13/09/2014:
Desprès de l'èxit de la Diada
d'aquest any, no voldria que oblidéssim certes coses. De l'èxit de
a Diada espero tenir temps i parlar-ne d'aquí uns dies.
Del que m'agradaria deixar constància,
és que l'11 de setembre no celebrem res. L'11 de setembre recordem
el que va passar l'11 de setembre de 1714, ara fa 300 anys.
Ara fa 300 anys, els espanyols van
aconseguir entrar a Barcelona, desprès d'assetjar-la d'una manera
que faria esgarrifances a qualsevol.
Ara fa 300 anys, el catalans varem
perdre el nostre sistema polític, el control sobre la nostra
economia i sobre la nostra cultura, sobre la educació i el comerç.
També varem perdre les nostres relacions internacionals i el nostre
exercit.
Ara fa 300 anys, les nostres llars
només podien tenir un ganivet, i sempre lligat a la taula o a la
pared. Ara fa 300 anys, la nostra llengua, va ser prohibida i només
podia ser utilitzada a casa.
Ara fa 300 anys, van ser els militars
el que van entrar a Barcelona, provocant una matança descomunal,
matant a 2/3 de la seva població. Desprès van venir el funcionaris
(de justícia, de patrimoni, del registre civil, d'educació) amb un
clergat “instructor” de “la gracia de Dios”. I desprès els
colons, dels que avui tots en som fills. Tot respon a un clar procés
d'assimilació del poble català, que ja va patir als espanyols molts
anys abans que els exercits entressin a Barcelona (amb la complicitat
dels francesos, ja que ells sols no s'en sortien)
Per tant, que quedi clar que no
celebrem cap victòria ni cap gloria catalana. Recordem la nostra
derrota, i se la fem recordar als nostres conqueridors (que per això
insisteixen tant en que la Diada de Catalunya es faci un altre dia) I
pretenem fer veure al món, que el cas “català” existeix.
Tot va començar amb la força de les
armes. I 300 anys desprès, tot segueix igual, ja que avui dia, sota
aquest nyap de democràcia en la que ens diuen que vivim, la
Constitución Española dona a l'exercit espanyol la missió de
protegir la unitat del que ells en diuen ESPAÑA (ho poso en
majúscules, ja que quan diuen en nom del seu país, se'ls omple la
boca)
I durant aquest 300 anys, ha estat
així, sempre sota el jou militar. De fet ja ho havien intentat
abans, però no van guanyar la guerra dels segadors (es clar, aquell
cop, no tenien aliats i com s'ho tenien que fer sols, no van poder)
Cal saber, que el que avui, és la
ciutadella de Barcelona. Eera el Barri de la Ribera, que va ser
enderrocat per construir-hi una fortalesa per protegir als soldats
espanyols d'una possible revolta popular del ciutadans de Barcelona.
L'enderrocament, el van haver de fer els propis veïns del Barri. Els
ciutadans de l Barri de la Ribera, van haver d'enderrocar les seves
cases, ells mateixos.
Més tard es va construir el Castell de
Montjuic, que lluny de protegir la ciutat, servia per bombardejar-la.
De fet, la mitjana que té Barcelona, és que es bombardejada
massivament cada 50 anys, cosa que va deixar dita el General
Espartero, “para mantenerla a raya”. De fet, Barcelona és una de
la ciutats de món, més bombardejades en la historia, junt amb
Londres, Berlin o Tokio (cal recordar que mentre alguna d'aquestes
ciutats a patit dues guerres mundials, Barcelona no n'ha patit cap)
En els darrers anys i mesos, membres de
l'exercit espanyol, ha recordat (amenaçat) el mandat que la
Constitución li fa a l'exercit, en declaracions a diversos mitjans o
en discursos, i fins i tot, en els darrers mesos, també hem patit
simulacres de vols militars intimidadors.
Així doncs, voldria deixar clares dues
coses. Una que celebrem una derrota, la gran derrota. I segon que la
relació entre Espanya i Catalunya, no és ni cultural ni econòmica
ni comercial. La nostra relació esta basada en el poder militar. I
això és demostra també en l'estratègia negociadora de l'estat
espanyol, que és del tot incapaç, i ho ha sigut sempre, de ser
generós en el seu poder. De fet, sempre a fet tot el contrari i
mostrat una intolerància, arrogància i immobilisme tan descomunal,
que sembla que finalment ha aconseguit despertar als catalans del
llarg son en que semblàvem immersos.
Així doncs, les autoritats espanyoles,
ara i sempre, s'han mostrat com tancs de guerra, que no tenen cap
tipis de sensibilitat contra allò alo que volen destruir. És per
això, que la cançó d'avui, és Panzermenssch de And One. Una cançó
que mostra la forma de ser del militar (o del polític o funcionari)
que no té cap mes interès que destruir i imposar.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
ANY:
2009
2 DVD:
Live
Panzermensch (Live)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada