A vegades tinc la sensació que li
fallo a la meva filla petita. Per una raó o per un altre, sento que
no li dedico tot els que li hauria de dedicar. El cap em diu que no
és així, i que en certa manera, és una combinació de mala sort i
de la circumstancia de ser la segona.
La primera, la gran, és la que trenca
les barreres. És la primera en anar en bicicleta, és la primera en
tocar una cançó amb la flauta, és la que comença a sortir amb les
amigues els dissabtes a la tarda, és, en definitiva, la primera en
fer les coses, i és clar, la segona, ho té més fàcil, però al
mateix temps, sembla que no tingui la mateixa importància, pel
simple fet, que la gran ho ha fet primer. A part, la gran ha escollit
unes activitats que per pura casualitat, s'adapten millor als horaris
d'un treballador.
Així, entre les circumstància de ser
la segona i la mala sort, tinc la sensació de no ser amb la meva
filla petita, el que caldria. Com he dit abans, els cap em diu que no
és així, però el meu cor em diu que sí.
Sense anar més lluny, ahir va ser
l'aniversari de la petita, i el pla era sortir d'hora de la feina per
poder estar més temps amb ella en un dia tan especial, però la
feina s'ha girat malament, i enlloc de sortir abans de l'hora
habitual com estava previst, he hagut de sortir més tard. Però a
més a més, ahir era l'últim dia d'aquest curs i amb motiu d'això,
la meva filla feia una demostració del que ha aprés aquest any en
la seva activitat extraescolar (ball Hip-hop. Que ningú s'espanti.
Consisteix en aprendre a ballar al estil Shake
it up) I jo, no hi he pogut anar. Era l'aniversari de la meva
filla, i a més, era ballant davant de molts pares i mares, però el
“papa”, el seu papa, no hi era. I a més, era la segona
oportunitat, ja que la setmana passada, ja van fer una demostració
d'aquest ball, i el papa, tampoc i va poder anar.
Ningú té la culpa de res, i la meva
filla ho entén, i de fet, amb la gran tampoc he pogut anar mai a
veure les seves demostracions i representacions de final de curs,
però no sé, em queda un “ai” al cor que no puc evitar-ho. Entre
això, i que per exemple, en aquest blog, crec que he parlat molt més
de la gran que de la petita, no puc evitar tenir aquesta mala
sensació.
I és molt decebedor, ja que són
oportunitats que perdo i que no recuperaré. Són coses que he de
viure ara, i que no puc deixar-les per demà. El temps és ara, i no
puc deixar-lo escapar, però alhora, no puc evitar-ho.
La cançó d'avui és “The time is
now” de Moloko, en un intent de fer evident que sento que és ara
quan em perdo les coses de les meves filles (de la gran també), que
és ara quan les he de viure, i que tots aquest moments, se'm escapen
de les mans com quan volem agafar aigua amb les mans, i se'ns escapa
sense remei entre els dits. Tot i que la cançó original és
perfecte i té la seva peculiaritat que encara la fa més valuosa
sense treure-li ni un pessic de “marxa”, m'he decidit per una
versió més moguda, i més alegre (Can 7 soulfoof mix) tal com és
mostre habitualment la meva filla petita (la gran és més d'alegria
interior)
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!
ANY: 2000
CD:
Things to make and do
CD-Single: The
time is now
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada