En Bishi va morir el 22 d’octubre.
En Bishi era un gat vell. Per “vell”,
vull dir que era madur. Era el més madur de casa. Era l’Avi de la família. A
casa, sempre varem procurar que en Bishi fos un més de casa, i per tant, si no
hi havia perill, feia el que li venia de gust. Les úniques limitacions que
tenia eren, no pujar-se a la taula on mengem, ni al marbre de la cuina.
En Bishi sabia com demanar-nos cada matí
que li obríssim la finestra. I també sabia, que per tornar a entrar, hauria
d’esperar la oportunitat. Bé, algun dia s’havia quedat dormit fora i m’havia
fet esperar fins que se’n recordava que havia de tornar a casa seva.
En Bishi era un gat afable i de caràcter
fàcil, que es feia amb tothom. La seva passió per ser a cel obert i el seu
caràcter, el van fer famós ràpidament entre la gent del barri. Aviat va fer molts
amics. Molta gent parava per dir-li coses.
Però de cop, alguns dels seus amics van
decidir donar-li de menjar de manera habitual (Si us plau. No ho torneu a fer).
En Bishi menjava a deshores i menjava coses que la seva família no controlàvem.
Li posàvem el seu menjar, i no se’l menjava, perquè ja estava satisfet. 3
persones li portaven menjar habitualment. Amb el temps, es va acostumar al
menjar de fora de casa i es va tornar sibarita. Li donàvem menjar a casa, i no
el volia. Deixava tot el menjar que li donàvem, sense tocar. El problema venia
per la nit, sobretot els festius. Els amics que li donàvem menjar a diari, no
ho feien en festiu, i aleshores passava gana, perquè evidentment, el nostre
menjar no el volia. Ens feia entendre que no era prou bo. Aquest era un dels
problemes que ens trobàvem amb el menjar dels amics del Bishi. Aquest
descontrol alimentari, que també va servir per camuflar una mica els primers símptomes
de seva malaltia. “ja torna a no menjar” “ja ha tornat a vomitar. No se perquè
la gent li dona menjar. Ves a saber que li donen”.
Un segon problema que provocava aquest
menjar extra, era que la gent que no estima els gats, es queixessin que hi
havia menjar de gat al carrer, i que no es podia tolerar. Sempre havíem tingut
por, que algú decidís que “mort el gos, morta la ràbia”. Ja varem patir un cas
semblant amb en Mitsu, un gat que va conviure amb en Bishi i amb nosaltres, i que
algú va enverinar.
El tercer problema, era la brutícia que
ocasionava aquest menjar. Teníem que anar en compte d’on trepitjàvem.
El quart problema, era el pitjor. Les
visites no desitjades. Varem rebre la visita de formigues, que es menjaven el
menjar que la gent posava al nostre porxo o al carrer, fins el punt, que algun
cop havien tret formigues entre el pel del Bishi. O gossos. Normalment lligats,
però de cop sentien la ferum de menjar, i tiraven de les seves corretges amb
força, entrant al porxo amb ímpetu devorador, espantant al Bishi que estava tranquil·lament
dormint al porxo.
Però les pitjors visites eren dos
visitants que venien a casa. La primera, les gavines. Un cop, fins i tot, en
Bishi va haver de refugiar-se dins de casa. Sort que hi havia la finestra
oberta. Però sobretot, la pitjor visita de totes, era en “Cuatallada”. Un gat
mes gros, i mes agressiu que en Bishi. En Cuatallada, (no sabem com es diu,
però li dèiem així, ja que té mitja cua, tallada) sabia que a casa trobava
menjar, i de tant en tant, a vegades molt sovint, es deixava caure pels
voltants de la nostra casa a robar-li el menjar que li havien deixat pel Bishi.
El poder del mes fort s’imposava. En Bishi s’havia refugiat a casa mes d’una
vegada, i fins i tot algun cop, en Cuatallada havia entrat a casa nostra,
perseguint al Bishi , produint-se dins de casa nostra una situació
veritablement violenta, que no resultava gens agradable per la meva família. NO
era l’únic gat que venia a robar-li el menjar al Bishi, però si era el que ho
feia molt sovint, i amb molta persistència.
No doneu menjar a un gat que te casa i família.
Si li doneu menjar, encara que ho feu de bona fe, les conseqüències no són tant
maques com semblen. A mes, implícitament, heu de saber que esteu ofenen a la família
amb la que viu el gat, ja que li esteu dient que no te cura del seu gat.
Realment algú s’ha pensat que no li donàvem ni aigua ni menjar? Qui us penseu
que som?
En Bishi va arribar a casa nostra per
fer companyia al Mitsu, i va cumplir a la perfecció la seva tasca. Mentres en
Mitsu va ser amb nosaltres, en Bishi només es relacionava amb ell i passava de
nosaltres absolutament. Era poruc i vergonyós. Fugia de nosaltres i desconfiava
totalment de qualsevol intent de fer-li veure que nosaltres érem un dels seus.
No va ser fins que en Mitsu va desaparèixer de la seva vida, sense
acomiadar-se, de cop i volta, que en Bishi va començar a relacionar-se amb
nosaltres. En pocs dies, va passar d’espantar-se per qualsevol soroll que fèiem,
a ser un ombra de tots nosaltres. Això si, el temps de ser al carrer, no el va
perdonar mai, i dia rere dia, ens demanava que li obríssim la finestra.
Quan el Bishi ja estava malalt, varem
notar que no es rentava, i varem començar a raspallar-lo nosaltres, però un cop
varem notar que no li feia cap gràcia que el raspalléssim, així que varem
començar a “raspallar-lo” parcialment i puntualment. Procuràvem acariciar-lo,
per pentinar-lo i treure-li el pel caigut, però era força inútil. A la que s’estirava,
tornava recuperar l’aspecte deixat. Era vell i tots sabem que quan ens fem
vells, el nostre aspecte se’n ressent, i els gats no són diferents. Aquest va
ser un debat que varem tenir a casa. El fem patir i el raspallem? O no li fem
passar una mala estona i deixem que la gent ens critiqui? Varem optar per
molestar al Bishi, (l’Avi) el mínim possible. Si no li agradava el raspall, no
el raspallaríem. Evidentment, ni parlar-ne de banyar-lo. El que si que fèiem,
tot i que encara li agradava menys, era rentar-li la cara, amb aigua tèbia, una
gassa i “Manzanilla”, ja que el seu ull esquerra, produïa unes lleganyes
espectaculars. Cada cop que dormia, s’aixecava amb un ull força brut. En aquest
cas, era necessari fer la neteja de la cara, encara que a ell no li agradés,
perquè alguna lleganya havia sigut tant gran, que no li deixava obrir el ull.
Era difícil veure’l els últims mesos de
la seva vida. Caminava poc a poc, segurament també tenia problemes al maluc. No
es rentava i tenia lleganyes. Vomitava, defecava i orinava per tota la casa. Com
no podia assimilar el menjar, passava molta gana. Patia. Anava per tot arreu,
buscant menjar. El veterinari ens va posar sobre la taula la possibilitat
d’acabar amb el seu patiment. Cada cop que vomitava, la seva tràquea,
s’irritava, i cada cop que defecava, els àcids gàstric, també irritaven el seu
recte. Varem decidir esperar fins que el seu cor es parés. Ho va fer un
diumenge, sol. Havíem sortit a donar un vol. Es com si sabés, que si ho deixava
pel dilluns, serien les nostres filles qui se’l trobarien.
La vida quotidiana del Bishi ens havia
donat algun mal moment. Un cop, una dona ens va amenaçar amb denunciar-nos per
maltractament d’un animal. No va ser l’únic cas de persones que ens volien
donar lliçons de com tractar al gat que vivia amb nosaltres. Els gats són gats.
No són nens petits, i mereixen el nostre respecte. Penso que els hem de tractar
com gats cadells quan toca, com gats adults desprès, i finalment com gats
vells. I si no resulta perillós ni per ell ni per ningú, un gat no pot estar
tancat en una presó que a nosaltres ens sembla còmode, ni podem condicionar el
seu aspecte per com a nosaltres ens agradaria que fossin.
Ens quedem amb el fet que era un gat
estimat, no nomes per nosaltres, sinó també per tothom que el va conèixer i que
va viure la seva vida, com ell va voler.
Aprofito que he parlat del gat que ens ha fet companyia durant mes de 16
anys, per presentar l’ultim vídeo de IAMX, “Stardust”, publicat encara no fa un
mes, i que precisament el passat divendres van tocar a l’Hospitalet, i un cop
mes, he faltat a la cita. Algun dia m’hauré de castigar severament per no anar
als concerts d’aquest grup que són tot un exemple de creativitat i
originalitat.
Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.
Què en gaudiu.
Un record per tu, Bishi.
ANY: 2018
Àlbum: Alive in new light
Senzill: Stardust
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada