19/04/2014:
Després de 18 anys i 11 mesos, he
canviat d'empresa. No ho he fet voluntàriament, i tot ha estat un
proces confús i precipitat.
El començament de tot, ve donat per la
aparença que la meva antiga empresa, podria tenir seriosos problemes
de liquiditat, tot i que costava de creure, ja que érem un número
important de persones les que portàvem a les arques de l'empresa una
benefici econòmic molt eficient i important. Si a més li sumem que
ningú estava de braços creuats i la realització d'hores extres era
una pràctica habitual, la cosa ja és fa molt difícil de creure que
hi haguessin dificultats econòmiques. I l'ultim punt que fa dubtar
d'aquestes dificultats, és que tots els clients de l'empresa, eren
(o són) grans multinacionals de solvència contrastada. Però la
veritat, és que portàvem anys patint retards en el pagament de
nòmines i altres despeses. Així doncs, és fa difícil dir quina
era (o és) la realitat financera d'aquesta empresa.
Tot va anar molt ràpid, com he
comentat abans. Vaig començar el mes, pensant que encara duraria
molts anys en aquella empresa. Després vaig començar a organitzar
una vaga (per si no ho recordeu, era membre del comitè d'empresa)
Més tard. Ens subroguen a uns quants a una altre empresa del grup
empresarial, i finalment, uns quant hem estat rescatats per una
empresa de la competència.
Un cop l'ultim pas s'havia anunciat i
tots sabíem el que això volia dir, vaig tenir una barreja de
sensacions molt estranya.Des de la “satisfacció” personal de
haver encertat com acabaria tot, després de haver-ho dit molts cops,
i que ningú m'hagués fet cas. Era aquella sensació que sentim quan
diem allò de “t'ho vaig dir, i no em vas fer cas”.
Un altre sensació que tenia, era la
d'abandonament dels meus companys. Era una sensació molt
desagradable que em feia sentir insolidari, com el capità que
abandona el vaixell que s'està enfonsant. No tinc motius per tenir
aquesta sensació, ja que en tot cas, com he dit abans, era un
mariner que li deia al capità, que si seguia en aquell rumb, el
vaixell s'enfonsaria.
I l'ultima sensació era la
d'alleujament, ja que quan semblava que tot acabaria molt malament
per tothom, i veient com començaven a quedar-se pel camí altres
companys i companyes, he sigut dels afortunats que en l'ultim moment,
he pogut escapar-me, no per voluntat pròpia, sinó perquè altres
m'han empés, i puc seguir treballant com fins ara, amb l'esperança
que l'angoixa de saber quin dia cobraríem cada mes, s'ha acabat.
La cançó d'avui doncs, és
“Sensacions” de Dept. És tracta d'una cançó d'aquelles
difícils, ja que és d'aquelles a mig temps, en la que es necessita
la col·laboració de que escolta la cançó, per tal de
sincronitzar-se amb ella. Poso un directe televisiu de l'any 2011.
Dept. És un grup pel que hi tinc una especial simpatia, i penso que
no té el reconeixement que es mereix.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.
ANY: 2003
CD:
Sensacions
ANY: 2011
4 comentaris:
M'alegro que has pogut trobar una sortida, no és gaire normal avui en dia pel que llegeixo i algunes persones que conec. Ha de ser molt angoixant no saber si tindras feina d'aqui un temps, o quan ho has perdut, si en tornaras a tenir :(
Salutacions i anims!!
Brian
en el meu cas, l'angoixa, venia per si era jo el que hauria de pendre la decisió de plegar. Ja que tot té un limit, i els retards en el pagament dels salaris, o de les despeses que posem de la nostra butxaca i que despres són compensades, crea una situacio molt molt molt desagradable.
Després de 19 anys al mateix lloc no deu ser senzill canviar, així que molta sort!
Gràcies. De moment, el fet de canvia, ja ha estat un cop de sort. I de moment, sembla que en la nova empresa, les coses es fan més organitzades.
Publica un comentari a l'entrada