27/05/2010:
Últimament tinc moltes coses de les que parlar, però no tinc massa temps, i hauré de triar un tema d’entre tots els temes dels que vull parlar. M’agradaria parlar sobre la primavera, que per fi ha arribat després d’un hivern llarg i dur. Haurà de ser un altre any.
També m’agradaria parlar d’en José Luis Rodríguez Pinochero, ja que els seu “mandat” ha estat tot el contrari del que ens havien promès i que molts es van creure. Tant en l’àmbit social com en l’àmbit nacional i estatal, ha estat al revés del que teòricament hauria d’haver estat. Haurà de ser en un altre ocasió.
Un altre tema, i del que crec que ja no en podré parlar, és el de Samuel Eto’o. Si la justícia divina existeix, ell és el cas més palpable que em pugui tirar a la cara. Al final, li haurà de donar les gràcies al Guardiola per haver-lo fotut fora.
Un quart tema del que voldria parlar, i haurà d’esperar un altre any, és que el proper dia 29 de maig, és el dia de les seleccions esportives catalanes. Un fet molt més important del que pot semblar pel desenvolupament normal de la nostra nació. Potser l’any que ve.
I musicalment parlant, aquest cap de setmana, tenim dos concerts dignes de fer-ne menció. Per un costat tenim als
Pet Shop Boys, que tot i que no fa gaire que van “tocar” a Barcelona, sempre són prou interessants com per fixar-se en ells. Però per mi, el concert important d’aquest cap de setmana és el de
Gary Numan. No és que m’agradi massa, però he de reconèixer que és un personatge important al que tots li devem .........no sé........gratitud? Un personatge veritablement visionari musicalment i estèticament, com a mínim a l’alçada de
David Bowie, encara que no hagi tingut el mateix ressò mediàtic que el Duc Blanc. En Gary Numan, és sobretot, un tros d’història, amb arguments valents i atrevits. Potser parlo d’ells després dels concerts. No ho sé.
Finalment, m’he decidit a parlar de la manifestació que es prepara pel proper diumenge 30 de maig a Barcelona. És una manifestació que s’organitza des de les terres de l’Ebre, per tal de salvar al riu i al seu delta, de les temptatives polítiques que legislatura rera legislatura, intenten beneficiar altres territoris, perjudicant seriosament la natura i les gents d’aquestes contrades.
No sé ben be fins a quin punt tenen raó aquests ciutadans, però a primer cop d’ull, sembla que si hi ha alguna cosa que no les hi falta és precisament això, raó. Però a part de la raó que puguin tenir, hi ha un altre cosa que tenen que em fa sentir una especial simpatia per la gent d’aquest territori. I és la seva persistència, la seva lluita constant per defensar-se dels atacs que pateixen des de tot l’arc polític, i que d’una manera o un altre i any rera any, se’ls castiga amb alguna cosa. Però ells segueixen lluitant. En temps com els que vivim avui, aquest compromís social, és admirable i sobretot, envejable.
De tots és sabut, que aquestes terres, al Sud de Tarragona, tenen tot allò que la resta no volem. Petroquimiques, centrals nuclears, i a sobre, ja sigui el PP, PSOE o CiU, amb una dèbil i no sempre fer-me oposició d’ERC i IC-V, amb una excusa o altre, pretenen buidar-los el riu per fer parcs d’atraccions, camps de golf, polítiques d’aigües espanyolitzadores o altres de barcelonines. I tot això, ho fan, o pretenen fer-ho passant-se per l’arc del triomf les directives europees, amb el que es demostra que, avui per avui, això d’Europa, encara és lluny de ser real.
Si voleu saber més del tema, podeu mirar al bloc
Tannu Tuva, on en poques paraules, concretament en
1,
2,
3,
4,
5, i
6 paraules, ens diu el com i el perquè de tot el que passa a aquelles latituds, que en el fons, sento tant meves com ho fan ells mateixos. També podeu veure uns vídeos explicatius
aquí.
Fins hi tot els flamencs saben que el riu s’ha de protegir.
La cançó escollida per acompanyar aquesta reivindicació per salvar el nostre riu, és “En el rio” d’Amaral. Un grup que és molt efectiu. No podem dir d’ells que siguin originals o visionaris. La seva música, és de lo més normal i no inventen re de nou, i les seves lletres no són cap cosa de l’altre món, però no sé perquè, amb cançons “típiques” amb lletres “típiques” aconsegueixen un resultat especial. No són ni de lluny per mi el millor grup del món, però sí tenen el meu respecte, precisament per això. Per fer de lo senzill i normal, un resultat que, per què no dir-ho, emociona. I la cançó d’avui és un exemple clar de tot això. No és cap cançó extraordinària amb una instrumentació o uns acords revolucionaris. I la lletra no té cap cosa del altre món, però tot junt, aconsegueix un resultat .............especial.
Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
ANY: 2005Àlbum: Pajaros en la cabeza
En el río (Vídeo clip no oficial)Més cançons i més informació
+01.jpeg)
+01.jpeg)
