Duran Duran és un dels meus grups imprescindibles. Els segueixo de sempre, des de que varen treure el seu primer senzill “Planet Earth” fins el seu últim CD “Red Carpet Massacre”. Tot i que aquest treball és del 2007, és ara quan l’estic escoltant.
Van començar dins de l’etiqueta dels Nous Romàntics, i els seu primer LP, va ser tot un èxit. Cada disc de Duran Duran, aconseguia més èxit que l’anterior i va ser amb el tercer LP, que van conquerir el mercat americà i batre records que encara tenien aquell famós quartet de Liverpool. Aquesta gira, va originar un àlbum, “Arena”, en directe, amb un tema nou que encara els va fer més famosos, i després els van contractar per fer la cançó d’una de les pel·lícules de l’agent 007.
Aquí va acabar el primer cicle de grup. Per una banda, diferents membres de Duran Duran, van fer dos grups paral·lels, Arcadia i The Power Station. Per altre banda, dos membres van decidir deixar el grup, suposo que pel èxit i la forma d’aquest. Sortien en excés en revistes del tipus SuperPop, i eren “víctimes” del fenomen fan, cosa que no els donava massa prestigi com a músics. Els que es van quedar, van treure un nou disc d’estudi, “Notorious”, amb uns senzills de molt èxit, però l’àlbum ja no va ser tant bo. De fet durant la gira d’aquest àlbum, els vaig poder veure per primer cop en directe, i la veritat és que em van decebre. És el que els hi passa sempre als grups britànics que conquereixen el mercat americà, i després fan un àlbum pensant més en agradar als americans que en altre cosa i la caguen.
Després d’això sembla que van decidir trencar amb la seva imatge de nens “monos” i van treure un CD molt diferent del que havien fet fins aquell moment “Big Thing”. Un disc memorable amb tocs de Psicodelia. Els vaig poder tornar a veure en directe, i aquest cop sí va ser un concert brillant. Va ser una època on clarament van renunciar al èxit massiu, per aconseguir més crèdit musical.
Van seguir amb “Liberty”, un disc, també memorable i sense cap ressò, amb dues de les millors cançons del grup, “Serious” i “My Antartida”. Amb aquest disc, van començar una etapa, on a diferencia del que havien fet abans, les cançons no tenien una connexió directe entre elles. Després va venir el CD “Duran Duran (The Wedding Album)” que els va retornar a les llistes d’èxits amb “Ordinary world”, i amb el que vaig tornar a tenir l’oportunitat de veure’ls en directe per tercer cop en un concert acústic, excel·lent però excessivament curt. Aquest va ser l’últim disc perfecte de Duran Duran, i a partir d’aquí, van entrar clarament en decadència, i els seus àlbums ja no són perfectes, però segueixen construint cançons fantàstiques. A cada disc, hi ha un mínim de cinc cançons dignes de la seva historia, per mi, plena de brillantor.
Al 2004, es va tornar a reunir la banda original, per treure “Astronaut”, un bon disc que va servir per veure’ls per quart cop. Concert que recordo com el pitjor concert que mai hagi vist. Sonava fatal, i el cantant es va tenir que retirar uns minuts perquè va perdre la veu, tot i que s’ha de reconèixer que va fer un esforç molt gran i va ser tot un professional.
El seu últim treball, és, com he dit abans, “Red Carpet Massacre” que retorna a la fórmula de fer un àlbum compacte, on les cançons tenen certa connexió musical entre elles.
Avui penjo dues cançons, el seu primer senzill, i una cançó del seu últim àlbum.
Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.
ANY: 1981
ANY: 2007
Tempted (Vídeo no oficial)
Més cançons i més Informació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada