DINARAMA + ALASKA – Crisis

30/12/2012:

Avui faig la tercera entrada sobre la trilogia de perquè he estat seduït pel costat focs, i en aquest cas, em toca parlar de com veig el futur. Fa temps que penso que el futur serà fosc, però en els últims dies, ho he vist encara amb més claredat, donada la la insensibilitat i indiferència de la nostra societat, tal com comentava en el segon capítol, i que ens ha dut ha tenir pensaments i opinions totalment estúpides. I és que en estupidesa penso quan sento a algun obrer (encara que sigui de camisa blanca i corbata) dient que les vagues no serveixen per res. És una estupidesa de tal calibre, que es podria comparar a la de un jugador de futbol que digués que marcar gols és inútil. Només cal recordar, que si avui només treballem 40 hores setmanals o els nostres infants no treballen, o tenim dret a una sanitat gratuïta i universal, és perquè uns miners van fer vaga i van decidir no baixar a la mina o uns estibadors van fer vaga també i van deixar de treballar, i van fer tot el que “tenien” que fer (i més) per guanyar aquelles batalles. O si les dones avui tenen drets socials, és gràcies a que unes quantes, van morir cremades en una fàbrica, mentre reivindicaven la seva condició de persones. Res de tot això ens va ser regalat per la bondat infinita d'un polític, sinó que van ser drets guanyats fent les vagues que avui tan estúpidament i superbament qualifiquem d'inútils. Van ser coses aconseguides amb plors, fam, suor i sang, molta sang.

Així doncs, si no despertem, i no veig cap símptoma que em dugui a pensar que la societat es a punt de despertar, veig un futur en un estat de crisi permanent, on la misèria serà el pa nostre de cada dia i la majoria conviurem amb ella de la mateixa manera que ara convivim amb la paraula crisi, sense reaccionar. Veig clarament les jornades de 12 hores diàries / sis dies a la setmana per un sou miserable. I agraïts per poder treballar. Varies famílies vivint en un mateix pis, on les habitacions entre el matrimoni i els seus fills serà una pobre cortina. Homes i dones, llevant-se pel matí anant a un punt de trobada a veure si hi ha sort, i apareix algun capatàs de qualsevol empresa en un camió i ser escollits per fer qualsevol feina sense negociar cap tipus de condició, pujant a la caixa de carrega del camió, tal com ho fa el bestiar ara. Veig la tornada del treball infantil, on els nostres infant només rebran la formació necessària i imprescindible per fer la feina que “afortunadament” els hi han donat. Famílies senceres sense cap tipus de garantia sanitària, etc . . .

Fins no fa gaire, he procurat lluitar contra tot això, però finalment, he vist que no és pot lluitar contra això. He intentat que una pilota no caigues a terra i he lluitat per aconseguir mantenir-la allà on els nostres avantpassats la van posar, però ja no puc més. Deixaré que caigui. No ajudaré a que caigui (a no ser que hi hagi un bon preu) però no faré res per impedir-ho. Ho faré amb l'esperança, que aquesta pilota, quant toqui terra reboti i es torni a enlairar, tot i que tinc la certesa que quan això passi, podria ser que no rebotes, i s'esclafes definitivament al terra sense cap possibilitat de rebot.

Com sabrem si al pilota rebota? Doncs quan comencin a haver-hi vagues generals de debò, que no seran d'un sol dia, sinó indefinides. Aquelles vagues que avui “pensem” que no serveixin per res i que per això no fem, les haurem de fer, i augmentades exponencialment, confiant en que la nostra parella, o el nostre germà o germana, o el sogre, o la mare, o fins i tot el veí, no facin vaga i ens pugui mantengui mestre lluitem per recuperar allò que avui no sabem defensar, probablement perquè tampoc ens ho hem guanyat. Veient com en la caixa de carrega d'un camió, entren uns “esquirols” que s'han llevat aquell mateix matí amb l'esperança de poder ser “esquirols”. Probablement els hauran anat a buscar ben lluny, ja que si algun d'ells, es identificat, casualment per la nit, “tindrà un accident” i és trencarà les dues cames. També és possible que hàgim d'anar a consolar a la família d'un sindicalista que també a tingut algun accident” i a mort, o potser haurem d'anar a fer “guàrdia” del fill segrestat d'algun empresari. Quin d'aquest personatges ens tocarà? Potser el sicari que mata al sindicalista, o trenca les cames de l'esquirol, o segresta al fill d'un empresari. Tot això no sé si serà demà, o d'aquí un any o d'aquí deu, o potser (i crec que és el més probable) seran els nostres fills els que els hi tocarà una època de crisi perpetua, sempre és clar, que la pilota reboti, ja que sí la pilota no rebota i s'esclafa . . . puff

Algú em dirà boig, exagerat, tremendista o pessimista, però malauradament, de moment, ho he encertat tot en qüestions socials.

Amb aquesta entrada, acabo la trilogia (tot i que és molt possible que hi hagi un epilog, ja que hi va haver un pròleg) sobre alguns dels motius que m'han dut a ser seduït pel costat fosc, i que millor, que fer-ho amb un cançó anomenada “Crisis”. La cançó és de Dinarama + Alaska, i és força senzilla, però narra molt bé tot allò que penso que ens trobarem més tard o més d'hora. La cançó és molt bona.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu!!

ANY: 1983

Àlbum: Canciones profanas

Senzill: Crisis

Crisis

Més cançons i més informació.