JOHN FOXX AND LOUIS GORDON – Ultraviolet/Infrared

02/12/2012:

Fa unes setmanes, vaig passar la grip (la primera de la temporada) i vaig tenir la oportunitat de veure un parell de pel·lícules que feia anys que volia veure i no havia vist. “Aeon Flux” i K-Pax”. Dues pel·lícules que mostren el que ha de ser i el que no ha de ser una pel·lícula de ciència ficció.

Aeon Flux, té un plantejament de la historia, que sense ser original, sí que promet coses si s'hi afegeixen matisos que facin la historia diferent. Ens situa en una civilització futura, que ha sobreviscut a una epidèmia que quasi extingeix a la humanitat. Aquesta societat futura viu en una tirania que el poble no veu o no vol veure, ja que aparentment, viuen força bé. Però hi ha un grup terrorista / alliberador (depèn del bàndol on siguis) forçament preparats físicament, intel·lectualment i amb molts mitjans tecnològics. Aquest grup alliberador envia a la seva millor agent, una dona molt atractiva que és una experta lluitadora i una atleta descomunal, per fer el cop definitiu que enderrocarà al règim tirànic. En l'ultim moment, aquesta agent comença a dubtar sobre si el grup alliberador té en realitat, bones intencions o no (No. No es tracta de Ultraviolet, però és evident que són pel·lícules bessones) En canvi K-Pax té un plantejament poc atractiu, ja que és la historia d'un home que diu ser un extraterrestre (recordeu en Carlos Jesus?) i no té més.

Aeon Flux és tota una exposició de disseny d'alta qualitat, on ens mostren uns decorats preciosos, magnífics, luxosos i brillants. En definitiva, uns decorats espectaculars (recordeu Ultraviolet?) K-pax ens mostre poca cosa més que un hospital psiquiàtric, algun despatx, un planetari i un jardí familiar. A Aeon Flux també podem gaudir d'un vestuari, una perruqueria i un maquillatge espectaculars, mentres que K-Pax, té un vestuari de lo més vulgar. I els efectes especials de Aeon Flux són d'altíssima qualitat i en gran quantitat (com a Ultraviolet) mentres que a K-Pax . . . Hi han efectes especials?

A Aeon Flux hi ha acció i sorpreses constantment, amb situacions límit de vida o mort (com a Ultraviolet) mentre que K-Pax, el màxim que hi ha un petit moment de tensió quan un personatge té por a l'aigua d'un sortidor. I finalment, des del punt de vista masclista, la protagonista de Aeon Flux, motiva molt i ho exploten (com a Ultraviolet. Bé en aquest cas, a mi no) mentres que aquest factor, a K-Pax no hi ha cap possibilitat de motivació.

Vist tot això, només puc dir que Aeon Flux és un trunyo imfumable que no hi ha qui s'ho empassi, a no ser que s'estigui totalment enamorat de la Charlize Theron (que és el meu cas) És una d'aquelles pel·lícules que pensen que com és ciència ficció, tot si val. I això no és així. Si tot si val, perdem els condicionats de jugar amb les emocions i l'intel·lecte de l'espectador. Si tot si val, deixes de patir per la integritat del protagonista, o de les possibles víctimes del “dolent” de torn, ja que a l'ultim moment, es trauran del barret qualsevol gadget, o qualsevol habilitat d'algú, que solucionarà la situació. En el cas de Ultraviolet, encara és pitjor, ja que tot és més exagerat, amb la diferència que la Mila “Linies rectes” Jovovich no és ni la mitad de bona actriu que la Charlize Theron, ni està tan bona.

En canvi, K-Pax demostra que per fer una bona pel·lícula, no cal ser extraodinàriament catastròfic, ni calen grans escenaris, ni un vestuari innovador. Demostra que no cal disparar ni un sol tret, ni fer grans corredisses, ni efectes especials, ni sexe. Només cal un fet estrany, inexplicable o increïble; definir unes lleis i unes normes de la situació, i sobretot, un bon diàleg en una situació, que ens faci ser part activa de la pel·lícula i no només uns simples devoradors d'imatges sense sentit. Algú dirà que en el cinema, el que es busca, és entreteniment i una lleu fuga de la realitat. I estic d'acord. A mi també m'agraden les pel·lícules d'acció, sempre i quant, no insultin la meva intel·ligència, i m'anul·lin totalment la capacitat de viure la pel·lícula. Si en una pel·lícula, no hi han lleis i normes que delimitin la historia que expliquen, passen a ser histories avorrides, ja que el conflicte, el perill o la tensió, no existeixen i per tant l'adrenalina no corre pel meu cervell, i en conseqüència, no hi ha cap tipus d'exitació i emoció. És com veure focs d'artifici.

I per posar música a aquest comentari sobre el ying i yang de les pel·lícules de ciència ficció, ho faig amb la cançó “Ultraviolet/Infrared”, de John Foxx & Louis Gordon. El títol de la cançó ja fa referència a una de les pel·lícules a les que m'he referit (potser una de les 5 pitjors pel·lícules que he vist mai) i a més, mostra dos conceptes totalment contraris i totalment allunyats l'un de l'altre.

John Foxx, que per mi és com una divinitat, ha fet bastants discos amb en Louis Gordon, music del que no en sé res, però que segur que deu haver aportat coses. Els discos que han fet junts, estan plens de molt bones cançons, totalment compatibles amb la genial discografia d'en John Foxx en solitari.

Com són una formació amb no massa èxit comercial, resulta difícil trobar vídeos d'aquests dos musics, així que l'he hagut de fer jo, utilitzant imatges dels trailers de les tres pel·lícules de les que he parlat, més imatges d'aquest duent en un directe. Crec que no m'ha quedat malament del tot.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu!!

ANY: 2003

CD: Crash and burn

Ultraviolet/Infrared

Més cançons i més informació.

Més cançons i més informació de John Foxx.

Més cançons i més informació de Louis Gordon.