dimecres, 17 de novembre del 2010

LADYHAWKE

Nacionalitat: Nova Zelanda

ANY: 2008
Àlbum: Ladyhawke




















01 – Magic
02 - Manipulating Woman
04 - Better Than Sunday
05 - Another Runaway
06 - Love Don't Live Here
07 - Back of the Van
08 - Paris Is Burning
09 - Professional Suicide
10 - Dusk Till Dawn
11 – Oh my
12 - Crazy World
13 - Morning Dreams

CD Single: My delirium


















02 - My Delirium (Sunship Remix)
03 - My Delirium (Sugardaddy Remix)
04 - My Delirium (Chateau Marmont Remix)


dimarts, 9 de novembre del 2010

GLENN MILLER - Chattanooga choo choo

08/11/2010


Jo no és que sigui molt amic dels Estats Units. De fet, és un país que no m’acaba d’agradar, i si no fos pel Parc Nacional de Yellowstone, o pel Grand Canion, o per conèixer la seva historia pre colombina, no tindria cap interès de viatjar-hi mai. Però tampoc soc anti-americà i reconec que han aportat moltes coses al món que cal destacar, com per exemple, la Coca cola, Star trek, o en Glenn Miller.

En Glenn Miller, ha esdevingut una icona dels Estats Units, i el seu nom, sempre, s’identifica amb unes barres i unes estrelles. Aquesta identificació ve donada per la forma de la seva mort, i també pel seu talent, més que de compositor, d’arranjador i director d’orquestra. En Glenn Miller va ser el que va aconseguir, des del meu punt de vista, el millor so per una orquestra d’instruments de vent, fent que d’unes musiques no massa complicades, fessin arrossegar els peus d’un públic expectant.

Aquest passat diumenge, al Palau de la Música Catalana, van tocar l’orquestra que duu el seu nom, interpretant tot un seguit de temes, uns escrits per ell, i altres no, però que va popularitzar amb el seu estil particular d’arranjament, que va fer historia. I és que unes trompetes . . uns trombons i uns saxos, tocats com s’han de tocar, fan córrer electricitat per l’espinada de qualsevol, si mes no la meva. Sempre he dit que hi han moltes formes de seduir-me. Una bona secció de vents, per mi, resulta irresistible, i en Glenn Miller, en això, era el millor.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: ?
Àlbum: ?

GLENN MILLER

Nacionalitat: Estats Units
Web oficial:


ANY: ?
Àlbum: ?

dissabte, 6 de novembre del 2010

FRONT 242 - Rhythm of time

06/11/2010

Avui toca a la Sala Bikini un dels meus pilars bàsics. La meva vida, no només en lo musical, sense determinats grups no hagués estat igual, i Front 242 és un d’aquests grups que han marcat la meva vida d’una manera o altre. Dins la meva vida molts han estat el grups importants, però front 242 formen part dels escollits, dels “únics”, dels insuperables i dels que mai deceben.

Per diverses raons, no he pogut escriure abans sobre aquest concert, al que malauradament no podré anar (i ja es el segon cop consecutiu) i em sap greu fer-ho ara, poques hores abans del concert, però no ho he pogut fer abans. De totes maneres, ja havia parlat abans d’ells en altres escrits d’aquest mateix bloc i en altres blocs. De fet, va ser a rel que vaig parlar d’ells en el meu altre blog, que em vaig decidir a obrir aquest bloc. Tot i només haver publicat un escrit d’ells fins ara, de fet és un dels grups que més cançons he penjat, i ara, a poques hores del concert, només puc fer que refermar la meva profunda admiració i fins i tot devoció, per aquesta formació belga, que tant ha influenciat en el meu temps de lleure, i no tant de lleure.

De la mateixa manera que ara fa dos anys, avui no podré anar al concert per culpa de la crisi. És el ritme del temps que correm avui dia, i per això penjo la cançó d’aquest grup, “Rhythm of Time”, una més de les moltes magnifiques cançons que després de molts anys de feina i investigació musical, han fet i enregistrat. Si teniu temps i possibilitats d’anar al concert, no ho dubteu. Feu-ho.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 1991
Àlbum: Tyranny for you



















CD Single: Rhythm of Time















dissabte, 30 d’octubre del 2010

RINA AIUCHI - Koi wa Thrill, Shock, Suspense

29/10/2010

Aquest cap de setmana se celebra el XVI Saló del manga a L’Hospitalet, i tot i que jo no soc molt coneixedor d’aquest univers, reconec que té la seva influència en tot el que ens envolta. La cultura manga ha creat per tot el món tot un seguit de seguidors tant fanàtics com els d’altres universos nascuts a partir d’una única historia, o el conglomerat d’una forma de fer diverses histories.

Jo no tinc massa clar que és exactament això del manga. No sé ben bé que és manga i que és Anime. No sé si el manga és còmic, o dibuix animat, o ambdues coses, o molt més que tot això. Em perdo amb la diversitat de creacions àudio visuals que es publiquen, i que crec que totes són d’aquesta branca . . . artística!?!?! “Heidi” és manga? “Mazinger Z”, és manga?

El que sí sé, és que les meves filles, es queden al·lucinades amb les aventures de Doraimon, de la DO-RE-MI, del Detectiu Conan o de l’Inuyasha. Les meves filles, tenen problemes per recordar que els canals de televisió es canvien amb el comandament, i no pas amb el “mandu”, però poden recordar tot tipus de noms de fonètica japonesa, sense cap problema.

Les series que veuen les meves filles (que crec que són manga . . . .o són anime?!?!?!) acostumen a portar uns “opennings” i uns “endings” (Ara es diu així, enlloc de parlar de caràtules d’inici o dels crèdits del final) que utilitzen cançons, normalment fetes per grups o solistes japonesos, i quasi totes les cançons tenen un nexe comú, que no és altre que sonen una mica “eurovisives”. Totes tenen unes melodies força marcades, i que en un moment o en altre ens duen a la èpica, i sense voler entrar en la qualitat d’aquestes cançons, normalment, requereixen d’uns magnífics cantants.

Ara, ja sí, entrant en la qualitat de les cançons, des del meu parer en n’hi han, que són molt bones. Ja fa temps, vaig penjar “Come” de la Namie Amuro, i més tard, "Afro gunso" de Dance Man. Aquest cop la cançó que penjo em sembla que és un “Openning” de la 8na temporada del “Detectiu Conan” (no em fa massa gràcia que les meves filles vegin aquests dibuixos, però quan els fan no estic a casa, i no puc evitar-ho) i es titula “Koi wa Thrill, Shock, Suspense” de la Rina Aiuchi, que podria ser, que tingues altres cançons també interessants. Qui sap si més endavant, li dedico una estoneta a aquesta cantant japonesa. El vídeo clip, trobo que no enganxa gens amb la cançó. Per mi és un dels pitjors plantejaments que he vist mai, des del punt de vista àudiovisual, a l’hora de fer un vídeo clip. La cançó és molt energètica, i les imatges, volen tenir massa glamour.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2000
Àlbum: Be Happy























Koi wa Thrill, Shock, Suspense


RINA AIUCHI



Nacionalitat: Japó

ANY: 2000
Àlbum: Be happy




















01 - Be happy?
02 - Close To Your Heart
03 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense
04 - Snow drop
05 - Her Lament
06 - It's crazy for you
07 - Can you feel my…?
08 - Ohh! Paradise Taste!!
09 - Kimi e no sayonara
10 - Dear…From…
11 - Be happy

CD Single: Koi wa thrill, shock, suspense


02 - Hikari Iro no Kakera
03 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense (KH-R Jr STAR LIGHT MIX Ver.S)
04 - Purple haze (Future techno mix)
05 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense (instrumental)

dimarts, 26 d’octubre del 2010

HURTS - Wonderful life

26/10/2010
Aquest dimarts, toquen a la Sala Bikini un dels grups que podríem anomenar-los, com el grup de l’any. Jo els vaig conèixer gràcies a btretze, i potser el meu entusiasme inicial desprès de sentir-los va ser una mica exagerat, però és evident que alguna cosa tenen.

La seva música i la seva estètica són plenes de “bon gust”, minimalisme, bellesa, discreció, elegància i poques estridències però no falta la dosi de posat prepotent I pretensiós, que fa que tot junt, tingui un gust a “classe” I categoria. Es un d’aquells grups que sembla que ni suïn, ni els hi surtin grans, i tot sigui perfecte. Pel meu gust, fins I tot, massa.

El seu dics és ple de precioses cançons ben construïdes però jugant sobre segur i sense arriscar, musicalment parlant, ni una gota d’aquella suor que no tenen. Un disc per escoltar I deixar-se portar per una bellesa falsa I encisadora que refresca els nostres sentits amb un minimalisme que fa que re ressalti, I que sigui el conjunt de tot plegat en que ens captiva.

Pel que he pogut veure en algun vídeo, el concert no serà una d’aquelles festes boges que recordarem tota la nostra vida, però si mes no, porten una bateria, que sempre ajuda al espectacle. Els seus concerts, I ho dic sense haver-ne vist cap, son per escoltar i res mes, que ja està prou bé.

Penjo el vídeo clip d’un dels seus èxits d’aquest any i una de les seves cançons més mogudes, Wonderful Life.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2010
Àlbum: Happiness



CD Single: Wonderful Life



















Més cançons i més informació.

HURTS


Nacionalitat: Anglaterra
Web d’interès:

ANY: 2010
Àlbum: Happiness





















01 - Silver lining
02 -
Wonderful Life
03 -
Blood, tears and gold
04 - Sunday
05 - Stay
06 - Illuminated
07 - Evelyn
08 - Better than love
09 - Devotion
10 - Unspoken
11 - The water

CD Single: Wonderful life




















02 - Affair

diumenge, 24 d’octubre del 2010

CLUB SUPER 3 - Per vosaltres, Sr. Pla.

23/10/2010:
Aquest cap de setmana, se celebra la festa d’aquest any del Club Súper 3, I com en els últims dos anys, m’hi ha tocat anar. El primer any com encara no existia aquest blog, doncs no vaig comentar rés. L’any passat sí que vaig comentar el tema de la festa del Club Súper 3, elogiant-ne el seu esperit en tots els sentits. De fet aquest any, podria seguir elogiant-los, ja que continuen en la mateixa línia. Els nostres infants, mirant a la família del Club Súper 3, aprenen valors importants com l’amistat, la lleialtat, la solidaritat etc., tot amb bon humor i sense ser carrinclons.

Però tot això, serveix de poc, si desprès els nostres infants, veuen com els seus pares, no segueixen aquests valors, i els que segueixen són els de la picaresca, el del “espavilatisme” i en incivisme més descarat. De poc serveixen les “ensenyances” d’en Roc i companyia, si desprès, ensenyem als nostres fills, que les cues d’espera, no s’han de respectar i que el que s’ha de fer es colar-se sigui com sigui. O la picaresca aquella que mentres el pare fa una cua, l’avi un altre, i la iaia un altre, la mare va amb el “príncep” o “princesa” de la casa, de cua en cua, aprofitant-se de tot. Els nostres “prínceps “ o les nostres “princeses”, han d’aprendre la cultura de la paciència i el respecta als altres, i les cues, serveixen per aprendre aquestes coses. Ensenyar-los a ser “llestos”, el que és evident , és que no farà que tinguem una societat millor.

Un altre aspecte, que cal millorar dels pares i les mares, és el de “està ocupat”. I una merda està ocupat!!!!! Una butaca com la de la foto, en un esdeveniment com el d’aquest cap de setmana, està lliure, i mai, mai, mai, els seients estan reservats, i per tant són del primer que hi arriba. Però si marxes . . . . doncs marxes. “ja però és que ha anat al lavabo” o “És que ha anat a buscar-se un entrepà” “I d’on es pensa que venim nosaltres?” En casos com el d’aquest cap de setmana, un va a buscar-se l’entrepà, o va al lavabo, i un cop preparat, va a buscar seient, i no al revés. Perquè si val això de seure primer i anar als “puestus” desprès, doncs ja no tenen raó, ja que aleshores, se’ls hi pot dir, “és que jo hi era abans que vostès arribessin i he anat al lavabo, així que el seient és meu, i han de marxar” Oi que això no és així? Doncs si no val d’una manera, no val de l’altre. L’any que ve, això del lavabo o de l’entrepà, amb mi, ja no colarà.

I per últim, el tema de l’antena de Telefónica. Te nassos que jo hagi de defensar a Telefónica!!!!!! Però em sembla increïble que els pares i mares, no només permetin als seus fills i filles, assaltar aquest monument funcional com si fos la cosa més normal del món, sinó que els ajuden a fer-ho. Desprès, que passa? Doncs que aquests infants, quan siguin una mica més grans, trobaran normal i lògic, entrar dintre de fonts publiques, o pujar-se a sobre dels monuments i mobiliari urbà o envair propietats privades, i ja posats, destrossar-les, amb l’excusa de qualsevol celebració per qualsevol cosa. És tota una la lliçó d’incivisme. I és clar, quan les meves filles em diuen que elles també volen pujar-se pels “puestus” doncs he de ser el "dolent" de la pel·lícula, i dir que allò que volen fer és de “gamberrus”. I és clar, les meves filles, pobretes elles, no ho entenen i em miren pensant que estic com un llum, ja que els altres pares, no només els hi ho deixen fer als seus fills, sinó que els hi ajuden a pujar-se a la base de l'antena. Potser algú pot pensar que filo molt prim, però és que tot això, és una clara manifestació de bona o mala educació, i amb mala educació, no anirem enlloc.

Com veig que tot i que els nostres infants volen aprendre les actituds que mostra la família del Club Súper 3,  els pares i mares, estem més a favor de les pràctiques del dolent. Estem del cantó del Sr. Pla. Per tant, a tots els pares i mares maleducats que corren pels nostres carrers, els hi dedico aquesta cançó, escrita per en Marc Parrot fent gal·la, un cop més, que és un molt bon compositor, que va fer tot un seguit de magnífiques cançons pel Club Súper 3, i que les hauria d’haver fet per un disc seu.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2006
Àlbum: Benvinguts al Club














(No he pogut inserir el vídeo)

dilluns, 18 d’octubre del 2010

A-HA - Hunting high and low (live)

15/10/2010:

Avui tinc moltes coses de les que parlar, però no tinc temps, i es molt molt molt tard. La cançó que he escollit per acompanyar els temes dels que volia parlar avui és "hunting high and low" d'A-ha.

Una de les coses de les que volia parlar, era sobre el 70è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys per part de les autoritats espanyoles de fa 70 anys, amb la inestimable col·laboració de la Gestapo, que va ser qui va detenir al President, i després el va lliurar a les forces golpistes que campaven tranquil·lament pel territori nacional i per Espanya. Ja s'ha parlat molt de tot això, i potser no fa falta dir res més, entre altres coses per què és tard. Els que saben el que va passar, doncs ja ho saben i no cal que ho recordem. La valoració que faci cadascú sobre aquest fet, doncs el retratarà de forma clara i sense matisos.
L'afusellament del President, podria ser una escenificació de la cacera (alta i baixa) que va patir tot allò que fos català durant aquella fosca època. Ara encara hi ha caceres del fet català, però si més no, no executen impunement a cap President escollit de forma legítima i democràtica pels catalans i catalanes. El fet, que 70anys desprès, la meitat d'ells, en "democràcia" encara no s'hagi anul·lat el "judici" que va patir el President, doncs deixa en evidència a les actuals autoritats espanyoles.

El segon tema, sobre el volia parlar, és que el divendres era el dia del Blog Action Day (2010) dedicat aquest any a l'aigua. A aquestes alçades, tampoc cal dir massa sobre el tema de l'aigua. Tots sabem que la sobre-explotem i cal tenir-ne cura, ja que és un element molt valuós, que el tractem com si fos infinit i no ho és. Malauradament, molts pobles i moltes persones del món, saben en carn pròpia el valor real de l'aigua i el que és viure sense aquest preuat element.

Un altre dels temes que volia tractar, era la 5na onada de les consultes sobre l'autodeterminació, que s'ha produït aquest diumenge, a poblacions tant importants com Tarragona. Pel que he pogut veure a TV3, "la nostra", avui ha estat el dia amb una participació més baixa. Bé, cap sorpresa, si mes no, pels que sempre hem pensat que fer aquestes consultes en diferents onades, era una mala idea, ja que si la gent no veu un resultat immediat o palpable, és cansa i perd l'interès. Tot i aquesta baixa participació, i encara que l'estratègia seguida, no sigui la més encertada, no hem de defallir.

També volia parlar, de la jornada que avui es feia per lluitar contra la pobresa, no només al món, sinó també a casa nostra (Catalunya) on 1 de cada 5 persones viu per sota del llindar de la pobresa o, i per mi aquesta dada és esgarrifosa, 3 de cada 5 dones majors de 65 anys, és pobre. La pobresa, que no és un altre cosa que un mal repartiment de la riquesa, és una de les grans vergonyes de la nostra societat, que sabem com sabem, que hi ham mitjans i recursos per acabar amb ella, la desídia d'uns i la cobdícia d'uns altres, fa que enlloc de minvar, aquesta, cada cop sigui més present en les nostres vides. Intolerable.

Per últim, també volia parlar del concert d'A-ha, a Barcelona. No és un dels meu grups més importants, però sempre han tingut un bon nivell, i un recopilatori d'ells, és sinònim de disc perfecte. En altres temps, hi hagués anat sense dubtar-ho. Crec que s'ho mereixen, ja que les seves bones cançons, per mi, són impressionants, carregades d'una sòbria bellesa.

Per què he escollit aquesta cançó? Doncs en el primer tema, el del 70è aniversari de l'afusellament del President Companys, doncs he parlat d'una cacera del fet català. En el segon tema, de l'aigua, un tema ecològic, que crec que és del que parla la cançó. El cinquè tema, és el concert d'A-ha a Barcelona, i per tant evidentment, aquesta cançó és tant bona com qualsevol altre. Bé, aquesta és una de les millors del grup i a més, la penjo en un directe del 2001.

Amb el tercer i quart tema, no hi ha cap relació, però hagués estat una heroïcitat meva, aconseguir una cançó que parlés, encara que sigui de "rasqui", de tots cinc temes. Per tant 3 de 5, no està malament.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.


ANY: 2001

dimarts, 12 d’octubre del 2010

GERARD QUINTANA - La crosta

12/10/2010:

Avui, els espanyols celebren el dia de la hispanitat. Una festivitat, que quan jo era petit, recordo simplement com el dia de la Mare de Deu del Pilar, i on felicitàvem a totes les Pilars que coneixíem, i a les que no coneixíem també.

En els darrers anys, aquest dia, on també es recorda el descobriment d'Amèrica (per part dels Europeus. Els Americans ja sabien que existia Amèrica) ha patit una transformació d'un caire nacionalista que espanta una mica. Alguns podrien dir que es podria comparar al que passa l'11 de setembre, però des del meu punt de vista, ni de bon tros, ja que mentres uns celebrem les derrotes, altres volen celebrar les victòries, les grandeses i l'orgull de ser espanyols. I normalment, tot això va unit a la negació dels "altres". Negant a aquells que no volem ser espanyols. Bé, no és que no ho vulguem ser. És que no ho som. Aquesta celebració del 12 d'octubre, s'ha transformat poc a poc, en un acte de nacionalisme agressiu i assimilador, excloent als diferents, i al mateix temps dominats i colonitzats.

Mai he entès que una persona se senti orgullosa de la seva nacionalitat. Ho trobo ridícul. Jo no em sento orgullós de ser català. No és ni culpa meva ni mèrit meu. Simplement ho soc i ja està. I no m'he de sentir ni millor ni pitjor ni diferent ni rés. Només cal saber que soc català i ja està. En canvi, molts espanyols tenen allò que se'n diu "ardor guerrero" per la pàtria i posen a la pàtria per damunt de moltes coses, fins al punt de voler oblidar els episodis foscos que tot poble té i ha tingut. Per altre banda, els espanyols tampoc tenen tantes coses de les que sentir-se orgullosos. Han tingut grans escriptors, pensadors i fins i tot, grans científics, però normalment, els usuaris d'aquest nacionalisme, d'estar per casa, però que molesta, i molt, pensen en les "grandes hazañas bélicas", i si hem de ser sincers, Espanya, mai, mai, mai, ha guanyat cap guerra ella soleta contra un igual. Quan ha guanyat una guerra, ha estat contra pobles on s'aprofitava d'un fort desequilibri tecnològic (Amèrica) o s'ha hagut d'aliar i /o comprar a altres potències per vèncer a pobles d'igual nivell tecnològic. Sense anar més lluny, per sotmetre als catalans, van haver de comprar als anglesos amb Menorca i Gibraltar, i ajuntar forces amb França.

Però tornat als pecats, altres pobles, no oblidem que en el passat hem fet veritables barbaritats, i el que hem de fer, és demanar perdó, i no oblidar-ho, per tal de no repetir-ho. Però el nacionalisme espanyol, el que fa, és passar pàgina, sense voler veure el seus pecats i les seves vergonyes. 

Doncs cal recordar-les, ja que ni han estat poques, ni han estat petites.  L'any passat, ja vaig recordar, "l'alegria" de molts americans recordant el "gloriós" descobriment d'Amèrica. Aquest any, cal recordar gran part del segle passat, on molts encara poden recordar per ells mateixos, i no pels llibres d'història, tot el que va passar. Entre altres coses, que tres dies més tard, també caldria recordar, que els espanyols tenen "l'honor" de ser l'únic poble de La Terra, que han afusellat a un president democràtic, escollit democràticament, i que a hores d'ara, encara cap espanyol amb "poder" ha volgut esborrar de la seva història aquest fet, com si fos una cosa de la que cal sentir-se orgullós. 

Aquest any, és en Gerard Quintana el que ens ajuda a recordar alguns dels moments més "gloriosos" dels nostres veïns i, tinguem-m'ho clar, amos. Ho fa amb la cançó "La crosta", que parla de la memòria històrica, que un cop més, i ja en van un bon pilot, ha passat de puntetes per aquest govern "amic" que hi ha actualment a la "capital del reino".

En Gerard Quintana, és un d'aquells músics, que quan era jove, no em queia gaire bé, entre altres coses, per no ser un artista "sobiranista" però que amb un dia qualsevol de la seva vida, ha fet més pels Països Catalans, del que pugui fer jo en tota la meva vida. Amb el temps, en Gerard Quintana, ha anat millorant d'una manera molt notable, i els seus últims treballs, són molt interessants.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2009
Àlbum: De terrat en terrat





















GERARD QUINTANA

Nacionalitat: Països Catalans
Web oficial: http://www.gerardquintana.cat/
Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gerard_Quintana

ANY: 2009
Àlbum: De terrat en terrat





















01 - Barcelona en colors
02 - Estic sol
03 - Quan el sol
04 – Laberint
05 - De vent i dol
06 - Diumenge salvatge
07 – Marina
08 - Al cel
09 - La meuca de l'eunuc
10 - La por
12 - Gàbia d'estrelles
13 - De terrat en terrat

diumenge, 10 d’octubre del 2010

RADIO FUTURA - La estatua del jardín botánico.

09/10/2010:


Una de les coses que vaig fer aquest passat estiu, va ser anar al Jardí Botànic de Blanes, que desprès de 13 anys vivint a Blanes, ja era hora d'anar-hi i veure un dels jardins botànics més grans d'Europa.

La veritat és que va ser una visita que em va agradar molt de fer, i em vaig fer el propòsit de no esperar uns altres 13 anys per tornar-hi anar. Vaig veure amb tot la tranquil·litat que vaig voler, plates que configuraven uns jardins molt agradables a la vista i al olfacte. Alhora, també es pot gaudir d'uns fantàstics i espectaculars paisatges típics de la Costa Brava.

Paga la pena anar-hi? Doncs des del meu punt de vista, venir des de Barcelona, per exemple per visitar només aquest jardí, doncs potser sigui una mica excessiu, tot i que si ho mirem des d'un altre punt de vista, si que paga la pena.

Ho dic per què hi ha molta gent que ve de Barcelona o de Vic, exclusivament per anar a la platja, o per dinar a la vora de mar. Si això és prou engrescador per venir a Blanes, doncs no hi ha cap dubte, que també ho és anar a visitar aquest jardí botànic.

De fet, ara que ho penso, les persones que venen exclusivament per dinar o sopar a la vora del mar, doncs poden aprofitar el temps i fer una passejada  per aquesta magnifica col·lecció de vida verda. Fins i tot, em sembla que hi han dies amb la possibilitat de poder sopar dins del jardí, amb un marc d'aquells que diuen imcomparable.

Si finalment us animeu a anar-hi, recordeu que és millor apropar-s'hi amb transport públic, ja que el parking al jardí, és una "mica" complicat. La línia 3 d'autobus (de tipus carrilet) que el podeu agafar a la Plaça Catalunya, al carrer de l'Esperança o al Moll) us durà fins a la mateixa porta d'aquest jardí de propietat privada, però sense anim de lucre. Els nens, en el pitjor dels casos, suporten prou bé aquesta visita. Les meves filles, per exemple, s'ho van passar bé.

Amb un escrit com el d'avui, ho tinc fàcil, ja que tot em porta en línia recta la mítica cançó de Radio futura, "La estatua del jadín botanico", que a més de ser un vídeo esplèndid, podria perfectament, haver-se estrenat al Festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges. El vídeo clip sembla fet expressament per aquest festival, que casualment, se celebra durant aquest dies. I un fanàtic com jo de la ciència ficció, no pot deixar d'esmentar una cosa com aquesta.


Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1982
Senzill: La estatua del jardín botánico




















Més cançons i més informació.

RADIO FUTURA

Nacionalitat: Espanya
Web oficial:
Webs d'interès:

ANY: 1982
Senzill: La estatua del jardín botánico





















01 - La estatua del jardín botánico
02 - Rompeolas.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

GUNS N'ROSES - Sweet child o' mine

06/10/2010:


Un company de feina (un amic ja que es pren la molèstia de llegir el que escric) m’ha comentat que en aquest blog, últimament, destil·la una mica de mal rotllo. Diu que entre els comentaris que faig fer sobre els nostàlgics d’en Roger Hodgson, entre fer sortir a la llum l’existència de club dels grups insuportables i insufribles (em vaig oblidar de Los Secretos, Lou Reed o Coldplay), que qualificar de sobrevalorat a Peter Gabriel, i parlar de cançons desagradables quan parlava d’en Miguel Bosé, doncs que tot plegat, tenia un aire . . . . .negatiu i de mal rotllo.

Doncs si no volies brou, aquí tens dues tasses, ja que avui parlo de Guns n’Roses, grup que juntament amb Oasis, crec que són la més pura encarnació del Mal Rotllo. I ho faig per dir que el 23 d’aquest mes, toquen a Barcelona, i bé, alguna cosa d’ells havia de dir. No vull escriure molt, ja que és un grup que em cau especialment malament, però que té cançons que estan bé, i cal reconèixer-ho, que no es limitaven a fer cançons amb la típica estructura del Rock o del Pop. En definitiva, s’ho “curraven” una mica.

I fins aquí, que m’embalo, i començo a desbarrar que em quedo sol. Penjo la seva cançó mes mítica “Sweet child o’ mine”.

Ah, per cert, no sé si es cert, i no crec que ho sàpiga mai per experiència pròpia, però sembla ser que en alguns països, s’ha negat l’entrada a l’aforament del concert si es portava merchandasing que recordés al Slash. També sembla ser, que el cantant del grup Axel “soc el centre del món” Rose, té per costum fer tard, molt tard, als concerts i passar-se la puntualitat per forro dels. . . . Ho veieu, ja m’estic escalfant.

Tot i això ja sabeu. si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1987
Àlbum: Apetite for destruction




















Senzill: Sweet Child O' Mine



















Més cançons i més informació.

GUNS N'ROSES

Nacionalitat: Estats Units.
Web oficial: http://web.gunsnroses.com/index.jsp
Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Guns_N'_Roses

ANY: 1987
Àlbum: Apetite for destruction




















01 - Welcome To The Jungle
02 - It's So Easy
03 – Nightrain
04 - Out Ta Get Me
05 - Mr. Brownstone
06 - Paradise City
07 - My Michelle
08 - Think About You
09 - Sweet Child O' Mine
10 - You're Crazy
11 - Anything Goes
12 - Rocket Queen
















 


02 - Move in the city
03 - Whole lotta Rosie (Live)
04 - It's so easy (Live)