RINA AIUCHI - Koi wa Thrill, Shock, Suspense

29/10/2010

Aquest cap de setmana se celebra el XVI Saló del manga a L’Hospitalet, i tot i que jo no soc molt coneixedor d’aquest univers, reconec que té la seva influència en tot el que ens envolta. La cultura manga ha creat per tot el món tot un seguit de seguidors tant fanàtics com els d’altres universos nascuts a partir d’una única historia, o el conglomerat d’una forma de fer diverses histories.

Jo no tinc massa clar que és exactament això del manga. No sé ben bé que és manga i que és Anime. No sé si el manga és còmic, o dibuix animat, o ambdues coses, o molt més que tot això. Em perdo amb la diversitat de creacions àudio visuals que es publiquen, i que crec que totes són d’aquesta branca . . . artística!?!?! “Heidi” és manga? “Mazinger Z”, és manga?

El que sí sé, és que les meves filles, es queden al·lucinades amb les aventures de Doraimon, de la DO-RE-MI, del Detectiu Conan o de l’Inuyasha. Les meves filles, tenen problemes per recordar que els canals de televisió es canvien amb el comandament, i no pas amb el “mandu”, però poden recordar tot tipus de noms de fonètica japonesa, sense cap problema.

Les series que veuen les meves filles (que crec que són manga . . . .o són anime?!?!?!) acostumen a portar uns “opennings” i uns “endings” (Ara es diu així, enlloc de parlar de caràtules d’inici o dels crèdits del final) que utilitzen cançons, normalment fetes per grups o solistes japonesos, i quasi totes les cançons tenen un nexe comú, que no és altre que sonen una mica “eurovisives”. Totes tenen unes melodies força marcades, i que en un moment o en altre ens duen a la èpica, i sense voler entrar en la qualitat d’aquestes cançons, normalment, requereixen d’uns magnífics cantants.

Ara, ja sí, entrant en la qualitat de les cançons, des del meu parer en n’hi han, que són molt bones. Ja fa temps, vaig penjar “Come” de la Namie Amuro, i més tard, "Afro gunso" de Dance Man. Aquest cop la cançó que penjo em sembla que és un “Openning” de la 8na temporada del “Detectiu Conan” (no em fa massa gràcia que les meves filles vegin aquests dibuixos, però quan els fan no estic a casa, i no puc evitar-ho) i es titula “Koi wa Thrill, Shock, Suspense” de la Rina Aiuchi, que podria ser, que tingues altres cançons també interessants. Qui sap si més endavant, li dedico una estoneta a aquesta cantant japonesa. El vídeo clip, trobo que no enganxa gens amb la cançó. Per mi és un dels pitjors plantejaments que he vist mai, des del punt de vista àudiovisual, a l’hora de fer un vídeo clip. La cançó és molt energètica, i les imatges, volen tenir massa glamour.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2000

Àlbum: Be Happy

CD Single: Koi wa Thrill, Shock, Suspense

Koi wa Thrill, Shock, Suspense

Més cançons i més informació.

RINA AIUCHI

Nacionalitat: Japó

Web oficial: http://rina-aiuchi.com/

Web d’interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Rina_Aiuchi

ANY: 2000

Àlbum: Be happy

01 - Be happy?

02 - Close To Your Heart

03 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense
04 - Snow drop

05 - Her Lament

06 - It's crazy for you

07 - Can you feel my…?

08 - Ohh! Paradise Taste!!

09 - Kimi e no sayonara

10 - Dear…From…

11 - Be happy

CD Single: Koi wa thrill, shock, suspense

01 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense

02 - Hikari Iro no Kakera

03 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense (KH-R Jr STAR LIGHT MIX Ver.S)

04 - Purple haze (Future techno mix)

05 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense (instrumental)

HURTS - Wonderful life

26/10/2010

Aquest dimarts, toquen a la Sala Bikini un dels grups que podríem anomenar-los, com el grup de l’any. Jo els vaig conèixer gràcies a btretze, i potser el meu entusiasme inicial desprès de sentir-los va ser una mica exagerat, però és evident que alguna cosa tenen.

La seva música i la seva estètica són plenes de “bon gust”, minimalisme, bellesa, discreció, elegància i poques estridències però no falta la dosi de posat prepotent I pretensiós, que fa que tot junt, tingui un gust a “classe” I categoria. Es un d’aquells grups que sembla que ni suïn, ni els hi surtin grans, i tot sigui perfecte. Pel meu gust, fins I tot, massa.

El seu dics és ple de precioses cançons ben construïdes però jugant sobre segur i sense arriscar, musicalment parlant, ni una gota d’aquella suor que no tenen. Un disc per escoltar I deixar-se portar per una bellesa falsa I encisadora que refresca els nostres sentits amb un minimalisme que fa que re ressalti, I que sigui el conjunt de tot plegat en que ens captiva.

Pel que he pogut veure en algun vídeo, el concert no serà una d’aquelles festes boges que recordarem tota la nostra vida, però si mes no, porten una bateria, que sempre ajuda al espectacle. Els seus concerts, I ho dic sense haver-ne vist cap, son per escoltar i res mes, que ja està prou bé.

Penjo el vídeo clip d’un dels seus èxits d’aquest any i una de les seves cançons més mogudes, Wonderful Life.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2010

Àlbum: Happiness

CD Single: Wonderful Life

Més cançons i més informació.

HURTS

Nacionalitat: Anglaterra

Web oficial: http://www.informationhurts.com/gb/home/

Web d’interès:

ANY: 2010

Àlbum: Happiness

01 - Silver lining
02 - Wonderful Life
03 - Blood, tears and gold
04 - Sunday
05 - Stay
06 - Illuminated
07 - Evelyn
08 - Better than love
09 - Devotion
10 - Unspoken
11 - The water

CD Single: Wonderful life

01 - Wonderful Life

02 - Affair

CLUB SUPER 3 - Per vosaltres, Sr. Pla.

23/10/2010:

Aquest cap de setmana, se celebra la festa d’aquest any del Club Súper 3, I com en els últims dos anys, m’hi ha tocat anar. El primer any com encara no existia aquest blog, doncs no vaig comentar rés. L’any passat sí que vaig comentar el tema de la festa del Club Súper 3, elogiant-ne el seu esperit en tots els sentits. De fet aquest any, podria seguir elogiant-los, ja que continuen en la mateixa línia. Els nostres infants, mirant a la família del Club Súper 3, aprenen valors importants com l’amistat, la lleialtat, la solidaritat etc., tot amb bon humor i sense ser carrinclons.

Però tot això, serveix de poc, si desprès els nostres infants, veuen com els seus pares, no segueixen aquests valors, i els que segueixen són els de la picaresca, el del “espavilatisme” i en incivisme més descarat. De poc serveixen les “ensenyances” d’en Roc i companyia, si desprès, ensenyem als nostres fills, que les cues d’espera, no s’han de respectar i que el que s’ha de fer es colar-se sigui com sigui. O la picaresca aquella que mentres el pare fa una cua, l’avi un altre, i la iaia un altre, la mare va amb el “príncep” o “princesa” de la casa, de cua en cua, aprofitant-se de tot. Els nostres “prínceps “ o les nostres “princeses”, han d’aprendre la cultura de la paciència i el respecta als altres, i les cues, serveixen per aprendre aquestes coses. Ensenyar-los a ser “llestos”, el que és evident , és que no farà que tinguem una societat millor.

Un altre aspecte, que cal millorar dels pares i les mares, és el de “està ocupat”. I una merda està ocupat!!!!! Una butaca com la de la foto, en un esdeveniment com el d’aquest cap de setmana, està lliure, i mai, mai, mai, els seients estan reservats, i per tant són del primer que hi arriba. Però si marxes . . . . doncs marxes. “ja però és que ha anat al lavabo” o “És que ha anat a buscar-se un entrepà” “I d’on es pensa que venim nosaltres?” En casos com el d’aquest cap de setmana, un va a buscar-se l’entrepà, o va al lavabo, i un cop preparat, va a buscar seient, i no al revés. Perquè si val això de seure primer i anar als “puestus” desprès, doncs ja no tenen raó, ja que aleshores, se’ls hi pot dir, “és que jo hi era abans que vostès arribessin i he anat al lavabo, així que el seient és meu, i han de marxar” Oi que això no és així? Doncs si no val d’una manera, no val de l’altre. L’any que ve, això del lavabo o de l’entrepà, amb mi, ja no colarà.

I per últim, el tema de l’antena de Telefónica. Te nassos que jo hagi de defensar a Telefónica!!!!!! Però em sembla increïble que els pares i mares, no només permetin als seus fills i filles, assaltar aquest monument funcional com si fos la cosa més normal del món, sinó que els ajuden a fer-ho. Desprès, que passa? Doncs que aquests infants, quan siguin una mica més grans, trobaran normal i lògic, entrar dintre de fonts publiques, o pujar-se a sobre dels monuments i mobiliari urbà o envair propietats privades, i ja posats, destrossar-les, amb l’excusa de qualsevol celebració per qualsevol cosa. És tota una la lliçó d’incivisme. I és clar, quan les meves filles em diuen que elles també volen pujar-se pels “puestus” doncs he de ser el "dolent" de la pel·lícula, i dir que allò que volen fer és de “gamberrus”. I és clar, les meves filles, pobretes elles, no ho entenen i em miren pensant que estic com un llum, ja que els altres pares, no només els hi ho deixen fer als seus fills, sinó que els hi ajuden a pujar-se a la base de l'antena. Potser algú pot pensar que filo molt prim, però és que tot això, és una clara manifestació de bona o mala educació, i amb mala educació, no anirem enlloc.

Com veig que tot i que els nostres infants volen aprendre les actituds que mostra la família del Club Súper 3,  els pares i mares, estem més a favor de les pràctiques del dolent. Estem del cantó del Sr. Pla. Per tant, a tots els pares i mares maleducats que corren pels nostres carrers, els hi dedico aquesta cançó, escrita per en Marc Parrot fent gal·la, un cop més, que és un molt bon compositor, que va fer tot un seguit de magnífiques cançons pel Club Súper 3, i que les hauria d’haver fet per un disc seu.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2006

Àlbum: Benvinguts al Club

Per vosaltres, Sr. Pla

(No he pogut inserir el vídeo)

Més cançons i més informació.

A-HA - Hunting high and low (live)

15/10/2010:

Avui tinc moltes coses de les que parlar, però no tinc temps, i es molt molt molt tard. La cançó que he escollit per acompanyar els temes dels que volia parlar avui és "hunting high and low" d'A-ha.

Una de les coses de les que volia parlar, era sobre el 70è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys per part de les autoritats espanyoles de fa 70 anys, amb la inestimable col·laboració de la Gestapo, que va ser qui va detenir al President, i després el va lliurar a les forces golpistes que campaven tranquil·lament pel territori nacional i per Espanya. Ja s'ha parlat molt de tot això, i potser no fa falta dir res més, entre altres coses per què és tard. Els que saben el que va passar, doncs ja ho saben i no cal que ho recordem. La valoració que faci cadascú sobre aquest fet, doncs el retratarà de forma clara i sense matisos.

L'afusellament del President, podria ser una escenificació de la cacera (alta i baixa) que va patir tot allò que fos català durant aquella fosca època. Ara encara hi ha caceres del fet català, però si més no, no executen impunement a cap President escollit de forma legítima i democràtica pels catalans i catalanes. El fet, que 70anys desprès, la meitat d'ells, en "democràcia" encara no s'hagi anul·lat el "judici" que va patir el President, doncs deixa en evidència a les actuals autoritats espanyoles.

El segon tema, sobre el volia parlar, és que el divendres era el dia del Blog Action Day (2010) dedicat aquest any a l'aigua. A aquestes alçades, tampoc cal dir massa sobre el tema de l'aigua. Tots sabem que la sobre-explotem i cal tenir-ne cura, ja que és un element molt valuós, que el tractem com si fos infinit i no ho és. Malauradament, molts pobles i moltes persones del món, saben en carn pròpia el valor real de l'aigua i el que és viure sense aquest preuat element.

Un altre dels temes que volia tractar, era la 5na onada de les consultes sobre l'autodeterminació, que s'ha produït aquest diumenge, a poblacions tant importants com Tarragona. Pel que he pogut veure a TV3, "la nostra", avui ha estat el dia amb una participació més baixa. Bé, cap sorpresa, si mes no, pels que sempre hem pensat que fer aquestes consultes en diferents onades, era una mala idea, ja que si la gent no veu un resultat immediat o palpable, és cansa i perd l'interès. Tot i aquesta baixa participació, i encara que l'estratègia seguida, no sigui la més encertada, no hem de defallir.

També volia parlar, de la jornada que avui es feia per lluitar contra la pobresa, no només al món, sinó també a casa nostra (Catalunya) on 1 de cada 5 persones viu per sota del llindar de la pobresa o, i per mi aquesta dada és esgarrifosa, 3 de cada 5 dones majors de 65 anys, és pobre. La pobresa, que no és un altre cosa que un mal repartiment de la riquesa, és una de les grans vergonyes de la nostra societat, que sabem com sabem, que hi ham mitjans i recursos per acabar amb ella, la desídia d'uns i la cobdícia d'uns altres, fa que enlloc de minvar, aquesta, cada cop sigui més present en les nostres vides. Intolerable.

Per últim, també volia parlar del concert d'A-ha, a Barcelona. No és un dels meu grups més importants, però sempre han tingut un bon nivell, i un recopilatori d'ells, és sinònim de disc perfecte. En altres temps, hi hagués anat sense dubtar-ho. Crec que s'ho mereixen, ja que les seves bones cançons, per mi, són impressionants, carregades d'una sòbria bellesa.

Per què he escollit aquesta cançó? Doncs en el primer tema, el del 70è aniversari de l'afusellament del President Companys, doncs he parlat d'una cacera del fet català. En el segon tema, de l'aigua, un tema ecològic, que crec que és del que parla la cançó. El cinquè tema, és el concert d'A-ha a Barcelona, i per tant evidentment, aquesta cançó és tant bona com qualsevol altre. Bé, aquesta és una de les millors del grup i a més, la penjo en un directe del 2001.

Amb el tercer i quart tema, no hi ha cap relació, però hagués estat una heroïcitat meva, aconseguir una cançó que parlés, encara que sigui de "rasqui", de tots cinc temes. Per tant 3 de 5, no està malament.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2001

Hunting high and low (live 2001)

Més cançons i més informació.

GERARD QUINTANA - La crosta

12/10/2010:

Avui, els espanyols celebren el dia de la hispanitat. Una festivitat, que quan jo era petit, recordo simplement com el dia de la Mare de Deu del Pilar, i on felicitàvem a totes les Pilars que coneixíem, i a les que no coneixíem també.

En els darrers anys, aquest dia, on també es recorda el descobriment d'Amèrica (per part dels Europeus. Els Americans ja sabien que existia Amèrica) ha patit una transformació d'un caire nacionalista que espanta una mica. Alguns podrien dir que es podria comparar al que passa l'11 de setembre, però des del meu punt de vista, ni de bon tros, ja que mentres uns celebrem les derrotes, altres volen celebrar les victòries, les grandeses i l'orgull de ser espanyols. I normalment, tot això va unit a la negació dels "altres". Negant a aquells que no volem ser espanyols. Bé, no és que no ho vulguem ser. És que no ho som. Aquesta celebració del 12 d'octubre, s'ha transformat poc a poc, en un acte de nacionalisme agressiu i assimilador, excloent als diferents, i al mateix temps dominats i colonitzats.

Mai he entès que una persona se senti orgullosa de la seva nacionalitat. Ho trobo ridícul. Jo no em sento orgullós de ser català. No és ni culpa meva ni mèrit meu. Simplement ho soc i ja està. I no m'he de sentir ni millor ni pitjor ni diferent ni rés. Només cal saber que soc català i ja està. En canvi, molts espanyols tenen allò que se'n diu "ardor guerrero" per la pàtria i posen a la pàtria per damunt de moltes coses, fins al punt de voler oblidar els episodis foscos que tot poble té i ha tingut. Per altre banda, els espanyols tampoc tenen tantes coses de les que sentir-se orgullosos. Han tingut grans escriptors, pensadors i fins i tot, grans científics, però normalment, els usuaris d'aquest nacionalisme, d'estar per casa, però que molesta, i molt, pensen en les "grandes hazañas bélicas", i si hem de ser sincers, Espanya, mai, mai, mai, ha guanyat cap guerra ella soleta contra un igual. Quan ha guanyat una guerra, ha estat contra pobles on s'aprofitava d'un fort desequilibri tecnològic (Amèrica) o s'ha hagut d'aliar i /o comprar a altres potències per vèncer a pobles d'igual nivell tecnològic. Sense anar més lluny, per sotmetre als catalans, van haver de comprar als anglesos amb Menorca i Gibraltar, i ajuntar forces amb França.

Però tornat als pecats, altres pobles, no oblidem que en el passat hem fet veritables barbaritats, i el que hem de fer, és demanar perdó, i no oblidar-ho, per tal de no repetir-ho. Però el nacionalisme espanyol, el que fa, és passar pàgina, sense voler veure el seus pecats i les seves vergonyes. 

Doncs cal recordar-les, ja que ni han estat poques, ni han estat petites.  L'any passat, ja vaig recordar, "l'alegria" de molts americans recordant el "gloriós" descobriment d'Amèrica. Aquest any, cal recordar gran part del segle passat, on molts encara poden recordar per ells mateixos, i no pels llibres d'història, tot el que va passar. Entre altres coses, que tres dies més tard, també caldria recordar, que els espanyols tenen "l'honor" de ser l'únic poble de La Terra, que han afusellat a un president democràtic, escollit democràticament, i que a hores d'ara, encara cap espanyol amb "poder" ha volgut esborrar de la seva història aquest fet, com si fos una cosa de la que cal sentir-se orgullós. 

Aquest any, és en Gerard Quintana el que ens ajuda a recordar alguns dels moments més "gloriosos" dels nostres veïns i, tinguem-m'ho clar, amos. Ho fa amb la cançó "La crosta", que parla de la memòria històrica, que un cop més, i ja en van un bon pilot, ha passat de puntetes per aquest govern "amic" que hi ha actualment a la "capital del reino".

En Gerard Quintana, és un d'aquells músics, que quan era jove, no em queia gaire bé, entre altres coses, per no ser un artista "sobiranista" però que amb un dia qualsevol de la seva vida, ha fet més pels Països Catalans, del que pugui fer jo en tota la meva vida. Amb el temps, en Gerard Quintana, ha anat millorant d'una manera molt notable, i els seus últims treballs, són molt interessants.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2009

Àlbum: De terrat en terrat

La crosta

Més cançons i més informació.

GERARD QUINTANA

Nacionalitat: Països Catalans
Web oficial: http://www.gerardquintana.cat/
Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gerard_Quintana

ANY: 2009
Àlbum: De terrat en terrat

01 - Barcelona en colors

02 - Estic sol

03 - Quan el sol

04 – Laberint

05 - De vent i dol

06 - Diumenge salvatge

07 – Marina

08 - Al cel

09 - La meuca de l'eunuc

10 - La por

11 - La crosta

12 - Gàbia d'estrelles

13 - De terrat en terrat

RADIO FUTURA - La estatua del jardín botánico.

09/10/2010:


Una de les coses que vaig fer aquest passat estiu, va ser anar al Jardí Botànic de Blanes, que desprès de 13 anys vivint a Blanes, ja era hora d'anar-hi i veure un dels jardins botànics més grans d'Europa.

La veritat és que va ser una visita que em va agradar molt de fer, i em vaig fer el propòsit de no esperar uns altres 13 anys per tornar-hi anar. Vaig veure amb tot la tranquil·litat que vaig voler, plates que configuraven uns jardins molt agradables a la vista i al olfacte. Alhora, també es pot gaudir d'uns fantàstics i espectaculars paisatges típics de la Costa Brava.

Paga la pena anar-hi? Doncs des del meu punt de vista, venir des de Barcelona, per exemple per visitar només aquest jardí, doncs potser sigui una mica excessiu, tot i que si ho mirem des d'un altre punt de vista, si que paga la pena.

Ho dic per què hi ha molta gent que ve de Barcelona o de Vic, exclusivament per anar a la platja, o per dinar a la vora de mar. Si això és prou engrescador per venir a Blanes, doncs no hi ha cap dubte, que també ho és anar a visitar aquest jardí botànic.

De fet, ara que ho penso, les persones que venen exclusivament per dinar o sopar a la vora del mar, doncs poden aprofitar el temps i fer una passejada  per aquesta magnifica col·lecció de vida verda. Fins i tot, em sembla que hi han dies amb la possibilitat de poder sopar dins del jardí, amb un marc d'aquells que diuen imcomparable.

Si finalment us animeu a anar-hi, recordeu que és millor apropar-s'hi amb transport públic, ja que el parking al jardí, és una "mica" complicat. La línia 3 d'autobus (de tipus carrilet) que el podeu agafar a la Plaça Catalunya, al carrer de l'Esperança o al Moll) us durà fins a la mateixa porta d'aquest jardí de propietat privada, però sense anim de lucre. Els nens, en el pitjor dels casos, suporten prou bé aquesta visita. Les meves filles, per exemple, s'ho van passar bé.

Amb un escrit com el d'avui, ho tinc fàcil, ja que tot em porta en línia recta la mítica cançó de Radio futura, "La estatua del jadín botanico", que a més de ser un vídeo esplèndid, podria perfectament, haver-se estrenat al Festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges. El vídeo clip sembla fet expressament per aquest festival, que casualment, se celebra durant aquest dies. I un fanàtic com jo de la ciència ficció, no pot deixar d'esmentar una cosa com aquesta.


Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1982
Senzill: La estatua del jardín botánico

Més cançons i més informació.

RADIO FUTURA

Nacionalitat: Espanya
Web oficial:
Webs d'interès:

http://www.lahuellasonora.com/

http://www.luisauseron.com/

http://www.myspace.com/luisauseron

http://imagenradiofutura.blogspot.com/

ANY: 1982
Senzill: La estatua del jardín botánico





















01 - La estatua del jardín botánico
02 - Rompeolas.

GUNS N'ROSES - Sweet child o' mine

06/10/2010:


Un company de feina (un amic ja que es pren la molèstia de llegir el que escric) m’ha comentat que en aquest blog, últimament, destil·la una mica de mal rotllo. Diu que entre els comentaris que faig fer sobre els nostàlgics d’en Roger Hodgson, entre fer sortir a la llum l’existència de club dels grups insuportables i insufribles (em vaig oblidar de Los Secretos, Lou Reed o Coldplay), que qualificar de sobrevalorat a Peter Gabriel, i parlar de cançons desagradables quan parlava d’en Miguel Bosé, doncs que tot plegat, tenia un aire . . . . .negatiu i de mal rotllo.

Doncs si no volies brou, aquí tens dues tasses, ja que avui parlo de Guns n’Roses, grup que juntament amb Oasis, crec que són la més pura encarnació del Mal Rotllo. I ho faig per dir que el 23 d’aquest mes, toquen a Barcelona, i bé, alguna cosa d’ells havia de dir. No vull escriure molt, ja que és un grup que em cau especialment malament, però que té cançons que estan bé, i cal reconèixer-ho, que no es limitaven a fer cançons amb la típica estructura del Rock o del Pop. En definitiva, s’ho “curraven” una mica.

I fins aquí, que m’embalo, i començo a desbarrar que em quedo sol. Penjo la seva cançó mes mítica “Sweet child o’ mine”.

Ah, per cert, no sé si es cert, i no crec que ho sàpiga mai per experiència pròpia, però sembla ser que en alguns països, s’ha negat l’entrada a l’aforament del concert si es portava merchandasing que recordés al Slash. També sembla ser, que el cantant del grup Axel “soc el centre del món” Rose, té per costum fer tard, molt tard, als concerts i passar-se la puntualitat per forro dels. . . . Ho veieu, ja m’estic escalfant.

Tot i això ja sabeu. si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1987
Àlbum: Apetite for destruction




















Senzill: Sweet Child O' Mine



















Més cançons i més informació.

GUNS N'ROSES

Nacionalitat: Estats Units.
Web oficial: http://web.gunsnroses.com/index.jsp
Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Guns_N'_Roses

ANY: 1987
Àlbum: Apetite for destruction




















01 - Welcome To The Jungle
02 - It's So Easy
03 – Nightrain
04 - Out Ta Get Me
05 - Mr. Brownstone
06 - Paradise City
07 - My Michelle
08 - Think About You
09 - Sweet Child O' Mine
10 - You're Crazy
11 - Anything Goes

12 - Rocket Queen

Senzill: Sweet Child O' Mine

 

01 - Sweet Child O' Mine

02 - Move in the city
03 - Whole lotta Rosie (Live)
04 - It's so easy (Live)

MIGUEL BOSÉ - Estuve a punto de...

29/09/2010:

Ahir vaig estar pensant si parlar d'en Miguel Bosé, o no, buscant fotos i veient vídeos seus. Els meus dubtes venen perquè en Miguel Bosé, ocupa tots els llocs possibles dins de meu quadre de valoracions. Musicalment parlant, i des del meu punt de vista, a fet cançons bonissimes, bones cançons, cançons regulars, cançons que ni fu ni fa, cançons mediocres, males cançons i cançons desagradables (heu pensant algun cop la dificultat brutal que té fer una cançó desagradables? Doncs en Miguel Bosé és capaç de fer-les) En el terreny personal, quan parla de temes socials, és una persona que m’agrada escoltar-la. M’agrada el que diu, i com ho diu. Però en la vessant personal, em fa l’efecte, que és d’aquelles persones que és amic de tothom però amic de ningú, No sé, l’estic jutjant sense coneixe’l, i no faig ben fet, però és una persona que en el cara a cara, no em mereix confiança. No sé per què.

Així doncs parlar d’ell, depèn molt del meu estat anímic i finalment vaig decidir que no parlaria d’ell en aquesta ocasió. En realitat, el més probable, fos que el meu cap estigues més pendent de la vaga general que s’havia convocat per l’endemà (o sia, per avui) que no pas per futileses musicals.

I avui per què parlo d’ell, doncs? Ja es pot parlar de futileses musicals? Doncs parlo d’ells per dos motius. El primer és perquè putinejant el blog decidint si parlava d’ell o no, sense voler-ho, vaig enviar l’avís que havia fet un nou escrit, i en realitat no era cert. Així doncs, i per no decebre a la meva multitud de fans i seguidors, m’he decidit a fer un nou escrit, i “ell” és lo que tenia més a mà.

El segon motiu, és que crec que la vaga general d’avui, ha estat un fracàs absolut, i a més, el seguiment informatiu que s’ha fet de la vaga, ha estat tant parcial i tant manipulador, que m’he posat de molt mala llet. Així doncs, el millor que puc fer, és parlar de futileses musicals.

I per què volia parlar d’en Miguel Bosé? Doncs perquè demà dijous, hi ha un concert d’aquest cantant, i hi han cançons d’ell que m’agraden molt. La cançó que penjo, és el seu últim senzill, “Estuve a punto de...”, que tampoc no sé si m’acaba d’agradar. De moment sí, però sense exagerar. I tinc l’estranya sensació, que en un futur, pot arribar a ser una d’aquelles cançons “desagradables”.

La penjo per dos motius. La primera, ja que avui és dia de fracassos, en Miguel Bosé, va anunciar que després del seu CD “Papito”, obriria una nova etapa en la seva carrera fent coses molt diferents del les que havia fet fins aleshores. Doncs la veritat és que si el que volia fer era força diferent a tot el que havia fet fins aleshores, ha fracassat en el intent. El segon motiu, és que a la cançó d’avui, hi ha una clara aturada, cosa que avui, molts haurien d’haver fet en forma de vaga. Bé ja ens ho trobarem, i normalment, cada col·lectiu, té allò que es mereix.

ANY: 2010

CD: Cardio

Senzill: Estuve a punto de…

Més cançons i més informació.

PETER GABRIEL - Sledgehammer (Live)

23/09/2010:


Avui toca al Palau Sant Jordi de Barcelona, en Peter Gabriel, un músic que sembla que en tot allò fa, aconsegueix l’èxit just, ni massa èxit, ni massa poc, lo qual l’ha permès gaudir de certa llibertat per fer tot el que ha tingut ganes de fer.

Aquests èxits moderats, tot i que deu ni do, li han donat sobretot prestigi, que fa que tot allò que vagi signat per ell, de sortida ja estigui considerat com un producte de bona qualitat.

Des del meu punt de vista, és un músic sobrevalorat i no n’hi per tant, tot i que deu ni do, ja que ha fent unes grans cançons, i uns directes espectaculars. Per altre banda, s’ha de reconèixer que és una persona, artísticament inquieta, cosa que acostuma a ser una bona cosa, i socialment, sempre ha estat molt actiu i amb una forta implicació, en tot allò que podríem considerar “causes justes”. Per tant, tot i que penso que està una mica sobrevalorat, és cert que resulta un músic interessant.

Així doncs, els que vulguin, demà podran gaudir d’un concert d’aquest personatge mític dins de la cultura . . . . Pop? Rock? Vanguardista? Simfònic? . . . . . . Musical?, ja amb 60 anys. Però tot em fa pensar, que tot i els seus 60 anys, segueix tant potent sobre l’escenari com sempre.

La cançó que penjo és Sledgehammer, en una versió en directe del 2003. És una d’aquelles cançons perfectes des de la primera nota fins la última, i que demostra que la velocitat i la “marxa” no tenen rés a veure, ja que el ritme d’aquest cançó, és més aviat lent, però és una cançó que et motiva, i que poc a poc, t’ha excitat fins veure’t engolit per la seva energia.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2003
DVD: Growing up live


Sledgehammer (Live)

Més cançons i més informació.

SUPERTRAMP - Cannonball

19/09/2010:


Aquest blog va néixer amb la voluntat de bon rotllo, si més no, musicalment parlant, però jo no soc cap angelet i cap sant, i també tinc les meves dèries, i les meves manies persecutòries. Fa temps que el meu costat focs, va crear dins del meu univers el “club dels grups insuportables i insofribles”. I també fa temps que vol parlar d’aquest club, però fins avui l’he pogut contenir. Però com tampoc soc un ésser perfecte, tot té un límit, i avui, aquest límit ha esclatat i m’he decidit a parlar d’aquest “privilegiat” club.

“El club dels grups insuportables i insofribles” està format per tot un seguit de grups que independentment de la seva qualitat musical o de la coincidència de gustos entre ells i jo, el seu “entorn mediàtic/sociològic” ha fet que em caiguin malament sense ser-ne ells pròpiament responsables dels motius que els han fet entrar en aquest exclusiu club.

Formen part d’aquest club en Bruce Springsteen, The Rolling Stones, El Último de la fila, Manel, Joy Division, R.E.M., The Doors, The Smith o The Cure. I per exemple, Depeche Mode han estat durant molts anys amb un peu i mig dins d’aquest club. Pet Shop Boys o U2 fa també molts anys que s’ha arrosseguen sobre la fina línia que et fa estar dins o fora del club.

El que m’ha fet parlar d’aquest club, és que hi ha un nou personatge que està molt a punt d’entrar dins del club, i no es tracta d’un altre que en Roger Hodgson, i com és habitual, no és per culpa seva, sinó per culpa del seu “entorn mediàtic / sociològic”. Mai hagués pensat que en Roger Hodgson, seria candidat a formar part d’aquest club “selecte”.

El que passa amb en Roger Hodgson, és que tothom la idolatrat (que ja m’està bé) en detriment d’en Rick Davies i de Supertramp. Com ja vaig comentar el passat escrit, quan cerques Supertramp a la xarxa, el que surt més, és en Roger Hodgson. I avui a TV3 parlant dels concert de Supertramp d’ahir (18/09/2010) han parlat més estona d’en Roger Hodgson que no pas des propi concert de Supertramp, que segons he pogut veure al mateix reportatge, només es pot qualificar de concert impecable i perfecte. Resulta, que en Roger Hodgson bé sovint a Catalunya, i ningú li fot ni cas i passen d’ell olímpicament, però ve Supertramp a fer un concert, que no venia des de feia uns 7 o 8 anys, i es posen a parlar de la persona que no hi és. Osti!! Foteu cas al Roger Hodgson quan toca, que és quan fa un concert. Em sap molt greu dir-ho, però començo a estar fins els cullons d’en Roger Hodgson. I és que tota aquesta idolatració, no es pot fonamentar en grans coses, ja que Supertramp, abans era en Roger Hodgson i en Rick Davies, sent aquest últim, el fundador dels grup. I durant el temps que van treballar junts, la responsabilitat de l’èxit comercial de Supertramp, era de tots dos a parts iguales. Però és que a més, després de la separació, en Roger Hodgson no ha fet gaire cosa més que repetir-se un i un altre cop, mentres que Supertramp, ha sabut fer coses diferents i va ser capaç de sorprendre’ns. És clar que pels puristes immobilistes , aquests canvis, eren perquè en Rick Davies no era tan bo com el “putu” Roger Hodgson dels cullons, quan durant molts anys, van treballar junts a parts iguales, i en separat, per mi, crec que en Rick Davies ha guanyat la partida, musicalment parlant. Mediàticament, ha estat en Roger Hodgson. Per mostrar el que ha estat capaç de fer en Rick Davies, i se’m fa impossible pensar que en Roger Hodgson pugui fer alguna cosa semblat, penjo el vídeo de “Cannonball”. Un tema, que qualifico de simfonia-disco i que per mi, és una obra mestre.
Veieu com en fan parlar del meu estimat Roger Hodgson? Si us plau, gaudim d’en Roger Hodgson i de Supertramp sense trobar a faltar a ningú. Ara que ja m’he desfogat, demano perdó, però és que TV3, la nostra i la que més miro i més m’estimo, de tant en tant, em posa com una moto.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1985
Àlbum: Brother Where you bound

Senzill: Cannonball

Maxi: Cannonball

Més cançons i més informació.