DANZA INVISIBLE – El angel caido (directe 1986)

21/08/2014:

Hi ha un proverbi de no sé on exactament, que diu que has de tenir por del dia que els teus somnis es facin realitat, i jo he viscut aquest dia.

Un dels nostres somnis més habituals és conèixer als nostres ídols, encara que sigui uns pocs minuts i de forma casual. El fet, és que si els teus ídols no són molt populars, gràcies a les xarxes socials, pots arribar a conèixer els teus ídols d'una manera més profunda que en una trobada esporàdica. Pots saber que pensen i que opinen de les coses.

És així com jo vaig poder “conèixer” a una persona, relacionada amb el món de la música, força especial per mi. La seva música és per mi, bonissima fins el punt que pot mirar directament al ulls a qualsevol. Des del meu punt de vista, és una música tan bona com la que més. Però a més a més, les seves lletres, també són brutals. I ho dic jo, que soc dels que pensa que la música és música, i qui vulgui lletres maques, que consumeixi poesia. I també soc conscient, que en el món del Rock&Roll, les lletres es fan amb prou ambigüitat, com perquè tothom se senti identificat amb elles. Sabedor d'això, sempre m'he considerat immune a creure que els grups fan les lletres pensant en mi, com molts cops podríem arribar a pensar. Però en el cas que ens ocupa, les coincidències eren massa . . . . “coincidents”.

El sentiment d'ànimes bessones va fer-se un lloc en mi, amb matisos, evidentment (No siguem infantils i no caiguem en el parany de pensar en termes absoluts, si us plau) Frases que jo havia pensat en el meu interior, eren utilitzades. O idees que no sabia com descriure-les, eren perfectament descrites en els seus texts.

Repeteixo que soc sabedor de les tècniques per fer que ens sentim profundament identificats amb algunes lletres de cançons, que en realitat no parlen de res que tingui a veure amb nosaltres, i per ser sabedor d'això, més sorprenent em semblaven aquestes “coincidències”. Vull dir que en moltes ocasions, només faltava posar el meu nom, o el de la meva novia, o el del meu pare o (i aquí no estic exagerant) el de la meva mare.

Doncs ara que he “conegut” a aquesta persona, resulta que no només no som ànimes bessones, sinó que som persones radicalment oposades, i que tenim punts de conflicte segur, fins l'extrem de pensar que fa mal, compartint les coses que comparteix en les xarxes socials, i pel profund respecte i agraïment que li tinc, vull pensar que no enganya, sinó que l'enganyen.

Per mi, ha estat una decepció molt grossa. Allà on pensava que tenia un aliat segur, m'he trobat amb algú que s'enfronta a mi. És per això que he escollit la cançó que que escolleixo avui, “El angel caido” de Danza Invisible, ja que per mi, aquest ídol, ha deixat de ser un ídol, per passar a ser una persona que fa una música molt bona, bonissima, i que només fa lletres sobre els temes que ens uneixen, però que té una cara que fins ara no coneixia, que no puc ignorar, i que ara per ara, ens enfronta.

És com si tinguessis una capsa que no has pogut obrir mai, però que tots els indicis, et fan pensar que el que hi ha en el interior d'aquella capsa, només pot ser bo. Finalment, un dia pots obrir la capsa, i enlloc de trobar-te allò que amb tanta certesa tenies, et trobes quelcom que t'ataca o que en el millor dels casos, que la capsa està buida.

Bé podria estar-m'hi hores i hores parlant del tema, però acabaria posant noms o donat pistes sobre la identitat de qui parlo, i com he dit abans, tinc massa respecte, i sobretot un profund i sincer agraïment per la multitud de moments de plaer que m'ha donat durant molts anys.

En condicions normals, ja he fet la meva reflexió particular, massa llarga, i ara passaria a fer una petita referència a la cançó i ja està, però és que aquesta cançó, és una de les cançons de la meva vida, i l'àlbum on es va publicar també, i en el directe que és va publicar, també. La cançó simplement és genial. És una cançó que em va mostrar que la música pot provocar plaer físic. En la immensa majoria de vegades que la escolto, com a mínim, em posa la pell de gallina. I quan no ho fa, és perquè jo poso impediments emocionals per a que això no passi. La música i la lletra formen un conjunt tan solid i perfecte que ni la música podria tenir un altre lletra, ni la lletra podria tenir un altre música. I a sobre, la interpretació acaba de posar la cirereta al patís. En Javier Ojeda, és sense cap mena de dubtes un dels millors cantants que hi ha al món. Així doncs, si ajuntem un composició perfecte, més uns arranjaments perfectes, més una lletra perfecta, més una interpretació perfecte . . . quin resultat obtenim? Emoció, plaer, sentiment, humanitat. La cançó perfecte.

I referent als àlbums on s'ha publicat, “Maraton” i “Directo”, són d'aquells àlbum que ens hauríem d'emportar amb nosaltres si sabéssim que acabaríem en una illa deserta, o són d'aquells àlbums que hauríem de mostrar si un extraterrestre ens demanés quina música és fa a la Terra, i el volguéssim impressionar.

I per acabar, parlar de Danza Invisible. Grup important, important, important en la meva vida. Un dels grups de la meva vida, sense cap mena de dubte, i a qui m'agradaria un dia conèixer-los, casualment i esporàdicament, per donar-los les gràcies perquè han fet la meva vida, més agradable, emocionant-me, divertint-me, picant-me l'ullet, i mai m'han tractat d'estúpid (excepte en la cançó, “sabor de amor”) Sense cap mena de dubte, jo no seria com soc, sense Danza Invisible. Sense Danza Invisible, jo seria un altre persona.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

Què en gaudiu

ANY: 1987
Àlbum: Directo

El angel caido (directe 1986)

Més cançons i més informació