de participar. Com? De moment, fent que tothom se senti a casa. Entenc que les nenes que competeixen, facin 3 números cada una (solo, duet i grup) però les que no competeixen i que són a l'escola d'aquest esport, han de fer un número sencer i preparat mínimament, i que no es noti que tot és una improvisació sense ganes de que les nenes es puguin lluir i així anar aprenent. Si tothom va engalanat, tothom ha d'anar engalanat. Entenc que no es gastin diners per vestir a nenes que no competeixen, però només calia donar a aquestes nenes, maiots utilitzats l'any passat. Era una exhibició fora de competició, i per tant, era un bon moment per fer que aquestes nenes que no competeixen, es motivessin per voler competir. I per motivar, es fa integrant i fent pinya i no pas discriminant-les.

Quan vaig entrar al recinte, vaig fer broma sobre lo cares que eren les entrades, i em van contestar “és per les nenes, i si és per les nenes, no és car”. Després ho vaig entendre. No és car per les altres nenes, però per la meva, és carisssssssim. Ja que la resta de les famílies de les altres nenes, van pagar una quantitat per vestits, viatges i poder-se lluir davant de les seves famílies. La meva, va pagar 10 euros per ajudar a les nenes que competeixen (que ja m'està bé, i ho entenc) però també per ser humiliades (no nosaltres. Elles, que se'n van adonar de tot)

L'altre dia, van jugar amb la il·lusió de la meva filla (i les seves amigues) humiliant-les sense compassió. Les van tractar fatal, només perquè els seus pares no volen o no poden fer més per fer “competidores” a les seves filles. No hagués costat gens deixar sonar tota la cançó que utilitzaven les “de negre”. No hagués costat gens, deixar-les uns maiots perquè veiessin lo guapes que estan i animar-les a competir. No hagués costat gens avisar-les amb dues setmanes d'antelació, com a les altres, per poder-se prepara millor el seu número,

La meva filla, (i les seves amigues) va patir en la seva pell, que l'esport no és una disciplina de superació personal. Va aprendre que l'esport no és una activitat noble i honesta. Va aprendre que l'esport és una font d'humiliació i de discriminació sense entendre que ha fet ella de dolent. Gràcies Jessica per ensenyar aquesta lliçó a la meva filla, i a les seves amigues.

Així dons, ja sabeu, si voleu que els vostres fills facin esport, per fer esport. Si voleu que els vostres fills facin esport per aprendre a ser solidari amb els teus companys, a treballar en equip, a fer col·lectiu, a saber que tu depens dels altres i que els altres depenen de tu, no els porteu al Club Twirling Blanes, que allà només volen gent per competir, no per compartir.

I és que la entrenadora d'aquest club “esportiu”, respon al perfil d'entrenadora tirànica, on les seves pupil·les, ho han de donar tot per aquesta disciplina esportiva i viure només per això. Respon al perfil d'aquella entrenadora soviètica, dura i implacable amb les “dèbils”, a les que els hi dedica el mínim temps i psicologia possible, ja que són les “bones” les que es mereixen tota la seva atenció. Evidentment, les “bones” no compartiran el que exposo, ja que només veuen el costat bo de la seva entrenadora.

Puc entendre que només vulguin “competidores”, però si és així, que ho diguin des d'un bon començament, i es deixin estar de falsedats amb lo de escola de twirling.

La cançó no podia ser un altre que “All she wants is” de Duran Duran. Amb aquest títol, ja ens podem fer una idea que parlen d'una dona exigent, egoista i egocèntrica, que no té cap mirament envers les altres persones, i només mira resultats, en qualsevol aspecte de la vida. Bé, segurament estan parlant de sexe, però en aquesta entrada, a mi m'interessa destacar un altre cosa.

Avui m'he allargat massa, i no puc parlar d'aquesta cançó, del disc (Big thing) on està inclosa, i del moment en que Duran Duran van fer aquest disc. Un disc imprescindible, i que segurament, juntament amb el seu primer disc, és el disc més important d'ells. Segons el meu parer, sense aquest disc, Duran Duran hagués desaparegut en poc temps. De fet, he vist a Duran Duran en directe 4 cops, i sempre m'han semblat justets en directe, excepte en la gira d'aquest disc, que va ser un concert memorable. Poso un playback que sona una mica a llauna, però es que crec que aquesta actuació, té molta més força que el vídeo-clip.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 1988

CD: Big thing

Senzill: All she wants is

Maxi: All she wants is

All she wants is

Més cançons i més Informació

DEPT. - Ira

24/05/2013:

El dissabte, DEPT., toquen a la sala Almo2bar, on presentaran a Barcelona, el seu últim treball “La perfecció del caos”, que us podeu descarregar de franc, a la plana web de grup. Un disc que està força bé. Per mi no és un disc perfecte, però com tot el que he escoltat d'ells, sempre regalimen qualitat, feina ben feta, i sobretot, ganes de fer coses. El disc és un disc optimista, que anima a viure i a lluitar per les coses, cosa que personalment els agraeixo, tot i que encara segueixo seduit pel costat fosc, però gent com ells, encara em fan veure que hi ha esperança.

Tot i no ser un disc perfecte, la majoria de les seves cançons, sí ho són. Un grup que paga la pena i que no té el reconeixament que mereixen, amb un disc que paga la pena, en concert, només per 5€ (si jo visqués a Barcelona, no m'ho pensaria)

Presento el seu últim clip “Ira”, rodat mentre feien una gira per la Xina.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 2013

CD: La perfecció del caos

 

Ira

Més cançons i més informació.

MANU GUIX - Crido

20/05/2013:

El proper divendres, troca en Manu Guix a la sala Privat de Mataró (sí, sí, hi ha vida fora de Barcelona) i dins de l'últim CD d'aquest virtuós, hi ha una cançó que m'agrada molt. És la cançó “Crido” , i per tant aprofito això per posar-la.

En Manu Guix és un extraordinari music i interpret, que no sé ben bé perquè, desenvolupa el seu talent més aviat fora dels escenaris i més aviat en segon pla. És un reconegut productor, i director musical de musicals. També se'l coneix pels seus arranjaments i per la seva faceta de “showman” en programes de radio. En qualsevol moment, és capaç d'imitar arranjar versionejar a qui sigui i com sigui, amb uns resultats excel·lents. De tant en tant, el podem veure o escoltar, acompanyat a altres musics amb mes èxit popular que no li arriben ni a la sola de a sabata. Per mi, es tenim molt desaprofitat.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 2012

CD: Pas a pas

Crido

Més cançons i més informació.

MANU GUIX

Nacionalitat: Països Catalans

Web oficial: http://www.manuguix.com/cat/inici

Webs d'interès:

ANY: 2012

CD: Pas a pas

01 – Ara

02 – Fa temps

03 – Crido

04 – Dona-li a la vida

05 – De nou

06 – Res no és més important

07 – No és fàcil

08 – Si no hi ets

09 – Vine amb mi

10 – Un dia més

11 – Tresor amagat

CHENOA - Atrevete

20/05/2013:

La entrada d'avui, és d'aquelles que no li donarà prestigi a aquest blog entre els que podríem dir que són de la meva tribu, però al mateix temps, ajudarà a explicar el perquè del nom del Blog. Per mi, seria fàcil parlar de determinats grups i no entrar en “altres” espais, però del que es tracta, és de ser honest amb mi mateix, i com dilluns, la Chenoa fa un directe a L'Auditori de Barcelona, i sento una especial simpatia per aquesta cantant, doncs parlo d'ella, peti qui peti. El “problema” de la Chenoa, és que és una “triunfita” i hi ha molta gent, que incomprensiblement no és capaç de pair aquestes coses.

La Chenoa em cau bé, perquè la trobo una persona especialment interessant i intel·ligent, que deixa veure una seguretat en ella mateixa que la fa entrar en el terreny de la xuleria de ple, però ho fa d'una manera que et fa còmplice. Té aquella xuleria imprescindible per ser una gran cantant (i ella ho és) però al mateix temps, et fa part activa del moment. Penso que a més cantar molt bé, també parla molt bé, no diu ni tonteries ni tòpics, i sempre es mostra respectuosa amb tothom.

Però a més a més de la seva personalitat, a mi, em va captivar per la seva veu i a seva interpretació. Penso que té un talent especial per cantar, per interpretar, per estar a sobre d'un escenari i per estar davant d'un públic. No soc seguidor de la seva carrera, però si ella apareix mentre veig la “tele” o escolto la radio, doncs m'agrada estar pendent del que fa.

Com he dit abans, no soc seguidor d'ella, i de fet no conec masses cançons seves, però quan vaig sentir per primer cop, la cançó que avui presento, “Atrévete”, em va cridar l'atenció, sense saber que era una cançó seva. M'agradaria posar una cançó que es diu com ella, “Chenoa”, i que ella mateixa va compondre, i que posa els pels de punta i la pal de gallina, però no ha pogut ser.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 2001

CD: Chenoa

Atrévete

Més cançons i mé informació.

CHENOA

Nacionalitat: Països Catalans

Web oficial: http://www.chenoa.net/

Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Chenoa

ANY: 2001

CD: Chenoa

01 - Yo te daré
02 - Atrévete
03 - El centro de mi amor
04 - Oye, Mar (Cançao do Mar)
05 - Love Story
06 - Una Mujer
07 - Cuando tú vas
08 - Quiero Ser
09 - El Alma En Pie
10 - El Tiempo Que Me Das
11 - Desnuda frente a ti
12 - Chenoa
13 - Chicas Solas
14 - Mystify (Atrévete)