Ja fa algun temps vaig
trobar un escrit que parlava dels indiferents, i amb el que
coincideixo plenament. Diu tot allò que sempre he pensat però que
no sé dir.
En l'anterior entrada,
també deia que quan em posava el barret de sindicalista, deia coses
que no agradaven de ser escoltades. Aquest escrit, és precisament
això. Una cosa que cal dir, i que no agrada de ser escoltada. Posant
aquest escrit, potser encara aconsegueixo que més gent s'emprenyi
amb mi. Aquest és l'escrit:
Odio als indiferents.
Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot
deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són
parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als
indiferents.
La indiferència és el
pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la
historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb
el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més
ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la
intel·ligència.
El que passa (el mal
que cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica
de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només
una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de
persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.
La massa ignora per
despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a
tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia
com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren
demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt
pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat
hauria passat el que ha passat?”
Odio als indiferents
també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns
innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca
que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet,
i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser
inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no
compartir amb ells les meves llàgrimes.
Soc partidista, estic
viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de
la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la
cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és
per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent
dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la
sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no
pren partit, i odio als indiferents.
(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)
Els indiferents (o
insensibles) són els que m'han seduït, i ells són, també, els
culpables de tot. I els odio. I ja que són indiferents, podrien
tenir la decència de callar i no queixar-se . . . a qui no s'han de
queixar. Avui mateix, he viscut un episodi de “indiferència” en
vers el propi problema, ja que uns companys meus, han decidit que
cobrat tard, cada cop més tard, no és un problema, tot i que alguns
estiguin en números vermells.
Si algú escolta
aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a
tota canya.
Què en gaudiu!!
ANY:
2002
CD:
Thalia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada