dilluns, 18 d’octubre del 2010

A-HA - Hunting high and low (live)

15/10/2010:

Avui tinc moltes coses de les que parlar, però no tinc temps, i es molt molt molt tard. La cançó que he escollit per acompanyar els temes dels que volia parlar avui és "hunting high and low" d'A-ha.

Una de les coses de les que volia parlar, era sobre el 70è aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys per part de les autoritats espanyoles de fa 70 anys, amb la inestimable col·laboració de la Gestapo, que va ser qui va detenir al President, i després el va lliurar a les forces golpistes que campaven tranquil·lament pel territori nacional i per Espanya. Ja s'ha parlat molt de tot això, i potser no fa falta dir res més, entre altres coses per què és tard. Els que saben el que va passar, doncs ja ho saben i no cal que ho recordem. La valoració que faci cadascú sobre aquest fet, doncs el retratarà de forma clara i sense matisos.
L'afusellament del President, podria ser una escenificació de la cacera (alta i baixa) que va patir tot allò que fos català durant aquella fosca època. Ara encara hi ha caceres del fet català, però si més no, no executen impunement a cap President escollit de forma legítima i democràtica pels catalans i catalanes. El fet, que 70anys desprès, la meitat d'ells, en "democràcia" encara no s'hagi anul·lat el "judici" que va patir el President, doncs deixa en evidència a les actuals autoritats espanyoles.

El segon tema, sobre el volia parlar, és que el divendres era el dia del Blog Action Day (2010) dedicat aquest any a l'aigua. A aquestes alçades, tampoc cal dir massa sobre el tema de l'aigua. Tots sabem que la sobre-explotem i cal tenir-ne cura, ja que és un element molt valuós, que el tractem com si fos infinit i no ho és. Malauradament, molts pobles i moltes persones del món, saben en carn pròpia el valor real de l'aigua i el que és viure sense aquest preuat element.

Un altre dels temes que volia tractar, era la 5na onada de les consultes sobre l'autodeterminació, que s'ha produït aquest diumenge, a poblacions tant importants com Tarragona. Pel que he pogut veure a TV3, "la nostra", avui ha estat el dia amb una participació més baixa. Bé, cap sorpresa, si mes no, pels que sempre hem pensat que fer aquestes consultes en diferents onades, era una mala idea, ja que si la gent no veu un resultat immediat o palpable, és cansa i perd l'interès. Tot i aquesta baixa participació, i encara que l'estratègia seguida, no sigui la més encertada, no hem de defallir.

També volia parlar, de la jornada que avui es feia per lluitar contra la pobresa, no només al món, sinó també a casa nostra (Catalunya) on 1 de cada 5 persones viu per sota del llindar de la pobresa o, i per mi aquesta dada és esgarrifosa, 3 de cada 5 dones majors de 65 anys, és pobre. La pobresa, que no és un altre cosa que un mal repartiment de la riquesa, és una de les grans vergonyes de la nostra societat, que sabem com sabem, que hi ham mitjans i recursos per acabar amb ella, la desídia d'uns i la cobdícia d'uns altres, fa que enlloc de minvar, aquesta, cada cop sigui més present en les nostres vides. Intolerable.

Per últim, també volia parlar del concert d'A-ha, a Barcelona. No és un dels meu grups més importants, però sempre han tingut un bon nivell, i un recopilatori d'ells, és sinònim de disc perfecte. En altres temps, hi hagués anat sense dubtar-ho. Crec que s'ho mereixen, ja que les seves bones cançons, per mi, són impressionants, carregades d'una sòbria bellesa.

Per què he escollit aquesta cançó? Doncs en el primer tema, el del 70è aniversari de l'afusellament del President Companys, doncs he parlat d'una cacera del fet català. En el segon tema, de l'aigua, un tema ecològic, que crec que és del que parla la cançó. El cinquè tema, és el concert d'A-ha a Barcelona, i per tant evidentment, aquesta cançó és tant bona com qualsevol altre. Bé, aquesta és una de les millors del grup i a més, la penjo en un directe del 2001.

Amb el tercer i quart tema, no hi ha cap relació, però hagués estat una heroïcitat meva, aconseguir una cançó que parlés, encara que sigui de "rasqui", de tots cinc temes. Per tant 3 de 5, no està malament.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.


ANY: 2001

dimarts, 12 d’octubre del 2010

GERARD QUINTANA - La crosta

12/10/2010:

Avui, els espanyols celebren el dia de la hispanitat. Una festivitat, que quan jo era petit, recordo simplement com el dia de la Mare de Deu del Pilar, i on felicitàvem a totes les Pilars que coneixíem, i a les que no coneixíem també.

En els darrers anys, aquest dia, on també es recorda el descobriment d'Amèrica (per part dels Europeus. Els Americans ja sabien que existia Amèrica) ha patit una transformació d'un caire nacionalista que espanta una mica. Alguns podrien dir que es podria comparar al que passa l'11 de setembre, però des del meu punt de vista, ni de bon tros, ja que mentres uns celebrem les derrotes, altres volen celebrar les victòries, les grandeses i l'orgull de ser espanyols. I normalment, tot això va unit a la negació dels "altres". Negant a aquells que no volem ser espanyols. Bé, no és que no ho vulguem ser. És que no ho som. Aquesta celebració del 12 d'octubre, s'ha transformat poc a poc, en un acte de nacionalisme agressiu i assimilador, excloent als diferents, i al mateix temps dominats i colonitzats.

Mai he entès que una persona se senti orgullosa de la seva nacionalitat. Ho trobo ridícul. Jo no em sento orgullós de ser català. No és ni culpa meva ni mèrit meu. Simplement ho soc i ja està. I no m'he de sentir ni millor ni pitjor ni diferent ni rés. Només cal saber que soc català i ja està. En canvi, molts espanyols tenen allò que se'n diu "ardor guerrero" per la pàtria i posen a la pàtria per damunt de moltes coses, fins al punt de voler oblidar els episodis foscos que tot poble té i ha tingut. Per altre banda, els espanyols tampoc tenen tantes coses de les que sentir-se orgullosos. Han tingut grans escriptors, pensadors i fins i tot, grans científics, però normalment, els usuaris d'aquest nacionalisme, d'estar per casa, però que molesta, i molt, pensen en les "grandes hazañas bélicas", i si hem de ser sincers, Espanya, mai, mai, mai, ha guanyat cap guerra ella soleta contra un igual. Quan ha guanyat una guerra, ha estat contra pobles on s'aprofitava d'un fort desequilibri tecnològic (Amèrica) o s'ha hagut d'aliar i /o comprar a altres potències per vèncer a pobles d'igual nivell tecnològic. Sense anar més lluny, per sotmetre als catalans, van haver de comprar als anglesos amb Menorca i Gibraltar, i ajuntar forces amb França.

Però tornat als pecats, altres pobles, no oblidem que en el passat hem fet veritables barbaritats, i el que hem de fer, és demanar perdó, i no oblidar-ho, per tal de no repetir-ho. Però el nacionalisme espanyol, el que fa, és passar pàgina, sense voler veure el seus pecats i les seves vergonyes. 

Doncs cal recordar-les, ja que ni han estat poques, ni han estat petites.  L'any passat, ja vaig recordar, "l'alegria" de molts americans recordant el "gloriós" descobriment d'Amèrica. Aquest any, cal recordar gran part del segle passat, on molts encara poden recordar per ells mateixos, i no pels llibres d'història, tot el que va passar. Entre altres coses, que tres dies més tard, també caldria recordar, que els espanyols tenen "l'honor" de ser l'únic poble de La Terra, que han afusellat a un president democràtic, escollit democràticament, i que a hores d'ara, encara cap espanyol amb "poder" ha volgut esborrar de la seva història aquest fet, com si fos una cosa de la que cal sentir-se orgullós. 

Aquest any, és en Gerard Quintana el que ens ajuda a recordar alguns dels moments més "gloriosos" dels nostres veïns i, tinguem-m'ho clar, amos. Ho fa amb la cançó "La crosta", que parla de la memòria històrica, que un cop més, i ja en van un bon pilot, ha passat de puntetes per aquest govern "amic" que hi ha actualment a la "capital del reino".

En Gerard Quintana, és un d'aquells músics, que quan era jove, no em queia gaire bé, entre altres coses, per no ser un artista "sobiranista" però que amb un dia qualsevol de la seva vida, ha fet més pels Països Catalans, del que pugui fer jo en tota la meva vida. Amb el temps, en Gerard Quintana, ha anat millorant d'una manera molt notable, i els seus últims treballs, són molt interessants.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2009
Àlbum: De terrat en terrat





















GERARD QUINTANA

Nacionalitat: Països Catalans
Web oficial: http://www.gerardquintana.cat/
Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gerard_Quintana

ANY: 2009
Àlbum: De terrat en terrat





















01 - Barcelona en colors
02 - Estic sol
03 - Quan el sol
04 – Laberint
05 - De vent i dol
06 - Diumenge salvatge
07 – Marina
08 - Al cel
09 - La meuca de l'eunuc
10 - La por
12 - Gàbia d'estrelles
13 - De terrat en terrat

diumenge, 10 d’octubre del 2010

RADIO FUTURA - La estatua del jardín botánico.

09/10/2010:


Una de les coses que vaig fer aquest passat estiu, va ser anar al Jardí Botànic de Blanes, que desprès de 13 anys vivint a Blanes, ja era hora d'anar-hi i veure un dels jardins botànics més grans d'Europa.

La veritat és que va ser una visita que em va agradar molt de fer, i em vaig fer el propòsit de no esperar uns altres 13 anys per tornar-hi anar. Vaig veure amb tot la tranquil·litat que vaig voler, plates que configuraven uns jardins molt agradables a la vista i al olfacte. Alhora, també es pot gaudir d'uns fantàstics i espectaculars paisatges típics de la Costa Brava.

Paga la pena anar-hi? Doncs des del meu punt de vista, venir des de Barcelona, per exemple per visitar només aquest jardí, doncs potser sigui una mica excessiu, tot i que si ho mirem des d'un altre punt de vista, si que paga la pena.

Ho dic per què hi ha molta gent que ve de Barcelona o de Vic, exclusivament per anar a la platja, o per dinar a la vora de mar. Si això és prou engrescador per venir a Blanes, doncs no hi ha cap dubte, que també ho és anar a visitar aquest jardí botànic.

De fet, ara que ho penso, les persones que venen exclusivament per dinar o sopar a la vora del mar, doncs poden aprofitar el temps i fer una passejada  per aquesta magnifica col·lecció de vida verda. Fins i tot, em sembla que hi han dies amb la possibilitat de poder sopar dins del jardí, amb un marc d'aquells que diuen imcomparable.

Si finalment us animeu a anar-hi, recordeu que és millor apropar-s'hi amb transport públic, ja que el parking al jardí, és una "mica" complicat. La línia 3 d'autobus (de tipus carrilet) que el podeu agafar a la Plaça Catalunya, al carrer de l'Esperança o al Moll) us durà fins a la mateixa porta d'aquest jardí de propietat privada, però sense anim de lucre. Els nens, en el pitjor dels casos, suporten prou bé aquesta visita. Les meves filles, per exemple, s'ho van passar bé.

Amb un escrit com el d'avui, ho tinc fàcil, ja que tot em porta en línia recta la mítica cançó de Radio futura, "La estatua del jadín botanico", que a més de ser un vídeo esplèndid, podria perfectament, haver-se estrenat al Festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges. El vídeo clip sembla fet expressament per aquest festival, que casualment, se celebra durant aquest dies. I un fanàtic com jo de la ciència ficció, no pot deixar d'esmentar una cosa com aquesta.


Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1982
Senzill: La estatua del jardín botánico




















Més cançons i més informació.

RADIO FUTURA

Nacionalitat: Espanya
Web oficial:
Webs d'interès:

ANY: 1982
Senzill: La estatua del jardín botánico





















01 - La estatua del jardín botánico
02 - Rompeolas.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

GUNS N'ROSES - Sweet child o' mine

06/10/2010:


Un company de feina (un amic ja que es pren la molèstia de llegir el que escric) m’ha comentat que en aquest blog, últimament, destil·la una mica de mal rotllo. Diu que entre els comentaris que faig fer sobre els nostàlgics d’en Roger Hodgson, entre fer sortir a la llum l’existència de club dels grups insuportables i insufribles (em vaig oblidar de Los Secretos, Lou Reed o Coldplay), que qualificar de sobrevalorat a Peter Gabriel, i parlar de cançons desagradables quan parlava d’en Miguel Bosé, doncs que tot plegat, tenia un aire . . . . .negatiu i de mal rotllo.

Doncs si no volies brou, aquí tens dues tasses, ja que avui parlo de Guns n’Roses, grup que juntament amb Oasis, crec que són la més pura encarnació del Mal Rotllo. I ho faig per dir que el 23 d’aquest mes, toquen a Barcelona, i bé, alguna cosa d’ells havia de dir. No vull escriure molt, ja que és un grup que em cau especialment malament, però que té cançons que estan bé, i cal reconèixer-ho, que no es limitaven a fer cançons amb la típica estructura del Rock o del Pop. En definitiva, s’ho “curraven” una mica.

I fins aquí, que m’embalo, i començo a desbarrar que em quedo sol. Penjo la seva cançó mes mítica “Sweet child o’ mine”.

Ah, per cert, no sé si es cert, i no crec que ho sàpiga mai per experiència pròpia, però sembla ser que en alguns països, s’ha negat l’entrada a l’aforament del concert si es portava merchandasing que recordés al Slash. També sembla ser, que el cantant del grup Axel “soc el centre del món” Rose, té per costum fer tard, molt tard, als concerts i passar-se la puntualitat per forro dels. . . . Ho veieu, ja m’estic escalfant.

Tot i això ja sabeu. si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1987
Àlbum: Apetite for destruction




















Senzill: Sweet Child O' Mine



















Més cançons i més informació.

GUNS N'ROSES

Nacionalitat: Estats Units.
Web oficial: http://web.gunsnroses.com/index.jsp
Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Guns_N'_Roses

ANY: 1987
Àlbum: Apetite for destruction




















01 - Welcome To The Jungle
02 - It's So Easy
03 – Nightrain
04 - Out Ta Get Me
05 - Mr. Brownstone
06 - Paradise City
07 - My Michelle
08 - Think About You
09 - Sweet Child O' Mine
10 - You're Crazy
11 - Anything Goes
12 - Rocket Queen
















 


02 - Move in the city
03 - Whole lotta Rosie (Live)
04 - It's so easy (Live)

dijous, 30 de setembre del 2010

MIGUEL BOSÉ - Estuve a punto de...

29/09/2010:
Ahir vaig estar pensant si parlar d'en Miguel Bosé, o no, buscant fotos i veient vídeos seus. Els meus dubtes venen perquè en Miguel Bosé, ocupa tots els llocs possibles dins de meu quadre de valoracions. Musicalment parlant, i des del meu punt de vista, a fet cançons bonissimes, bones cançons, cançons regulars, cançons que ni fu ni fa, cançons mediocres, males cançons i cançons desagradables (heu pensant algun cop la dificultat brutal que té fer una cançó desagradables? Doncs en Miguel Bosé és capaç de fer-les) En el terreny personal, quan parla de temes socials, és una persona que m’agrada escoltar-la. M’agrada el que diu, i com ho diu. Però en la vessant personal, em fa l’efecte, que és d’aquelles persones que és amic de tothom però amic de ningú, No sé, l’estic jutjant sense coneixe’l, i no faig ben fet, però és una persona que en el cara a cara, no em mereix confiança. No sé per què.


Així doncs parlar d’ell, depèn molt del meu estat anímic i finalment vaig decidir que no parlaria d’ell en aquesta ocasió. En realitat, el més probable, fos que el meu cap estigues més pendent de la vaga general que s’havia convocat per l’endemà (o sia, per avui) que no pas per futileses musicals.

I avui per què parlo d’ell, doncs? Ja es pot parlar de futileses musicals? Doncs parlo d’ells per dos motius. El primer és perquè putinejant el blog decidint si parlava d’ell o no, sense voler-ho, vaig enviar l’avís que havia fet un nou escrit, i en realitat no era cert. Així doncs, i per no decebre a la meva multitud de fans i seguidors, m’he decidit a fer un nou escrit, i “ell” és lo que tenia més a mà.

El segon motiu, és que crec que la vaga general d’avui, ha estat un fracàs absolut, i a més, el seguiment informatiu que s’ha fet de la vaga, ha estat tant parcial i tant manipulador, que m’he posat de molt mala llet. Així doncs, el millor que puc fer, és parlar de futileses musicals.

I per què volia parlar d’en Miguel Bosé? Doncs perquè demà dijous, hi ha un concert d’aquest cantant, i hi han cançons d’ell que m’agraden molt. La cançó que penjo, és el seu últim senzill, “Estuve a punto de...”, que tampoc no sé si m’acaba d’agradar. De moment sí, però sense exagerar. I tinc l’estranya sensació, que en un futur, pot arribar a ser una d’aquelles cançons “desagradables”.

La penjo per dos motius. La primera, ja que avui és dia de fracassos, en Miguel Bosé, va anunciar que després del seu CD “Papito”, obriria una nova etapa en la seva carrera fent coses molt diferents del les que havia fet fins aleshores. Doncs la veritat és que si el que volia fer era força diferent a tot el que havia fet fins aleshores, ha fracassat en el intent. El segon motiu, és que a la cançó d’avui, hi ha una clara aturada, cosa que avui, molts haurien d’haver fet en forma de vaga. Bé ja ens ho trobarem, i normalment, cada col·lectiu, té allò que es mereix.

ANY: 2010
CD: Cardio


Senzill: Estuve a punto de…




















dijous, 23 de setembre del 2010

PETER GABRIEL - Sledgehammer (Live)

23/09/2010:


Avui toca al Palau Sant Jordi de Barcelona, en Peter Gabriel, un músic que sembla que en tot allò fa, aconsegueix l’èxit just, ni massa èxit, ni massa poc, lo qual l’ha permès gaudir de certa llibertat per fer tot el que ha tingut ganes de fer.

Aquests èxits moderats, tot i que deu ni do, li han donat sobretot prestigi, que fa que tot allò que vagi signat per ell, de sortida ja estigui considerat com un producte de bona qualitat.

Des del meu punt de vista, és un músic sobrevalorat i no n’hi per tant, tot i que deu ni do, ja que ha fent unes grans cançons, i uns directes espectaculars. Per altre banda, s’ha de reconèixer que és una persona, artísticament inquieta, cosa que acostuma a ser una bona cosa, i socialment, sempre ha estat molt actiu i amb una forta implicació, en tot allò que podríem considerar “causes justes”. Per tant, tot i que penso que està una mica sobrevalorat, és cert que resulta un músic interessant.

Així doncs, els que vulguin, demà podran gaudir d’un concert d’aquest personatge mític dins de la cultura . . . . Pop? Rock? Vanguardista? Simfònic? . . . . . . Musical?, ja amb 60 anys. Però tot em fa pensar, que tot i els seus 60 anys, segueix tant potent sobre l’escenari com sempre.


La cançó que penjo és Sledgehammer, en una versió en directe del 2003. És una d’aquelles cançons perfectes des de la primera nota fins la última, i que demostra que la velocitat i la “marxa” no tenen rés a veure, ja que el ritme d’aquest cançó, és més aviat lent, però és una cançó que et motiva, i que poc a poc, t’ha excitat fins veure’t engolit per la seva energia.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2003
DVD: Growing up live


Sledgehammer (Live)


diumenge, 19 de setembre del 2010

SUPERTRAMP - Cannonball

19/09/2010:


Aquest blog va néixer amb la voluntat de bon rotllo, si més no, musicalment parlant, però jo no soc cap angelet i cap sant, i també tinc les meves dèries, i les meves manies persecutòries. Fa temps que el meu costat focs, va crear dins del meu univers el “club dels grups insuportables i insofribles”. I també fa temps que vol parlar d’aquest club, però fins avui l’he pogut contenir. Però com tampoc soc un ésser perfecte, tot té un límit, i avui, aquest límit ha esclatat i m’he decidit a parlar d’aquest “privilegiat” club.

“El club dels grups insuportables i insofribles” està format per tot un seguit de grups que independentment de la seva qualitat musical o de la coincidència de gustos entre ells i jo, el seu “entorn mediàtic/sociològic” ha fet que em caiguin malament sense ser-ne ells pròpiament responsables dels motius que els han fet entrar en aquest exclusiu club.

Formen part d’aquest club en Bruce Springsteen, The Rolling Stones, El Último de la fila, Manel, Joy Division, R.E.M., The Doors, The Smith o The Cure. I per exemple, Depeche Mode han estat durant molts anys amb un peu i mig dins d’aquest club. Pet Shop Boys o U2 fa també molts anys que s’ha arrosseguen sobre la fina línia que et fa estar dins o fora del club.

El que m’ha fet parlar d’aquest club, és que hi ha un nou personatge que està molt a punt d’entrar dins del club, i no es tracta d’un altre que en Roger Hodgson, i com és habitual, no és per culpa seva, sinó per culpa del seu “entorn mediàtic / sociològic”. Mai hagués pensat que en Roger Hodgson, seria candidat a formar part d’aquest club “selecte”.

El que passa amb en Roger Hodgson, és que tothom la idolatrat (que ja m’està bé) en detriment d’en Rick Davies i de Supertramp. Com ja vaig comentar el passat escrit, quan cerques Supertramp a la xarxa, el que surt més, és en Roger Hodgson. I avui a TV3 parlant dels concert de Supertramp d’ahir (18/09/2010) han parlat més estona d’en Roger Hodgson que no pas des propi concert de Supertramp, que segons he pogut veure al mateix reportatge, només es pot qualificar de concert impecable i perfecte. Resulta, que en Roger Hodgson bé sovint a Catalunya, i ningú li fot ni cas i passen d’ell olímpicament, però ve Supertramp a fer un concert, que no venia des de feia uns 7 o 8 anys, i es posen a parlar de la persona que no hi és. Osti!! Foteu cas al Roger Hodgson quan toca, que és quan fa un concert. Em sap molt greu dir-ho, però començo a estar fins els cullons d’en Roger Hodgson. I és que tota aquesta idolatració, no es pot fonamentar en grans coses, ja que Supertramp, abans era en Roger Hodgson i en Rick Davies, sent aquest últim, el fundador dels grup. I durant el temps que van treballar junts, la responsabilitat de l’èxit comercial de Supertramp, era de tots dos a parts iguales. Però és que a més, després de la separació, en Roger Hodgson no ha fet gaire cosa més que repetir-se un i un altre cop, mentres que Supertramp, ha sabut fer coses diferents i va ser capaç de sorprendre’ns. És clar que pels puristes immobilistes , aquests canvis, eren perquè en Rick Davies no era tan bo com el “putu” Roger Hodgson dels cullons, quan durant molts anys, van treballar junts a parts iguales, i en separat, per mi, crec que en Rick Davies ha guanyat la partida, musicalment parlant. Mediàticament, ha estat en Roger Hodgson. Per mostrar el que ha estat capaç de fer en Rick Davies, i se’m fa impossible pensar que en Roger Hodgson pugui fer alguna cosa semblat, penjo el vídeo de “Cannonball”. Un tema, que qualifico de simfonia-disco i que per mi, és una obra mestre.
Veieu com en fan parlar del meu estimat Roger Hodgson? Si us plau, gaudim d’en Roger Hodgson i de Supertramp sense trobar a faltar a ningú. Ara que ja m’he desfogat, demano perdó, però és que TV3, la nostra i la que més miro i més m’estimo, de tant en tant, em posa com una moto.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1985
Àlbum: Brother Where you bound

Senzill: Cannonball

Maxi: Cannonball

PETER GABRIEL

Nacionalitat: Anglaterra.
Web oficial: http://www.petergabriel.com/
Webs d'interès: http://es.wikipedia.org/wiki/Peter_Gabriel

ANY: 2003
DVD: Growing up live


01 - Here Comes The Flood
02 - Darkness
03 - Red Rain
04 - Secret World
05 - Sky Blue
06 - Downside Up
07 - The Barry Williams Show
08 - More Than This
09 - Mercy Street
10 - Digging In The Dirt
11 - Growing Up
12 - Animal Nation
13 - Solsbury Hill
14 - Sledgehammer
15 - Signal To Noise
16 - In Your Eyes
17 - Father Son

dissabte, 18 de setembre del 2010

SUPERTRAMP - I'm beggin' you

18/09/2010:


Avui toquen a Barcelona, Supertramp, el primer grup que em va agradar i que em va fer veure que això de la música. era alguna cosa més que una successió de sons i silencis, combinats amb més o menys gust o gràcia.

Supertramp, van assolir a finals dels anys 70, un gran èxit comercial amb un llarg repertori de cançons, que moltes persones joves d’avui, segurament no saben que són cançons de Supertramp, però tothom les coneix.

A l’any 1982, la formació que va aconseguir tots aquest èxits va patir un fort cop, ja que un dels dos seus compositors, en Roger Hodgson, va decidir deixar el grup, després d’acabar la gira que feien (i que vaig tenir la sort de poder-la gaudir) per començar la seva carrera en solitari. La cosa va ser dramàtica, ja que en Roger Hodgson, era el membre que tenia més carisma dins la banda i sembla com si Supertramp fos ell, i l’altra meitat de Supertramp, en Rick Davies, queda relegat com a un compositor d’un nivell més baix. De fet, avui dia, si cerquem per la xarxa a Supertramp, obtenim quasi bé més resultats d’en Roger Hodgson que no pas de Supertramp. I sincerament, crec que això no és just. En Rick Davies, és tant bo com en Roger Hodgson i des d’aquest escrit, reivindico al Rick Davies. Personalment, si hagués d’escollir entre un o l’altre, em seria del tot impossible, tot i que l’excés de simpatia que desperta en Roger Hodgson, em fa veure amb més simpatia a Rick Davies.

De fet, se suposa, que en Roger Hodgson va marxar per fer coses diferents de les que feia, però alhora de la veritat, ell va mantenir-se més fidel al estil Supertramp, que no pas la pròpia banda, que es va atrevir a fer coses més “lleugeres i divertides”, i va experimentar amb altres estils musicals, sempre sense oblidar qui eren i el que la gent esperava d’ells. Així doncs, es van atrevir a fer fins i tot, una versió house d’un dels seus temes. Van fer temes, que qualificaria de simfonia-disco, o temes descaradament de discoteca, com el tema que penjo avui, “I’m beggin’ you”, que frega el que podria ser una parodia musical del tema de “Love boat”.

A Supertreamp els vaig poder veure (on tindré l’entrada?) sense en Roger Hodgson, i segueixen sent un grup en directe, d’aquells que veus que són uns músics extraordinaris. En especial, per mi, el bateria, que toca amb una elegància que jo no he sabut veure en ningú més. Ho fa tot que sembla tant senzill, que fa ràbia. I ho fa, fent el mínim esforç. De fet, molts cops, me’l mirava, i pensava “no arribarà a temps te tocar el crash” però sí. Hi arribava, i el feia tronar, i ell ni s’havia mogut. Gaire bé no mou els braços, i sembla que estigui avorrit, però arriba a temps a tot arreu i amb força. I una de les coses que em sorprenien, era quan tocaven “Rudy”, un tema de 7 minuts, amb un vídeo darrera que mostrava un viatge en tren. El viatge comença amb la introducció del piano, i una estoneta després, comença la resta d’instruments. Ningú porta auriculars, re fa pensar que hi hagi quelcom enregistrat, són tots d’esquenes a la pantalla, però la cançó acaba just, i quan dic just, vull dir just, quan el tren para a l’estació d’arribada. No se com s’ho fan però quan ho he vist, m’ha impressionat. Una cosa és fer-ho amb una cançó de 3 o 4 minuts, però amb un tema de més de 7 minuts!!!!!

Malauradament no aniré al concert, i me’n penedeixo. Supertramp és Supertramp, i per mi tenen un certa carrega emocional, ja que, com he dit abans, em van ensenyar el que era la música.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1987
Àlbum: Free as a bird

Senzill: I'm Beggin' You





Més cançons i més informació.

dilluns, 6 de setembre del 2010

VNV NATION - Tomorrow Never Comes & The farthest star (Directes no oficials)

06/09/2010:

Continuant amb el concert del passat divendres, desprès de Faderhead, va arribar el torn de VNV Nation. La espera entre un grup i l’altre va ser sorprenentment curta, i pel que sembla, tot l’esdeveniment, va complir escrupolosament el programa, cosa que s’ha d’agrair.

El concert no em va agradar tant com el primer que vaig veure d’ells, però és que aquest cop, ja no podia jugar el factor sorpresa i per tant, sabia més o menys el que passaria i com anirien les coses. Així doncs, quan tens un molt bon grapat de molt bones cançons, una actitud immillorable sobre l’escenari (algun cop un pel falsa i exagerada) i tens al públic entregat des del primer moment, doncs, només pot sortir un concert rodó. Un exemple de tot això, va ser mentre interpretaven Illusion, una cançó perfecte entre les perfectes, que va ser un dels grans moments del concert, amb una gran comunió entre el grup el públic.

Un altre gran moment del concert, i va ser una sorpresa per mi, va ser durant la cançó Chrome, on el públic es va posar a cantar una de les melodies instrumentals que acompanyen a la tonada, fins i tot, quan la cançó ja s’havia acabat. També cal destacar la complicitat entre el grup i públic a Perpetual. Encara no acabo d’entendre la capacitat de comunicació que aconsegueix aquesta cançó. Com anècdota, dir que segons vaig poder entendre, aquesta “fusió” entre el grup i el públic, va començar a Barcelona quan van tocar aquesta cançó per primer cop a la mateixa Sala Bikini, i em fa gràcia saber, que allà hi era jo, i la veritat és que recordo el moment. Un altre gran moment per mi, va ser quan van tocar Nemesis. Per fi he sentit Nemesis en directe. Ja tinc un objectiu més complert.

El concert se’m va fer curt, però va durar al voltant de les dues hores, ja que van tocar moltes cançons. El repertori va ser l’esperat, sense grans sorpreses, i van tocar tot el que la majoria esperava que toquessin. Sobre la juguesca que vaig fer en l’últim escrit que vaig penjar de VNV Nation, en vaig encertar una mica més del 50% de les que volia que toquessin.

Desprès de sopar, vàrem anar al After Party al Undead Dark Club (per cert, els catalans també existim) on eren els membres de les tres bandes que van tocar a la Sala Bikini, i de fet van arribar abans que nosaltres. Es van mostrar molt assequibles, tot i que el cantant de VNV Nation, en Ronan Harris, ha de marcar als fans, ja que sinó seria insuportable. Particularment, com mai he estat massa mitoman, no vaig perseguir-los per fer-me cap foto (potser hauré de canviar aquesta actitud) Vaig coincidir amb el bateria de VNV Nation, en Mark Jackson, a la barra mentre esperàvem que ens posessin una copa, ell una cervesa, jo un Moskovscaya amb tònica, vaig aprofitar per dir-li en anglès, és clar “Si us plau, el proper cop, hauríeu de tocar Homeward” Va ser el primer i l’únic títol de cançó que vaig recordar en aquell moment. Ell va dir “Ohhhhh l’estimo. Estimo molt aquesta cançó” “OK, Doncs ja saps, el proper cop, la toqueu” “OK. El proper cop” i tots dos ens vàrem somriure. Espero que se’n recordi.

També vaig aprofitar per recordar el meus vells temps de cràpula ballant alguns dels clàssics que van posar, i també alguna cançó que no coneixia, però que estava força bé. Vaig ballar, moderadament, i em vaig prendre dos Moskovscayes amb tònica, cosa que em va suposar agafar un puntet, ja que ara ja no estic acostumant. En definitiva, que el dia va començar fatal, però va acabar molt, molt molt bé. Us deixo amb dues de les cançons que van tocar al concert, enregistrades per en sonoluminus2007, amb una molt bona qualitat de so. Una és “The Farthest star” i la cançó amb la que van començar (obviant la intro) “Tomorrow never comes”

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2010
Tomorrow never comes (Directe no oficial


The farthest star (Directe no oficial)

diumenge, 5 de setembre del 2010

FADERHEAD - TZDV

05/09/2010:


El dia no va començar gens bé. Només dir que eren les 7 del matí, i ja m’havia canviat, per motius aliens a la meva voluntat, dos cops de camisa i un cop de pantalons. Finalment em vaig haver de posar un polo que tot i ser negre, no m’agrada gaire, i uns pantalons beige clar, molt clar, excessivament clar. Tenint en compte que per la nit anava al concert de VNV NATION, doncs no era la roba que més m’estimava. Això, més altres coses que ara no venen al cas, van aconseguir que arribés 1 hora tard a la feina, i per tant, tota la meva agenda del dia se’n va ressentir, i va provocar que arribés tard al concert. No vaig poder veure als Division of blue, i els que eren a sobre l’escenari eren Faderhead.

Què puc dir de Faderhead? Doncs que és un . . . . . . grup”?” que promet molt. De moment el que destil·len és una mica de superficialitat excessiva, ja que sembla que només els interessa la pista de ball, el sexe, el “look” i el vodka (mirat així, excepte amb el tema del “look”, coincidim bastant. M’ho hauré de fer mirar!!!!) Musicalment parlant, tenen cançons molt bones, i d’altes que freguen perillosament la fina línia que separa lo imprescindible de lo prescindible. De fet encara no tinc clar, a quin costat estan.

Referent al concert, els nois hi posen ganes i amb les cançons que tenen doncs la cosa hauria d’anar bé. Per una banda tenim al cantant, que s’ho curra, i és un cantant força acceptable amb molt bona presencia, i que si jo fos noia, he de reconèixer que crec que te un somriure d’aquells que agrada. És bastant simpàtic i té cops amagats que sempre van bé. L’altre component del . . . . .grup”?” és un noi que tocava”?” l’ordinador i que es movia molt, impregnant de força les cançons, tot i que es movia massa compulssivament. En qualsevol cas, ajudava a l’espectacle. El que passa, és que des del meu punt de vista, la típica formació de cantant + teclistes o dj’s o ordinadoristes, està molt, molt, molt passada de moda. Als anys 80 o 90, tenia la seva gràcia, ja que suposava una transgressió, però ara és una cosa que està superadissima, i cada cop que veig una cosa d’aquestes, ja em decep. És cert que les cançons, en línies generals, m’agraden bastant, i que l’actitud del grup, és força bona, però avui dia, un concert, requereix d’alguna cosa més.

Per la ocasió, penjo una de les cançons que van “tocar” divendres, i que tant en disc com en “directe”, funcionen molt bé, i és que la cançó és molt bona. En el vídeo clip podem veure a gent de Combichrist i a l’Steve Naghavi (AND ONE) i crec que de Division of Blue. En el Making of del vídeo clip, també surt en Mark Jackson, de VNV NATION, però dins del vídeo, jo no l’he sabut veure.

Sobre el concert VNV NATION de d’ahir?, continuarà . . .

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2008
CD: FH3

TZDV




Més cançons i més informació.

FADERHEAD

Nacionalitat: Alemanya. 
Web oficial: http://www.faderhead.com/index.html

ANY: 2008
Àlbum: FH3
01 - Electrosluts Extraordinaire
02 - Acquire The Fire
03 - Still Missing
04 - Another Dead Boy
05 - Let Me Go
06 - Fuck What You Heard
07 - Hammer of the Gods
08 - TZDV
09 - Here With You
10 - Zigzag Machinery
11 - Mr. Fetus

ANY: 2010
CD: Black friday


















01 - Obnoxiated
02 - Escape From The Machine
03 - Hot Bath And A Cold Razor
04 - The Moth And The Fire
05 - Baby Firefly
06 - Destroy Improve Rebuild
07 - Aim To Misbehave
08 - Pussy Rules (Featuring Shaolyn)
09 - The Way To Fuck God
10 - Beautiful Freak
11 - The Bitch I Love To Hate (Featuring Chris Pohl)
12 - Do You Know Who I Think I Am (Featuring Ted Phelps)
13 - Scumfucker
14 - Corpus Crisis
15 - Crashkid
16 - Regaining Unconsciousnes
 


dissabte, 28 d’agost del 2010

VNV NATION - Sentinel

28/08/2010:


Avui seré breu. El proper divendres, 3 de setembre, toquen a Barcelona, concretament a la Sala Bikini, els VNV Nation, després d’anular el seu concert de la primavera passada. De VNV Nation ja he dit tot el que tenia que dir en anteriors escrits, i sincerament recomano molt els seus concerts, i de fet, en aquest, sinó passa re, jo hi aniré.

Penjo una cançó del seu últim CD, en un vídeo en directe que algú ha tingut la paciència de fer-lo, amb una molt bona qualitat d’imatge, tot s’ha de dir. L’àudio no és en directe. Si algú vol saber més d’aquest grup, doncs que busqui per la xarxa, que hi han moltes coses, o que faci servir l’enllaç que poso sempre de “Més cançons i més informació”.

Com a divertiment, i aprofitant que aniré al concert, faré el que seria el llistat de cançons que m’agradaria que toquessin.

- Fearless
- Homeward
- Carry you
- Darkangel
- The farthest star
- Tomorrow never comes
- Testament
- Epicentre
- Entropy
- Sentinel
- Chrome
- Nemesis

Com cançó instrumental, em quedo amb “Lightwave”, (ja que “Electronaut” ja la vaig sentir al altre concert)
I com cançó “sensible” amb quedo amb “In my hands”.

En aquests dos apartats, he agut de fer grans sacrificis. Probablement, no em lliuraré de “Perpetual” que és una cançó que no m’acaba d’agradar. A veure quantes n’encerto.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2009
CD: Of faith, power and glory



dilluns, 23 d’agost del 2010

LITTLE BOOTS - Symmetry

22/08/2010:
Demà dilluns començo a treballar un altre cop, desprès de tres setmanes de merescudes i curtes (eternament curtes) vacances, que excepte una molt mala notícia, les puc qualificar d’excel·lents, ja que he aconseguit una complicitat i una relació amb les meves filles, que fins ara no n’havia gaudit. L’objectiu era aconseguir una relació més estreta, i millorar algunes coses que considerava que no eren del tot bones, i demostrar-les que són capaces de fer coses que pensaven que no eren capaces de fer. Tot això, a més, ho havíem de fer, divertint-nos. Doncs la veritat és que la cosa ha anat molt bé.

Per una banda, calia superar la por a estar soles, i ahir i avui, les he pogut deixar a casa soles, per anar a comprar el pa. També era important que la petita aprengués a “nedar”. Ho ha aconseguit, però jo no hi he intervingut. El que creia més difícil, era que mengessin més varietat d’aliments i que es traguessin algunes manies. Fet. I el més important. Les dues, tenien que aprendre a anar en bicicleta. Aconseguit. La cosa a anat tant bé, que avui, que era el nostre “últim” dia junts, m’han preparat un sopar sorpresa i m’han fet un dibuix. Estic eufòric.

És evident que la meva nova incorporació a la feina, no és gens oportuna, i que no em ve gens de gust tornar a treballar, just ara que havia aconseguit aquest resultats amb les meves filles, però, no puc evitar-ho, i tindré que trencar aquesta rutina fantàstica que duia fins ara, per tornar a la monotonia de sempre. És per això, que avui penjo una cançó només perquè em ve de gust, ja que fins ara he fet el que em venia de gust, i ara ja no ho podré fer, doncs faig una ultima cosa, perquè sé, perquè em ve de gust.

La cançó d’avui és de Little Boots (us imagineu un grup que es digues botetes? No ens el prendríem seriosament) i és una promesa (potser ara ja és alguna cosa més) del tecno amb un disc de debut molt bo, o si més no, les cançons que he sentit, totes estan molt bé. La cançó que penjo és Symmetry, un duet que va fer amb en Phil Oakey, el líder de The Human League (tothom en peus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ) i que des del meu punt de vista és una cançó perfecte. Aquesta cançó, me la va recomanar, en Tannu Tuva (gràcies) El vídeo, malauradament, l’he hagut de fer jo. Ho sento. No ho sé fer millor.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2009
Àlbum: Hands




diumenge, 22 d’agost del 2010

LITTLE BOOTS

Nacionalitat: Anglaterra.

ANY: 2009
Àlbum: Hands


01 - New in Town (3:19)
02 - Earthquake (4:04)
03 - Stuck on Repeat (3:22)
04 – Click (3:16)
05 – Remedy (3:19)
06 – Meddle (3:16)
07 – Ghost (3:03)
08 – Mathematics (3:26)
09 – Symmetry (with Philip Oakey) (4:30)
10 - Tune into My Heart (3:42)
11 - Hearts Collide (3:45)
12 - No Brakes (3:58)
Hands (Cançó “amagada")