06/05/2018:
Autocensura
Un altre motiu pel que vaig
decidir deixar d’escriure va ser la por. Dels tres motius, és el menys important,
però n’és un d’ells.
Ara potser sigui fàcil
entendre el fet de tenir por per escriure veient com se les gasta la “justícia”
de la “democràcia” espanyola, però fa un any, només un any, pocs podíem pensar
que aquesta por, per expressar la nostra opinió podria estar justificada.
Crec que fa temps que es
podien veure símptomes dels temps que s’apropaven. La manipulació informativa
dels mitjans de comunicació es feia evident i insuportable. El partits polítics
tradicionals cada cop se semblaven més els uns als altres, fent aparèixer noves
alternatives, que tot i nàixer amb força, no tenien prou força per poder parar
les tendències polítiques que s’apropaven. Els mitjans comunicació, enlloc de
fer-nos pensar i afavorir el debat, esdevenien en creadors d’opinió, per tal de
propiciar un ambient social favorable a posicions polítiques de caire
uniformista.
Els exemples eren molts. En
George Bush fill, quan va “guanyar” la presidència dels Estats Units, no va tenir
cap problema en dir que una de les seves primeres mesures, seria la de crear
una xarxa professional de creadors d’opinió, favorable als seus propis interessos.
De la mateixa manera, podíem veure com des d’Espanya, certes cadenes de radio i
televisió, esbombaven mentides i ningú els hi parava els peus. Per exemple, van
arribar a dir que ERC estava dirigida per Terra Lliure, o es van inventar els
comptes corrents de l’Artur Mas i d’en Xavier Trias a Suïssa, amb informes
policials i tot. L’intent de fer de l’11-M, una atemptat d’ETA, no va triomfar
per ben poc, però el fet d’intentar-ho, ja era prou cridaner.
La llei de partits que va
afectar al partits d’Euskadi, era la senyal més evident, sobretot amb
l’empresonament de l’Arnaldo Otegui. Però no només això. Algun sindicalista
també es va veure perseguit per la seva lluita obrera. Però tot això, ho
tapàvem amb aquella excusa de “a mi no em passarà”.
Però el que em va fer veure
que les coses pintaven malament de veritat, va ser el tractament informatiu que
va rebre en Xosé Mourinho. Allà vàrem poder veure la Post-veritat en estat pur.
Com es tractava de futbol, doncs no se li va donar la importància que tenia,
però jo hi vaig veure molts traços de les tècniques del Gran Germà orwellià a
“1984”. Els canvis d’opinió depenent del protagonista de la “notícia”, la
creació de noticies, la creació de prestigi i de desprestigi, la negació de la
evidència i volent donar “normalitat” en coses totalment inexcusables, eren el
laboratori perfecte per veure en el camp de proves, si la post-veritat política
era viable o no. Si la post veritat era viable, que ho va ser, el lliure
pensament tenia les hores comptades, ja que crear estats d’opinió era possible
i qui es resistís al pensament únic que interessava crear, amb unes gotes de
post veritat, se’l podia fer passar per qualsevol cosa, i per tant callar-lo,
de qualsevol manera.
El punt definitiu, va ser quan
es va fer públic que el Ministerio del Interior, havia malversat fons públics
per espiar adversaris politics, i que si calia “afinarien” la fiscalia per tal
d’emmerdar a qui fes falta. Vist que desprès d’això, no va passar res, era
evident, que l’estat del pensament únic estava preparat per aflorar, i que els
qui s’atrevissin a posar-lo en dubte, podrien ser fàcilment eliminables.
Va ser prou motiu per auto
imposar-me una auto-censura, que si ho ajuntem als altres dos motius per deixar
d’escriure, em van ajudar a prendre, no voluntàriament del tot, la decisió de
deixar d’escriure.
Però ara també se, que ells,
també tenen por. Si a nosaltres no ens han sortit les coses com esperàvem, a
ells tampoc.de la mateixa manera que nosaltres esperàvem ajuda des de
l’exterior de l’estat, ells també esperaven un suport incondicional, que varen
tenir en un principi, però poc a poc, aquest suport incondicional s’ha anat
posant en entredit fins el punt de donar-los la esquena. En definitiva, que des
de l’exterior, no ens estan ajudant, però a ells els estan deixant en evidència
i traient-los els colors. No esperaven això, i s’estan espantant de tal manera
que perden els papers i tot. Símptoma que tenen por.
La cançó d’avui és “Gripped by
fear” de Front 242, en referència al que ens fa fer la por. Ens col·lapsa, ens
paralitza o ens fa fer coses que potser ens ajuden a salvar el present,
però . . . ens ajuda a superar el futur?
No necessàriament.
Si algú escolta aquesta cançó,
ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.
Què en gaudiu.
Fem república i llibertat
presos polítics.
ANY: 1991
Àlbum: Tyranny for you
Senzill: Gripped by fear
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada