08/11/2010
Jo no és que sigui molt amic dels Estats Units. De fet, és un país que no m’acaba d’agradar, i si no fos pel Parc Nacional de Yellowstone, o pel Grand Canion, o per conèixer la seva historia pre colombina, no tindria cap interès de viatjar-hi mai. Però tampoc soc anti-americà i reconec que han aportat moltes coses al món que cal destacar, com per exemple, la Coca cola, Star trek, o en Glenn Miller.
En Glenn Miller, ha esdevingut una icona dels Estats Units, i el seu nom, sempre, s’identifica amb unes barres i unes estrelles. Aquesta identificació ve donada per la forma de la seva mort, i també pel seu talent, més que de compositor, d’arranjador i director d’orquestra. En Glenn Miller va ser el que va aconseguir, des del meu punt de vista, el millor so per una orquestra d’instruments de vent, fent que d’unes musiques no massa complicades, fessin arrossegar els peus d’un públic expectant.
Aquest passat diumenge, al Palau de la Música Catalana, van tocar l’orquestra que duu el seu nom, interpretant tot un seguit de temes, uns escrits per ell, i altres no, però que va popularitzar amb el seu estil particular d’arranjament, que va fer historia. I és que unes trompetes . . uns trombons i uns saxos, tocats com s’han de tocar, fan córrer electricitat per l’espinada de qualsevol, si mes no la meva. Sempre he dit que hi han moltes formes de seduir-me. Una bona secció de vents, per mi, resulta irresistible, i en Glenn Miller, en això, era el millor.
Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.
ANY: ?
Àlbum: ?
Penjo una cançó d’Arcadia, una escissió (d’això, els independentistes en sabem molt) de Duran Duran, sense deixar de ser Duran Duran, que és titula Election day (Concensus mix). Com avui no tinc moltes ganes de parlar, doncs fins aquí el meu comentari.
