18/08/2012:
Bunbury durant el
concert d'ahir.
Ahir per la nit, en
Bunbury va actuar al
Festival
de Cap Roig, i això em dona la oportunitat per parlar d'ell. La
veritat és que em sembla mentida que a aquestes alçades de blog,
encara no hagi parlat de
Heroes
del Silencio o de Bunbury, ja que han estat importants a la meva
vida. Em saltaré tot el referen a
Heroes
del Silencio, i parlaré d'en Bunbury.
Jo tocava en un grup
que no teníem èxit per tres motius. El primer era que no teníem
talent. El segon, que no li dedicàvem el temps que li teníem que
dedicar. I el tercer, era que no teníem el cantant que buscàvem. El
primer cop que vaig veure i sentir a Enrique Bunbury, vaig pensar
“aquest és el cantant que necessiten les nostres cançons”.
Potser algun dia, si he begut prou vodka, continuaré aquesta
historia del meu grup.
Heroes
del Silencio era un dels meus grups preferits i quan es va
anunciar la seva fi, em va saber greu i vaig pensar que era una
llàstima que un grup, segons el meu parer, tan complert, arribés a
la seva fi. Però quan en Bunbury va publicar “Radical Sonora”,
el seu primer CD en solitari, vaig veure que la mort de
Heroes
del Silencio, potser havia pagat la pena. El CD és sublim. Té
tot lo bo que tenia
Heroes
del Silencio, però musicalment guanya molt, ja que amb la
introducció de la electrònica feia que hi haguessin més matisos
musicals i per tant, permetia molta més llibertat en tot, sense
deixar de fer en cap moment, música rock. A més, la jugada d'en
Bunbury era realment valenta, ja que ho tenia tot fet, i només tenia
que segur fent el mateix. Amb Radical Sonora, corria el risc de
“desagradar” a molts puristes, ja que podrien considerar que en
Bunbury havia esdevingut un “modernillo”.Personalment, estava més
que satisfet amb la evolució (no el canvi) fet pel music aragonès,
ja que encara en conservava clarament el rock, la intensitat i
sobretot, la melodia i la interpretació “exagerada”,
característiques bàsiques de
Heroes
del Silencio.
Quan va treure el seu
segon treball, “Pequeño”, sí que vaig quedar decebut. En
aquesta cas no sé si podem parlar d'evolució, però sí de canvi. I
de risc? També, però musicalment parlant, no. El nou disc de
cantant “exagerat”, contenia cançons amb estructures i
sonoritats utilitzades mil vegades, per mil intèrprets diferents en
mil cançons diferents. Del rock del segle XXI, havia passat a una
música que ja es feia a la dècada dels 30 del segle XX amb una
sonoritat gaire bé acústica i amb uns arranjaments, que molts cops
semblen fets per un d'aquells orgues que porten incorporat tot un
seguit de ritmes amb percussió, baix i teclat. On és el risc,
doncs? Doncs el risc és en l'estil escollit per en Bunbury. De fet,
jo mateix, vaig pensar que en Bunbury s'havia begut l'enteniment, i
que se li havien acabat les idees. Però finalment, vaig veure la
llum. Ja no era rock, però la intensitat hi era d'un altre manera, i
la melodia i la interpretació exagerada, continuaven sent presents.
Finalment, el seu segon CD, em va conquerir.
Desprès va venir
Flamingos, i tot i que em va agrada molt, per primer cop, ja no hi va
haver el factor sorpresa, i per primer cop, vaig pensar que en
Bunbury es repetia, però el disc era prou bo, com per perdonar-li.
Però aquí es va acabar la meva relació amb en Bunbury. Penso que
ha trobat un fil que li dona molts fruits, que li permet tenir
personalitat pròpia i llibertat, i sobretot, que continua tenint
èxit, i guanyant prestigi. A més, veien que la seva “intensitat”,
començava a ser excessivament ambigua, va començar a caure'm
malament. També per algunes opinions, tant en declaracions fetes a
la premsa, com en alguna de les
seves
lletres. Mai li perdonaré que posés en el mateix sac,
“dictadura”, “
un
món feliç” i esvàstiques amb els “els segadors”, Potser
m'equivoco, però és el preu que s'ha de pagar quan hom es
excessivament i intencionadament ambigu. Així doncs, des de que es
va acabar la Flamingos Tour, la meva vida i la d'en Bunbury no s'ha
tornat a creuar, fins avui, que parlo d'ell, en agraïment, al grans
moments que m'ha fet sentir amb les seves cançons , la seva veu, i
la seva interpretació.
Penjo un directe del
l'any 2003, amb la banda, que va ajudar a donar-li prestigi dins
d'aquest estil musical.
Si
algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums
tancats, i els so a tota canya.
ANY:
2003
DVD:
Una
cita en Flamingos
Infinito
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada