Els que no tinguin
fills, potser no coneixen un medicament molt efectiu i eficient
(Dalsy) que serveix per baixar la febre dels mes petits. És realment
espectacular. Si un nen està aixafat perquè te febre per raons
desconegudes o perquè té una malaltia, en pocs minuts, el nen té
tanta energia que és difícil aturar-lo. És com si es prengués la
poció màgica de l'Astérix. Com tots els medicaments, s'ha de fer
servir responsablement i només quan sigui necessari. Però la
eficàcia d'aquest medicament és tan absoluta, que la temptació de
fer-lo servir indiscriminadament, és molt forta. Així doncs ens
trobem que actualment, a la que un nen diu “em fa mal . . . . el
que sigui”, ràpidament se li dona la seva dosi de “poció
màgica” i apa, a jugar . . . .o al “cole”. Cal recordar, que
aquest medicament no cura, alleuja, però no cura. Així doncs si la
febre ve per unes angines o per una grip, el nen queda alleujat dels
símptomes de la malaltia, però no s'està curant. Per curar-se,
s'ha de fer el que s'ha fet sempre. Quedar-se a casa fins que la
malaltia passi. Per exemple, un nen amb un constipat, si li donem el
medicament, i el deixem fer vida normal, aquest refredat no es
curarà, i el que és pitjor, pot esdevenir en una pneumònia, i això
ja són paraules majors. O si és grip, el nen estarà com una rosa,
però anirà escampant el virus per arreu, com si fos un aspersor
regant un camp.
I això és el que
passa últimament. Els nens es posen malalts i enlloc de quedar-se a
casa, els hi donen la poció màgica, i al “cole”. Potser no
passa res, potser la malaltia empitjora, o potser aconsegueix que la
resta de la classe, emmalalteixi. De fet, això també passa en el
món laboral. Cada cop que algú s'omple d'orgull dient allò de “jo
mai he agafat una baixa”, em poso dels nervis, ja que gràcies a
ells, que segurament tenen una bona assimilació de la grip, venen a
treballar per fer-li la “pilota” al cap, i me'n comanen a mi la
grip, fent-me estar una semaneta a casa i passant uns primers dies de
malaltia, realment fatals (dos cops he delirat)
Tornant a les mares i
ales pares incompetents, no només fan el que fan amb els seus fills
i amb els fills dels altres, sinó que a mes se'n enorgulleixen,
volent donar una imatge de grans espavilats i buscant l'admiració
dels altres per l'audàcia demostrada.
Això és el que va
passar la setmana passada, on una mare va portar a la seva filla amb
39 de febre al “cole”, de les 9h fins a les 17h. És clar, la
nena fins a les dotze, si fa o no fa, va estar “bé”, però un
cop passats els efectes de la poció màgica, la nena tremolava pel
fred que li produïa tenir febre. Pocs dies després, qui s'ha posat
malalta, ha estat la meva filla, que va estar en contacte directe amb
aquesta nena. La meva no ha agafat febre i sembla que ja està bé, i
podrà gaudir del Carnestoltes tal com esperava, tot i que té una
tos força lletja. Des d'aquí aprofito per agrair a aquesta mare, la
consideració que va tenir amb les companyes de classe de la seva
filla, entre les que està la meva filla, ficant un possible focus de
virus en mig d'una classe de 25 infants.
I és una cosa que ja
hem patit més d'un cop. Amb una conjuntivitis, o amb els polls. Les
meves filles, quan agafen polls, s'estan a casa fins que deixen de
tenir polls. I el mateix dia tornen a anar al “cole”, tornen a
casa amb polls, ja que sembla que som els únics que tenim respecte
pels altres nens, i no volem que les nostres filles siguin
transmissores d'aquest parasit. És evident, que els altres pares, no
tenen el mateix respecte que tenim nosaltres.
I avui mateix, un altre
mare, va i li diu ala meva dona (però amb tot el “morru” del
món) “Els meus fills tenen angines amb unes grans boles de pus”
“I on són ara?” li pregunta la meva dona “al cole. Què t'has
pensat? Els hi donat el Dalsy, i apa . . . “ Casos com aquests, els
podria entendre, en cas de famílies sense recursos o sense familiars
propers. Però en aquests dos casos, una nena té 4 avis, i l'altre,
la seva mare no treballa i està a casa.
En fi, quan deia que
vaig estar molt a punt de fer alguna cosa que no sé si hauria de
fer., és que cada cop que passa una cosa d'aquestes, tinc la
temptació d'avisar als serveis socials de l'ajuntament o de la
Generalitat, cosa que podria suposar que l'administració posés en
dubte la custodia d'aquests nens. És fort, però sincerament, no hi
ha dret, ni pels propis fills ni pels altres nens, ni per la societat
en general. Amb actituds com aquestes, és què tornem a tenir
plagues de polls, o retornen malalties que fa anys eren controlades,
i amb pocs anys, els casos diagnosticats d'algunes d'aquestes
malalties augmenta.
Si algú escolta
aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a
tota canya.
Què en gaudiu.
ANY:
2011
Àlbum:
Credo
CD-Single: Never let me go.
Never let me go
2 comentaris:
Sobre el Dalsy, jo el conec pel meu nebot, però ell es queda a casa els avis quan està realment malalt. Ni se m'havia acudit que se li podia donar en plan poció màgica, em sembla una idea horrorosa, més per un nen petit.
I totalment cert que quan se'l prenen no hi ha qui els pari, si se'l prenen a la nit, estàs perdut, que caus tu de son abans que ells.
El video fa una mica d'angúnia segons com... Però mola. La cançó també, of course, encara que una mica massa de retocament de la veu. (estic criticona últimament)
Interessant reflexió, gràcies!
Per cert, per a quan un Dalsy pels grans? O és lo que prenia Lance Armstrong - he he, tinc al cap un contra-apunt sobre el Lance .. a vore si trobo temps de publicar-ho!
Publica un comentari a l'entrada