SIMPLE MINDS – Street Hassle

01/11/2013:

Algun cop ja he parlat del club dels insuportables i insofribles, i si hi ha algú que és mereix ser-ne el president d'aquest club és, o era, en Lou Reed, que va morir el passat cap de setmana. D'en Lou Reed, no hi ha res que m'agradi. No suporto la seva música i la seva manera d'interpretar-la, i sobretot, no suporto la seva actitud en la la vida pública, tant mentre era ionki, com desprès de convertir-se en un piji-progre-intel·lectualoide. Em posa especialment nerviós veure com aquest personatge, s'anava passejant per arreu, d'hotel de luxe en hotel de luxe, venent encara no sé ben bé què.

Per mi, en Lou Reed, la Velvet underground, l'Andy Warhol i tota aquesta corrent artística, no són més que una colla de farsants que van tenir la sort de trobar, o probablement va saber trobar-los, a una colla de snobs que van convertir a aquests mediocres, en artistes de primer nivell, a nivell mundial. Lou Reed i els seus companys de tendència artística, són l'exemple flagrant de com la mediocritat pot semblar excel·lència.

De fet, la meva incompatibilitat amb en Lou Reed, es veu confirmada durant aquest dies, que desprès de la seva mort, els mitjans de comunicació han buscat especialistes i seguidors de renom d'en Loou Reed, i un dels escollits ha estat l'Ignasi Julià, que fa anys, jo utilitzava les seves crítiques de discos per trobar nous talents. Quan llegia una de les seves critiques, i posava molt verd al grup en qüestió, ja tenia claríssim que havia de comprar aquell disc.

Però aquesta és la meva opinió, mediocre entre els mediocres, que és força diferent de la opinió que tenen musics dels que em considero un profund admirador. Des de grups pels que sento simpatia com Siouxsie and the Banshees o Bryan Ferry, passant per grups molt importants per mi, com Japan o Apoptygma Berzerk, o primeres espases del meu univers, com Duran Duran o Simple Minds, s'han rendit als peus del poeta novaiorquès, i li han rendit tribut fent versions de temes de Lou Reed. Fins i tot, Duran Duran i Simple Minds, ho han fet dos cops. En alguns casos, han aconseguit que la cançó vesionejada m'agradi, no pas l'original. En altres casos, ni tant sols Duran Duran o Simple Minds, han estat capaços de fer que m'agradés la cançó.

Avui posaré una d'aquestes versions que si m'ha acabat agradant, però només en la versió de Simple Minds. És tracta de Street Hassle. Una cançó que interpretada pel seu autor, en Lou Reed, no em provoca absolutament res, tret d'indiferència, però que sota la matriu de Simple Minds, esdevé una cançó difícil, però formidable.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Que en gaudiu.

ANY: 1984

Àlbum: Sparkle in the rain

Street Hassle

Més cançons i més informació.

Tribut a LOU REED

LOU REED

Street Hassle (1978)
(1984) Simple Minds

SIOUXSIE AND THE BANSHEES

ESPERANT EL SEU MOMENT.

DEPECHE MODE - Leave in silence

26/10/2013:

Les relacions durant aquesta setmana amb els meus companys del comitè d'empresa, s'han enrarit encara més, però res que no sigui reparable. Però aquesta tensió interna ha portat un fet positiu i és que per primer cop, els he vist actuar en conjunt, com equip sense que ningú els hagués d'empentar. Han pres decisions i les han aplicat i han estat decisions encertades. He vist clar que ja els hi puc passar el relleu. Ja poden ser autònoms. Ja s'han fet grans, i per tant ja em puc retirar i descansar.

La feina sindical, si es fa amb honestedat i responsabilitat és, emocionalment, molt esgotadora i molt poc agraïda. Desprès de 10 anys de lluita, m'he dut moltes decepcions i molts moments molt desagradables. He acabat mal vist per la direcció de l'empresa, per moltes persones de la plantilla i amb la majoria dels meus excompanys de comitè. M'he guanyat un descans i ara, que l'actual comitè pot seguir endavant sense mi, és el moment de marxar en silenci, a poc a poc, i recuperar les bones relacions amb els actuals companys d'aventura sindical.

A partir d'ara, poc a poc, m'aniré retirant, i em quedaré a la reserva, votant les iniciatives dels meus companys i procurant sempre ser positiu, encara que prenguin decisions que des del meu parer, no siguin encertades. I els recolzaré en tot el que pugui, i si volen el meu consell, doncs els hi donaré de molt bon grat. Aquesta és la meva bona noticia. Ja puc deixar aquesta tasca a unes altres persones que ho faran millor o pitjor, però la faran. Espero no equivocar-me, i haver de tornar d'aquí pocs dies a la lluita.

Aquesta marxa en silenci, em serveix per presentar una de les millors cançons de la meva vida. Leave in silence de Depeche Mode. Sense cap mena de dubte, una d'aquelles que m'han marcat i que passaran els anys i seguirà fascinant-me i meravellant-me. Encara no entenc, com Depeche Mode va deixar de tocar-la en directe tan aviat. De fet, no m'entra al cap, que Depeche Mode hagi mig repudiat tot el “LP” on van publicar aquesta cançó. És cert que hi ha alguna cançó que no passa l'examen del temps, però n'hi han d'altres que superen l'examen del temps tranquil·lament. La portada del “LP” és de les millors que he vist mai i fins i tot, correspon amb el que he parlat avui.

Bé, us deixo amb aquesta meravella, que tan debò, Depeche Mode recuperi de l'oblit, i que per mi, és una cançó que em va fer perdre la por del fet que en Vince Clarke deixés el grup, i agafés les regnes del grup en Matin L. Gore. Allò que semblava que seria un drama inconsolable, va esdevenir la oportunitat de conèixer a un gran i magnífic constructor de cançons.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 1982

Àlbum: A broken frame

Senzill: Leave in silence

Maxi-Single: Leave in silence

Leave in silence

Més cançons i més informació.

MADONNA - Sorry

19/10/2013:

En pocs dies, en molt pocs dies, m'he trobat en situacions, en les que he hagut de demanar perdó, i no era culpable de res, i en la majoria dels casos, era a mi a qui es tenia que demanar perdó. Així doncs, a més a més d'agredir-me d'una o d'altre manera, a sobre, he hagut de demanar perdó. També és veritat que en algun cas, m'he fet el suec, i no he demanat perdó quan esperaven que en demanés. Totes aquestes situacions han estat dins de l'àmbit sindical.

El primer cas, va ser un company de feina. El fet és que a l'empresa on treballo, estem passant uns moments una mica convulsos, i això ha provocat que haguem de prendre decisions una mica “fortes”. El cas és que es va convocar a la plantilla a una manifestació, i això, és una acció que dins de l'àmbit laboral, podríem dir que és una acció agressiva. Aquest tipus de coses, fa que de cop i volta, alguns companys de feina que fins aquell moment t'han ignorat (en el millor dels casos) es desperten i s'ha abraonen sobre teu exigint un estricte compliment de les normes democràtiques, i comencen a aixecar la bandera dels drets de l'individu, i coses per l'estil. “Com us atreviu a fer això sense consultar-ho?”, “enfonsareu l'empresa!!!”, “I on hereu tot aquest temps? De festa amb les hores sindicals no?”, “i per què no poseu una denuncia?”, “Per què no negocieu una sortida amb l'empresa?”, “clar!! Com a vosaltres no us poden fer fora, enlloc de fer la vostra feina, ens feu sortir a nosaltres al carrer”, etc, etc, etc. Tot això, de males maneres, esbroncant i exigint que respectem els seus drets.

Són tant maldestres, que molts cops, ho fan davant d'un taulell d'anuncis, on el comitè, ha deixat mil fulls informatius, comunicats, convocatòries d'assemblees, etc, etc etc. Tot i això, per tal que et doni el seu suport per ajudar-lo a ell o ella, has de demanar-li perdó (ja té cullons la cosa) , perquè tot i que portes anys enviat-li correus electrònics, o demanat-li si li pots enviar correus a casa, o tot i haver-lo convocat a moltes assemblees, amb papers posats al costat de la maquina de cafè que tants cops visita, o tot i que quan ens veu, gira i se'n va en un altre direcció, li demanes perdó per no haver estat més insistent, més seductor, i més hàbil.

El segon cas, va ser amb la direcció de l'empresa, que ens va convocar a una reunió fora d'hores de l'horari de treball, i per tal de tractar de solucionar l'assumpte de les manifestacions varem acceptar. Això vol dir, que varem haver d'organitzar-nos per tal de poder anar a aquesta reunió. Però a l'últim moment, la direcció va canviar l'hora de la reunió desmuntant tot el que havien organitzat. De moment, vaig haver de demanar perdó a la meva cap, ja que havia canviat la seva agenda per adaptar-se a l'horari d'aquest reunió. Així que ella també, va haver de refer la seva agenda per culpa “meva”. Com no és el primer cop que passava, no me'n vaig estar d'enviar un escrit a la direcció de l'empresa acusant-los de falta de seriositat i rigurositat, de falta de respecte i de moltes coses mes, tot dit sense pèls a la llengua. La precipitació de tot plegat, va fer que poc desprès d'enviar l'escrit, m'assabento, que l'ajornament de la reunió era per culpa nostra, cosa que em fa fer un segon escrit disculpant-me per les meves paraules en el primer escrit. Un cop acabada la reunió ajornada, descobreixo tota la veritat, i en realitat, els culpables de tot, eren els de la direcció. Eren ells es que haurien d'haver demanat disculpes, i no jo.

El tercer cas, va ser un altre cop, un conflicte amb la direcció de l'empresa. Després de la reunió ajornada, els del comitè varem fer (vaig fer) un comunicat amb totes les nostres impressions sobre el que s'havia parlat a la reunió. La direcció, hàbils com són en tot això de les negociacions, van protestar i es van enfadar pel contingut del comunicat que vaig fer i que tot el comitè va aprovar sense fer cap comentari ni voluntat d'esmena ni objecció ni res. La “pataleta” de la direcció va ser tan contundent, que alguns del comitè es van espantar i van voler disculpar-se per unes paraules suposadament desafortunades. Per sort, no ens varem disculpar, no per falta de ganes, sinó per desorganització interna. Però si que per unes hores, semblava que ens anàvem a disculpar per una cosa per la que no hi havia cap motiu per disculpar-se.

L'últim episodi de demanar perdó, va ser amb el propis companys del comitè, que espantats per la “pataleta” de la direcció, van voler-me fer directament responsable d'aquesta “pataletata”, i per tant de posar en perill les negociacions. Evidentment em vaig negar a disculpar-me amb els companys, ja que tots i cadascun d'ells i elles, havien aprovat l'escrit i no havien fet cap objecció, perquè en realitat no hi havia res d'ofensiu en l'escrit.

Però han estat unes jornades intenses, on he demanant perdó, o han pretès que en demanés, 5 cops en poc menys d'una setmana, i en cap dels 5 casos, soc responsable ni culpable de res.

 

La cançó d'avui és “Sorry” de Madonna. Elñ titol de la cançó, es obvi. A mes, crec que la cançó va una mica en aquest sentit. Sobre el fet de demanar perdó i al mateix temps la total falta de sentiment de culpabilitat. Una magnifica cançó d'una Madonna en forma, però que alguna cosa amaga, Amb 50 anys, està mes guapa que mai.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2005

Àlbum: Confessions on a Dance Floor

ANY: 2006

Senzill: Sorry

Sorry (Single Edit)

Més cançons i més informació

PASTORA - Quan es faci fosc

13/10/2013:

Amb motiu del Concert per la Llibertat que es va fer el passat de 29 de juny de 2013, on hi participaven Pastora i en Gerard Quintana, vaig voler preparar un vídeo de la versió que ha fet Pastora de la cançó de Sopa de Cabra, “Quan es faci fosc”. En aquells dies, que m'estava escoltant l'últim CD de Pastora, aquesta versió em tenia el cor robat. Tot quadrava per tal de posar aquesta cançó. Però malauradament, la falta de temps, va fer que no arribés a temps.

A aquell concert hi van assistir unes 100.00 persones, i molts que no hi varem poder anar. Ho he calculat pensant que en el Camp nou hi caben unes 100.000 persones i estava ben ple, doncs si fa o no fa, la xifra de 100.000 em resulta molt raonable.

Vaig pensar, que amb motiu de la cadena humana de l'11 de setembre, seria un bon moment, per posar aquesta versió, però un altre cop, no vaig tenir el vídeo enllestit a temps, i no vaig poder posar aquesta cançó.

A la cadena humana, calculo que . . . . si una persona com jo, que soc més aviat gran, amb el braços estirats, dec ocupar 1,5 metres, i si la costa catalana té 580 km, fa, que en el pitjor dels casos, hi van assistir 386.000 persones. Oblidem-nos que en la majoria de la cadena humana, ningú podia estendre els braços (cosa que fàcilment multiplicaria per 3 els número de participants, o que en molts trams, la cadena era doble, triple o es produïen veritables nusos de persones.

Finalment vaig acabar el vídeo fa uns quants dies, i no sabia amb quin motiu podria posar-lo. Però el 12 d'octubre, en realitat és tan bon dia per posar-lo com qualsevol altre, i segueix una mica el sentit identitari dels motius que havia pretès utilitzar anteriorment. El fet que sigui un dia d'identificació identitaria totalment contraria a la dels altres esdeveniments, no vol dir que no sigui adient posar el vídeo.

Per una banda, per deixar clar que no em sumo a la crida que van fer els organitzadors de la concentració del 12 d'octubre. I per l'altre banda, cal deixar a la vista de tothom, el fracàs d'aquesta concentració, si més no, en comparació a les altres dues concentracions de les que he parlat.

En aquest cas, no calculo la gent que hi va anar, sinó que deixo que les autoritats i les imatges parlin per si soles. Em sembla increïble que s'hagi arribat a dir que hi havien 160.000. Que encara que així fos, seria un fracàs, tenint en compte que està demostrat que va assistir-hi gent que no viu a Catalunya.

Bé, la cançó és dolça i maca. Molt maca. I la versió està feta amb una gran harmonia en tots els sentits. Res sobresurt i res és sobrer. L'equilibri és perfecte.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 2012

CD: Un altre galàxia.

Quan es faci fosc

Més cançons i més informació.

Tribut a SOPA DE CABRA

SOPA DE CABRA

Quan es faci fosc (2001)

2013 – PASTORA - Quan es faci fosc

SOPA DE CABRA

ESPERANT EL SEU MOMENT.

DEPECHE MODE – Just can't get enough

05/10/2013:

Cada 3 o 4 mesos, deixo que l'atzar esculli entre 20 i 25 cançons de les que he catalogat com “la millor cançó mai escrita” per fer-me un CD pel cotxe. Només hi han dues lleis a complir. La primera és que no puc repetir cap grup dins del mateix CD. La segona, és que hi ha d'haver-hi una cançó en català. Tampoc soc molt estricte amb si han de ser 3 o 4 mesos, i em deixo portar per les ganes de canvi. Només un cop a l'any soc estricte en quan he d'estrenar CD. Aquesta data inflexible és la data en que les meves filles acaben l'escola i comencen les vacances d'estiu.

Ho faig per lluitar contra la tirania de les cançons d'estiu i de les cançons que se suposa que ens han d'agradar a tots. D'aquesta manera, les meves filles, a part de rebre l'influència despersonalitzada de les cançons que tothom escolta, rebem un altre influència que les ensenya a poder escollir. Procuro que vegin que hi han més coses de les que la societat ens ofereix. No només amb la música. Procuro fer-ho tambe amb la roba, menjar, pel·lícules, el que sigui.

Amb aquests CD's estiuencs, no tinc cap mena de pietat en l'estil, i per tant els hi poden caure cançons excessivament sorolloses, o excessivament tranquil·les, de guitarres, de trompetes o “dels sorollets del Papa”. Els primers cops que escolten les noves cançons, molts cops es queden ben sorpreses, ja que veuen que hi han cançons que no escolta ningú que són divertides. En dos o tres dies, ja començo a sentir com em demanen que posi la música més alta, que repeteixi la cançó, o que vagi a buscar una cançó en concret. En poc més d'una setmana ja canten les cançons en veu baixa, i a finals d'estiu, quan alguna amiga seva puja als cotxe, estan cofoies de mostrar a les seves amigues quines cançons més curioses coneixen.

L'any passat ja vaig posar la cançó del estiu de la nostra família. Aquest any ha estat “Just can't get enouh” de Depeche Mode. Amb més de trenta anys, aquesta cançó ha demostrar ser totalment actual davant les orelles innocents d'unes nenes que no saben si aquella cançó és nova o antiga. I ara entenc, perquè Depeche Mode, avui en dia, encara toquen aquesta cançó en els seus concerts, sobrevivint a altres grans clàssics del grup. En definitiva, que avui encara, aquesta cançó podria esdevenir la cançó del estiu.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 1979

Àlbum: Speak and Spell

Senzill: Just can't get enough

Maxi-Single: Just can't get enough

Just can't get enough

Més cançons i més informació.

SUPERTRAMP – School (Live Paris 1979)

29/09/2013:

El penúltim dia del curs passat, la classe de la meva fila gran es va quedar bocabadada quan va veure que de cop i volta, la seva “senyoreta” va esclatar a plorar. Pels nens que un adult es posi a plorar és que la cosa és realment greu. Desprès d'insistir-hi molt, van aconseguir que la “senyo” els hi expliqués que havien rebut una carta dels pares dels alumnes, queixant-se contundentment d'ella. Com estava a prova, això significava que l'any vinent, no podria continuar.

El shock va ser tan fort, que els alumnes, quan van sortir del “cole”, li ho van explicar als seus pares. La veritat és que tots ens varem quedar estorats. Estàvem preparant la compra d'un obsequi per la professora, i de cop va caure la notícia com una bomba. Una carta? Qui ha fet la carta? Qui l'ha signat? Com és la carta?

A l'hora de sopar, ja sabíem el qui i el quan, i només ens faltava saber el perquè i el com. Resulta que la carta la va promoure una mare que ja ha fet coses semblants anteriorment, i amb la qual hi havien hagut molts conflictes. Va aconseguir que 7 persones li signessin la carta. Feien un total de 8 persones d'un potencial de entre 80 i 100 signatures. Pel matí següent ja s'havia aconseguit una copia de la carta entregada. La sorpresa va ser quan alguna de les persones signants va afirmar que ells no havien signat aquella carta.

Vist tot això, vaig fer una carta contrarestant la carta anterior i la van signar sense problemes 25 persones. La segona sorpresa va venir quan la directora del centre, no va voler acceptar aquesta segona carta. Així doncs, i ja en temps de vacances, ens va tocar tornar a fer una segona carta, signada també per les mateixes persones, i dur les dues copies a Inspecció del departament d'ensenyament de la Generalitat. Una per ells i un altre per nosaltres amb el número de registre d'entrada del document.

Finalment, la “senyoreta” no va ser acomiadada i continuarà un any més, a prova novament, Tot va acabar bé, però varem viure una setmana amb la sensació que s'havia comès una gran injustícia i que una persona conflictiva s'havia sortit amb la seva amb una estranya complicitat per part d'algú amb influència, i també amb la complicitat de la nostra passivitat. La cosa no va anar així, entre d'altres coses, perquè alguns pares i mares, varem passar de la passivitat a la activitat, Un cop més, queda demostrat que la acció, fa moure les coses, i és la passivitat la que permet que passin moltes injustícies.

Com el tema d'avui està directament relacionat amb l'escola, no m'he n'he pogut estar de parlar de una de les meves cançons preferides de tots els temps, i una de les que que té la possibilitat de ser la cançó número 1 en la meva vida. Per mi, és una obra d'art i una meravella en tots els sentits. És complexa i molt variada, allunyant-se completament de l'estructura d'allò que considerem una cançó. És un tema, no una cançó, i està a punt de complir 40 anys. Curiosament, el tema és original de 1974, però no va ser fins al 1983. que es va editar en senzill, i no com una nova versió, sinó que amb el tema original.

El tema és “School” de Supertramp. No he trobat un vídeo de quan la van enregistrar, però he trobat un directe de quan el grup estava en el seu millor moment.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1974Àlbum: Crime of the century

ANY: 1979
Àlbum: Paris

ANY: 1983

Senzill: School

School (Live Paris 1979)

Més cançons i més informació

RAFFAELLA CARRÀ – Rumore (Clip/Directe 2012)

22/09/2013:

Desprès de la desagradable experiència de l'any passat amb el Club de Twirling Blanes, en aquest nou curs, hem decidit canviar d'equip, i hem marxat a l'altre club de Blanes, el Club Twirling Costa Brava. De moment, el canvi no podia haver anat millor. El tracte és cordial, amable i agradable i en cap moment tenim la sensació que ens estan perdonant la vida o que hauríem d'estar eternament agraïts per tenir “l'honor” de formar part de l'equip.

La meva filla està molt contenta i sempre ens diu “he aprés més en mig mes aquí, que en dos anys al Club Twirling Blanes”. Dissabte, la meva filla va fer la primera exhibició amb el seu nou equip, i a diferència amb l'altre club, aquest club li ha deixat un vestit maco i així ella s'han pogut sentir tan guapa com les altres nenes. A ella i a les seves amigues, les han tractat fantàsticament bé, i les han fet sentir, com unes més del grup, i no com un zero a l'esquerra, com van fer al Club Twirling Blanes.

En mig mes, ja hem notat prou diferències entre els dos clubs, que ens fan estar molt contens d'haver marxat del Club twirling Blanes. El Club Twirling Costa brava, fa esport i si pot guanyar, doncs millor. Al Club Twirling Blanes, l'esport els hi és completament indiferent i només volen guanyar. El dissabte mateix, varem poder veure com és un club i com és l'altre. A les exhibicions del Blanes a les que he anat, mai hi ha hagut cap problema, i sobretot, cap sabotatge. Dissabte, mentre el Costa Brava feia la seva exhibició, els del Blanes, van posar la seva música per sobre de la música del Costa Brava, obligant a que la exhibició s'atures una estona. El Club Twirling Blanes, ha deixat ben clar que els seus valors d'esportivitat són nuls.

Però és que a sobre, sempre ens havien venut la moto, que els del Blanes treien uns resultats esportius molt millors que el del Costa Brava, però pel que he vist jo avui a la exhibició, els del Club Twirling Costa brava ho fan de conya, i cercant per la xarxa, doncs també tenen els seus títols i els seus premis i campionats. I pel que fa a la exhibició, tampoc hi ha color, mentre els del Blanes fan moltes actuacions inacabables de 3 o 4 minuts (excepte les de la meva filla que li tallaven la cançó), el Club Twirlin CostaBrava fa unes exhibicions molt més amenes i en poc mes d'una hora, ho tenen enllestit, sense que ningú se senti decebut, mentre que els altres, et poden tenir davant seu 3 hores, amb el cansament propi que això suposa. A mes, el Club Twirling Costa Brava, fa la exhibició de franc, mentre que els altres els del Blanes, “'t'afusellen” dos euros per persona.

Una altre punt a favor, és que el Club Twirling Costa Brava, te clar que es un club català. Els del Club Twirling Blanes, són d'aquells provincians, que es pensen que en les coses amb públic, s'ha de fer servir l'idioma de la metròpoli.

I per últim, tenim el tema de la música. Els del Blanes, no sé perquè, fan servir versions de cançons famoses, interpretades per ves a saber qui, i d'una qualitat . . . . . estranya. Són versions que sonen a joguina. En canvi, els del Club Twirling Costa Brava, tenen més bon gust musical, i a mes de fer servir cançons millors, ho fan en versió original i amb un bon so. Sense anar més lluny, avui han fet sonar aquesta i aquesta. I la cançó que presento avui “Rumore” de la Raffaella Carrà. Una cançó que sempre m'ha agradat molt, i que vaig tenir la sort de ballar com un boig molts cops, en aquelles nits cràpules dels 90's, al Satanassa.

La Raffaella Carrà no és que m'agradi massa, però cal saber que els seus inicis, eren més trencadors del que ens podríem pensar, amb musiques de ball, bastant sofisticades i una imatge força cridanera. Va ser la primera dona que va ensenyar el melic a la televisió italiana, i portava uns vestits força suggerents. Fins i tot, va ser censurada pel Vaticà. De fet, fins l'aparició de la Shakira, la Raffaella Carrà, tenia el moviment de malucs, més desitjat per la parròquia masculina.

Ara fa temps que no poso dos clips, però crec que la ocasió s'ho val. Primer poso el clip de l'època en que va sortir la cançó, i desprès, un directe del 2012, on podem veure que amb gaire bé 70 anys, com diuen els espanyols, “quien tuvo, retuvo”.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1974

Àlbum: Felicità Tà Tà

Senzill: Rumore

Rumore

ANY: 2012

Rumore (Directe 2012)

Més cançons i més informació

RAFFAELLA CARRÀ

Nacionalitat: Itàlia

Web oficial:

Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Raffaella_Carr%C3%A0

ANY: 1974

Àlbum: Felicità tà tà

01 - Felicità Tà Tà
02 - Il Guerriero
03 - Troppo Ragazzina
04 - Si, Ci Sto!
05 - Quando Dico Di No
06 - Rumore
07 - Tabu
08 - Prima De Dormire
09 - Superman
10 - Scordalo Ragazzo Mio

11 - Mi Vien Da Piangere

Senzill: Rumore

01 - Rumore

02 - Felicità Tà Tà

ANY: 2012

Rumore (Directe 2012)

REPUBLICA – Ready to go (Original mix)

14/09/2013:

Foto feta per l'Enric Bonmatí.

Normalment relacionem les cadenes amb opressió, amb alguna cosa que no ens deixa moure, o que ens fa estar aturats quan voldríem moure'ns. Les cadenes estan vistes com un símbol d'opressió que ens lliguen a coses o situacions de les que voldríem estar-ne ben allunyats. Veiem les cadenes com un instrument que els forts i poderosos posen als dèbils per oprimir-los o per evitar que els oprimits puguin deixar de ser oprimits i puguin ser lliures. Quan pensem en cadenes, el primer que ens ve al cap, és tot el contrari a llibertat, i directament ho relacionem amb esclavitud. Però en la Diada d'aquest any, hem pogut comprovar que les cadenes no sempre són sinònim d'esclavitud i opressió, i poden esdevenir un símbol de llibertat; de deixar d'estar oprimits i que la cadena pot estar del costat dels oprimits i en contra del opressor.

La Diada d'aquests any passarà a la nostra historia, ja que la mobilització feta ha estat tot un èxit. La mobilització consistia en fer una cadena humana que anés des del nord del país, fins al sud, sense que hi hagués cap tram sense omplir amb la presencia de persones que anhelen la independència de Catalunya; que anhelen ser lliures (Els catalans d'arreu del món, també ho han fet) La cadena, que reclamava la independència de Catalunya, va ser un exemple d'organització, sobretot si tenim en compte el pocs mitjans dels que es disposaven. Va ser un exemple de civisme, i ens va demostrar que podem ser ambiciosos en els nostres objectius, perquè capacitat per fer les coses, la tenim. Cada dia que passa, es fan més visibles les ganes i la voluntat d'aquest poble, el català, per ser lliure. Queda clar que estem preparats per anar allà on volem anar; i que hi volem anar.

És per això, que la cançó d'avui és “ready to go”, ja que estem preparats per anar allà on volem anar. I el grup és “Republica”. No hem digueu que fins i tot el nom del grup és adient? Ja que on volem anar, és a la República catalana. És una d'aquelles cançons que són tan bones, i que aconsegueixen tal èxit (comercial, artístic, crítica) que molts cops acaben matant al propi grup tot i que al mateix temps, visquin dels “royaltis” durant molts anys o de per vida. És una cançó de les que n'han fet mil remixos, i el més conegut, és un rock pop contundent (això de les etiquetes em supera) M'he decidit a compartir un mix menys conegut, però igualment bo, i d'estil més electro.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.

ANY: 1996

Àlbum: Republica

Senzill: Ready to go

Ready To Go (Original Mix)

Més cançons i més informació

REPUBLICA

Nacionalitat: Anglaterra

Web oficial: http://www.republicamusic.co.uk/

Webs d'interès: http://en.wikipedia.org/wiki/Republica

ANY: 1996

Àlbum: Republica

01 – Ready To Go (U.S. Mix)
02 – Bloke
03 – Bitch
04 – Get Off
05 – Picture Me
06 – Drop Dead Gorgeous
07 – Out Of The Darkness
08 – Wrapp
09 – Don’t You Ever
10 – Holly
11 – Ready To Go (Original Mix)

Senzill: Ready to go

01 - Ready To Go (Radio Edit)
02 - Ready To Go (Album Mix)
03 - Bloke

THE B-52s - Love shack

07/09/2013:

Avui aniré de boda. Fa anys que no vaig de boda i serà el primer cop que les meves files vagin a una cerimònia i festa d'aquest tipus. Suposo que esperen alguna cosa semblant a la que veuen a les pel·lícules, i no serà ben bé el mateix. Els americans ho fan d'una manera i nosaltres ho fem d'un altre. Estan emocionades, ja que s'han fet la manicura. Aniran a la perruqueria a fer-se un recollit especial, estrenaran arracades i es vestiran de llarg. Això sí, estan preocupades per veure amb seuran a taula.

A les bodes, normalment ens ho passem bé, ja que tothom participa de la festa fent el que li toca, encara que de tant en tant, hi ha qui se li en va l'olla. La cerimònia, sigui religiosa o no, potser emotiva i es el preludi d'un festival d'obscè malbaratament de beguda i de menjar, fins el punt que ens permetem la frivolitat de rebutjar menjar que sabem car. En canvi, la beguda, no en deixem ni gota.

Recordo la meva boda com un dels millors dies de a meva vida. Ni va ser estressant, ni vaig passar nervis ni dubtes. Nomes em vaig deixar dur per la pròpia festa, i va ser un dia genial. Des de la meva boda que penso en les bodes com una cerimònia d'extrema alegria.

No em queda mes, que celebrar aquest esdeveniment amb una cançó que parli d'amor, i que sigui alegre (molt alegre) i m'he decidit per “Love shack” dels The B-52s. Un grup que es va caracteritzar per sobre de tot, per ser divertit. No són un dels meus grups favorits, però tenen algunes cançons que les trobo genials, com a que poso avui.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu, i felicitats, als nuvis.

ANY: 1989

Àlbum: Cosmic thing

Senzill: Love shack

Love shack

http://www.youtube.com/watch?v=leohcvmf8kM

THE B-52s

Nacionalitat: Estats units

Web oficial: http://www.theb52s.com/

Webs d'interès: http://en.wikipedia.org/wiki/The_B-52%27s

ANY: 1989

Àlbum: Cosmic thing

01 - Cosmic Thing
02 - Dry County
03 - Deadbeat Club
04 - Love shack
05 - Junebug
06 - Roam
07 - Bushfire
08 - Channel Z

09 - Topaz

10 - Follow Your Bliss

Senzill: Love shack

01 - Love shack

02 - Love Shack (LP Version)

Maxi: Love shack

01 - Love Shack (12" Remix)

02 - Love Shack (Remix/Edit)

03 - Channel Z (12" Rock Mix)

04 - Love Shack (12" Mix)

05 - Love Shack (A Capella)

06 - Love Shack (Big Radio Mix)