L'altre dia, vaig dir que havia estat seduït pel costat fosc, i segueixo seduït, i el passat dimarts hi va haver la primera conseqüència, ja que vaig deixar enrere una etapa de 10 anys de la meva vida. Una etapa molt intensa. El dimarts passat vaig “dimitir” (en còmodes terminis) de les meves tasques sindicals. Amb aquesta entrada, inicio un trilogia, on intentaré deixar escrites les sensacions que m'han dut a deixar-me seduir.
Fa més o menys 10
anys, vaig rebre una trucada telefònica, en plan conspiratiu,
demanant-me si volia pertànyer al primer comitè d'empresa de
l'empresa on treballava. Mai hi havia pensat en aquestes coses, i
encara no acabo d'entendre com aquell company, que gairebé no em
coneixia, va pensar en mi per una cosa així. Vaig acceptar, només
per donar la possibilitat que una representació sindical existís
dins de l'empresa on treballo. En poc temps, i sense saber ben bé
com, em vaig veure en una espiral que em va dur a liderar el comitè
d'empresa, si fa o no fa, fins ara.
Vaig començar aquesta
aventura, pensant en el beneficis que portaria al col·lectiu de
treballadors, una representació sindical per aconseguir millores i
evitar possibles temptacions per part de la direcció que
traspassessin la legalitat. Esperava trobar complicitat, cooperació,
solidaritat i confiança. No esperava trobar gratitud ni
reconeixement, però tampoc el que he trobat. Recel, desconfiança,
mentides, secretisme i traïció.
Durant 10 anys he tirat
d'un col·lectiu per intentar millorar unes condicions de treball de
qui no vol fer res per aconseguir-ho i a més espera que sigui un
altre el que es trenqui la cara per defensar els seus drets. I a més
espera que ho faci d'ofici, ja que aquest “altre” ho ha de fer,
sense que ningú li expliqui res.
Després de 10 anys, he
acabat amb la direcció de l'empresa emprenyada amb mi, cosa de la
que no em queixo, ja que era d'esperar. Però també he acabat sense
dirigir-me la paraula amb altres membres de comitès anteriors, ja
que estan enfadats amb mi, després de trair-me. I tinc a part de la
plantilla de la empresa, també emprenyada amb mi, perquè pensen que
durant aquests 10 anys, no he fet res. No tenen en compte que he
dedicat molt temps del meu temps de lleure, que enlloc de dedicar-lo
a la meva família, els hi he dedicat a ells. Tampoc tenen en compte
els diners que he gastant en combustible, parkings, fotocopies i
alguna multa; per resoldre els seus problemes. I dic els seus
problemes, ja que jo, personalment, no he tingut masses conflictes
amb la direcció, i podria perfectament haver-me estalviat tots
aquest problemes durant aquest 10 anys. També és veritat, que quan
em poso el barret de sindicalista, dic la veritat que ningú vol que
li diguin, i és clar, s'han d'auto excusar un altre cop (ja que
normalment, ja s'auto excusen constantment per no moure's) i espera
que sigui jo el que em mogui, repeteixo, sense ells avisar-me que
tenen un problema. També em fa “gràcia” que molts es queixen
que el comitè no es comunica, però tampoc mai fan res per
comunicar-se (molts cops, tot el contrari) i mai han mostrat cap
interès per la tasca del comitè.
En fi. He plegat poc a
poc, ja que els actuals membres del comitè, tampoc es mereixen que
els deixi tirants de cop i volta, i alguns membres de la plantilla,
tampoc es mereixen que plegui, sense acabar de tancar alguns temes.
No me'n penedeixo d'haver-ho provat. Mai em podré dir a mi mateix,
que no ho he provat, i mai em podrà dir ningú (si s'atreveixen a
posar-ho en dubte a la meva cara, no pas d'amagat com fan ara) que no
ho he intentat. Però també és veritat, que ara que sé com ha anat
el tema, mai ho repetiria, i a ningú aconsellaria que ho fes. Com
dic, només ja una raó per fer-ho. Què el dia de demà, no et
puguis dir, que no ho vas provar.
Tot i això, el que
m'ha fet deixar-ho córrer, ha estat la nostra societat en general, i
no pas les meves relacions personals amb els diferents col·lectius
de l'empresa on treballo. Però això ho deixo per la següent
entrada.
La cançó que
acompanya aquest moment trist, molt trist de la meva vida, tot i que
alliberador, molt alliberador, és una cançó de Dinarama + Alaska,
que es diu “Deja de bailar”. Si per “bailar” entenem,
“sindicalejar”, la lletra d'aquesta cançó, és perfecte. És
una barreja del que em dic, del que em diuen i del que sento que
equivocadament diu la societat respecte al sindicalisme.
Dinarama + Alaska és la segona etapa de la carrera musical del Nacho Canut i la Olvido Gara, i per mi, la millor de les seves tres etapes. Amb Alaska y los Pegamoides, era diversió i fer per fer, sense massa sentit, i més que res, per ser “guays”. Amb Fangoria, el matís “Pastiche” és massa recorrent i evident. Dinarama + Alaska, era un projecte per fer bones cançons, cercant una personalitat madura (dintre d'uns límits) i fer coses “serioses”. En aquesta època van fer magnifiques cançons. No és que no les haguessin fet abans, o després, preo durant aquesta segona etapa, van tenir moments realment brillants.
Si algú escolta
aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a
tota canya.
Què en gaudiu!!
ANY:
1983
Àlbum:
Canciones
profanas
Senzill: Deja de bailar
Deja de bailar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada