La
setmana que ve, el 9 de Novembre, votarem o participarem o no sé ben
bé que farem, però alguna cosa hem de fer. De fet, penso que lo
important no és votar o no votar (en últim terme, evidentment que
lo important és votar, però en l'escenari en el que encara estem,
encara no es això lo important) Lo important es fer-nos veure. Lo
important es que siguem molts els que estiguem disposats a votar. Si
votem, (o participem) el món ho veurà. I si no ens deixen votar, el
món també ho veurà. I ara és el que necessitem. Necessitem l'ajut
internacional, que el tenim en contra, i ens l'hem de guanyar. Hem de
cridar ben fort un clam de llibertat, per tal que el món no pugui ni
tans sols fer veure que no ho veu.
El
que seria imperdonable, seria que baixéssim els braços. Qui es
penses que aquesta conquesta de la nostra llibertat seria rapida i
indolora, no és que sigui una persona candida, sinó que fins hi
tot, es podria qualificar d'irresponsable. Les grans conquestes de la
historia han estat dures i difícils. En l'immensa majoria dels
casos, fins hi tot ha estat sanguinolenta. Tenim l'oportunitat de
aconseguir-ho sense violència, nomes amb constància, perseverança,
coherència, i entusiasme.
Fins
ara, l'adversari, l'enemic, no ha jugat massa fort. Simplement ha dit
NO, (com qualsevol amo) i ha engegat el ventilador per escampar
merda, entre nosaltres, alguna de verdadera i d'altres d'inventades.
Encara no ha imposat multes ni ha portat a ningú a davant d'un
jutge. Per tant no tenim cap motiu per fer una passa enrere o baixar
els braços, ja que ni els nostres arguments han perdut força, de
fet tot el contrari, ni l'opressor s'ha mostrat fort, fort de
veritat.
Ens
han fet creure que lo del proper diumenge, és una “patxanga”,
precisament perquè no ho és. És un gol per tota l'esquadra. Pot
tenir molta importància. I aquesta importància depèn de nosaltres.
Si fallem i caiem en excuses barates (és clar que tots voldríem
anar més ràpid i fer les coses “millor”, però tenim el que
tenim i podem fer el que podem fer) i aquest diumenge no manifestem
la nostra voluntat de llibertat, no ens mereixerem aconseguir-la, i
haurem demostrat que només ha estat una criaturada, un caprici o que
som, com creuen que som, dèbils, miserables amb nosaltres mateixos,
que no ens respectem, i que som uns mesells que amb un simple “no”,
ens arronsem a la primera dificultat que trobem. Serem uns maleits
que anem plorant pel món, però som incapaços de mostrar una mica
de fermesa i dignitat per defensar, la nostra cultura, la nostra
economia, el nostre futur, els nostres fills, la nostra historia i la
memòria dels que ja no són entre nosaltres. I com diu la cançó,
els maleits no ploren, així que tot és a les nostres mans.
La
cançó d'avui, és titula Els maleits no ploren” de Visage. Avui
no vull parlar de la cançó, que és magnífica dins d'un àlbum
magnific. Avui, i aquesta setmana, ens juguem tot. Ens juguem els ser
o no ser, i el estar i no estar.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.
ANY: 1982
Àlbum: The anvil
ANY: 1982
Senzill
i Maxi-Single: The damned don't cry
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada