dissabte, 19 d’octubre del 2013

MADONNA - Sorry


19/10/2013:

En pocs dies, en molt pocs dies, m'he trobat en situacions, en les que he hagut de demanar perdó, i no era culpable de res, i en la majoria dels casos, era a mi a qui es tenia que demanar perdó. Així doncs, a més a més d'agredir-me d'una o d'altre manera, a sobre, he hagut de demanar perdó. També és veritat que en algun cas, m'he fet el suec, i no he demanat perdó quan esperaven que en demanés. Totes aquestes situacions han estat dins de l'àmbit sindical.

El primer cas, va ser un company de feina. El fet és que a l'empresa on treballo, estem passant uns moments una mica convulsos, i això ha provocat que haguem de prendre decisions una mica “fortes”. El cas és que es va convocar a la plantilla a una manifestació, i això, és una acció que dins de l'àmbit laboral, podríem dir que és una acció agressiva. Aquest tipus de coses, fa que de cop i volta, alguns companys de feina que fins aquell moment t'han ignorat (en el millor dels casos) es desperten i s'ha abraonen sobre teu exigint un estricte compliment de les normes democràtiques, i comencen a aixecar la bandera dels drets de l'individu, i coses per l'estil. “Com us atreviu a fer això sense consultar-ho?”, “enfonsareu l'empresa!!!”, “I on hereu tot aquest temps? De festa amb les hores sindicals no?”, “i per què no poseu una denuncia?”, “Per què no negocieu una sortida amb l'empresa?”, “clar!! Com a vosaltres no us poden fer fora, enlloc de fer la vostra feina, ens feu sortir a nosaltres al carrer”, etc, etc, etc. Tot això, de males maneres, esbroncant i exigint que respectem els seus drets.

Són tant maldestres, que molts cops, ho fan davant d'un taulell d'anuncis, on el comitè, ha deixat mil fulls informatius, comunicats, convocatòries d'assemblees, etc, etc etc. Tot i això, per tal que et doni el seu suport per ajudar-lo a ell o ella, has de demanar-li perdó (ja té cullons la cosa) , perquè tot i que portes anys enviat-li correus electrònics, o demanat-li si li pots enviar correus a casa, o tot i haver-lo convocat a moltes assemblees, amb papers posats al costat de la maquina de cafè que tants cops visita, o tot i que quan ens veu, gira i se'n va en un altre direcció, li demanes perdó per no haver estat més insistent, més seductor, i més hàbil.

El segon cas, va ser amb la direcció de l'empresa, que ens va convocar a una reunió fora d'hores de l'horari de treball, i per tal de tractar de solucionar l'assumpte de les manifestacions varem acceptar. Això vol dir, que varem haver d'organitzar-nos per tal de poder anar a aquesta reunió. Però a l'últim moment, la direcció va canviar l'hora de la reunió desmuntant tot el que havien organitzat. De moment, vaig haver de demanar perdó a la meva cap, ja que havia canviat la seva agenda per adaptar-se a l'horari d'aquest reunió. Així que ella també, va haver de refer la seva agenda per culpa “meva”. Com no és el primer cop que passava, no me'n vaig estar d'enviar un escrit a la direcció de l'empresa acusant-los de falta de seriositat i rigurositat, de falta de respecte i de moltes coses mes, tot dit sense pèls a la llengua. La precipitació de tot plegat, va fer que poc desprès d'enviar l'escrit, m'assabento, que l'ajornament de la reunió era per culpa nostra, cosa que em fa fer un segon escrit disculpant-me per les meves paraules en el primer escrit. Un cop acabada la reunió ajornada, descobreixo tota la veritat, i en realitat, els culpables de tot, eren els de la direcció. Eren ells es que haurien d'haver demanat disculpes, i no jo.

El tercer cas, va ser un altre cop, un conflicte amb la direcció de l'empresa. Després de la reunió ajornada, els del comitè varem fer (vaig fer) un comunicat amb totes les nostres impressions sobre el que s'havia parlat a la reunió. La direcció, hàbils com són en tot això de les negociacions, van protestar i es van enfadar pel contingut del comunicat que vaig fer i que tot el comitè va aprovar sense fer cap comentari ni voluntat d'esmena ni objecció ni res. La “pataleta” de la direcció va ser tan contundent, que alguns del comitè es van espantar i van voler disculpar-se per unes paraules suposadament desafortunades. Per sort, no ens varem disculpar, no per falta de ganes, sinó per desorganització interna. Però si que per unes hores, semblava que ens anàvem a disculpar per una cosa per la que no hi havia cap motiu per disculpar-se.

L'últim episodi de demanar perdó, va ser amb el propis companys del comitè, que espantats per la “pataleta” de la direcció, van voler-me fer directament responsable d'aquesta “pataletata”, i per tant de posar en perill les negociacions. Evidentment em vaig negar a disculpar-me amb els companys, ja que tots i cadascun d'ells i elles, havien aprovat l'escrit i no havien fet cap objecció, perquè en realitat no hi havia res d'ofensiu en l'escrit.

Però han estat unes jornades intenses, on he demanant perdó, o han pretès que en demanés, 5 cops en poc menys d'una setmana, i en cap dels 5 casos, soc responsable ni culpable de res.
 
La cançó d'avui és “Sorry” de Madonna. Elñ titol de la cançó, es obvi. A mes, crec que la cançó va una mica en aquest sentit. Sobre el fet de demanar perdó i al mateix temps la total falta de sentiment de culpabilitat. Una magnifica cançó d'una Madonna en forma, però que alguna cosa amaga, Amb 50 anys, està mes guapa que mai.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2005
Àlbum: Confessions on a Dance Floor


ANY: 2006
Senzill: Sorry


Sorry (Single Edit)

diumenge, 13 d’octubre del 2013

PASTORA - Quan es faci fosc


13/10/2013:


Amb motiu del Concert per la Llibertat que es va fer el passat de 29 de juny de 2013, on hi participaven Pastora i en Gerard Quintana, vaig voler preparar un vídeo de la versió que ha fet Pastora de la cançó de Sopa de Cabra, “Quan es faci fosc”. En aquells dies, que m'estava escoltant l'últim CD de Pastora, aquesta versió em tenia el cor robat. Tot quadrava per tal de posar aquesta cançó. Però malauradament, la falta de temps, va fer que no arribés a temps.

A aquell concert hi van assistir unes 100.00 persones, i molts que no hi varem poder anar. Ho he calculat pensant que en el Camp nou hi caben unes 100.000 persones i estava ben ple, doncs si fa o no fa, la xifra de 100.000 em resulta molt raonable.

Vaig pensar, que amb motiu de la cadena humana de l'11 de setembre, seria un bon moment, per posar aquesta versió, però un altre cop, no vaig tenir el vídeo enllestit a temps, i no vaig poder posar aquesta cançó.


A la cadena humana, calculo que . . . . si una persona com jo, que soc més aviat gran, amb el braços estirats, dec ocupar 1,5 metres, i si la costa catalana té 580 km, fa, que en el pitjor dels casos, hi van assistir 386.000 persones. Oblidem-nos que en la majoria de la cadena humana, ningú podia estendre els braços (cosa que fàcilment multiplicaria per 3 els número de participants, o que en molts trams, la cadena era doble, triple o es produïen veritables nusos de persones.

Finalment vaig acabar el vídeo fa uns quants dies, i no sabia amb quin motiu podria posar-lo. Però el 12 d'octubre, en realitat és tan bon dia per posar-lo com qualsevol altre, i segueix una mica el sentit identitari dels motius que havia pretès utilitzar anteriorment. El fet que sigui un dia d'identificació identitaria totalment contraria a la dels altres esdeveniments, no vol dir que no sigui adient posar el vídeo.

Per una banda, per deixar clar que no em sumo a la crida que van fer els organitzadors de la concentració del 12 d'octubre. I per l'altre banda, cal deixar a la vista de tothom, el fracàs d'aquesta concentració, si més no, en comparació a les altres dues concentracions de les que he parlat.


En aquest cas, no calculo la gent que hi va anar, sinó que deixo que les autoritats i les imatges parlin per si soles. Em sembla increïble que s'hagi arribat a dir que hi havien 160.000. Que encara que així fos, seria un fracàs, tenint en compte que està demostrat que va assistir-hi gent que no viu a Catalunya.


Bé, la cançó és dolça i maca. Molt maca. I la versió està feta amb una gran harmonia en tots els sentits. Res sobresurt i res és sobrer. L'equilibri és perfecte.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2012
CD: Un altre galàxia.







Tribut a SOPA DE CABRA





SOPA DE CABRA

ESPERANT EL SEU MOMENT.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

DEPECHE MODE – Just can't get enough


05/10/2013:

Cada 3 o 4 mesos, deixo que l'atzar esculli entre 20 i 25 cançons de les que he catalogat com “la millor cançó mai escrita” per fer-me un CD pel cotxe. Només hi han dues lleis a complir. La primera és que no puc repetir cap grup dins del mateix CD. La segona, és que hi ha d'haver-hi una cançó en català. Tampoc soc molt estricte amb si han de ser 3 o 4 mesos, i em deixo portar per les ganes de canvi. Només un cop a l'any soc estricte en quan he d'estrenar CD. Aquesta data inflexible és la data en que les meves filles acaben l'escola i comencen les vacances d'estiu.

Ho faig per lluitar contra la tirania de les cançons d'estiu i de les cançons que se suposa que ens han d'agradar a tots. D'aquesta manera, les meves filles, a part de rebre l'influència despersonalitzada de les cançons que tothom escolta, rebem un altre influència que les ensenya a poder escollir. Procuro que vegin que hi han més coses de les que la societat ens ofereix. No només amb la música. Procuro fer-ho tambe amb la roba, menjar, pel·lícules, el que sigui.

Amb aquests CD's estiuencs, no tinc cap mena de pietat en l'estil, i per tant els hi poden caure cançons excessivament sorolloses, o excessivament tranquil·les, de guitarres, de trompetes o “dels sorollets del Papa”. Els primers cops que escolten les noves cançons, molts cops es queden ben sorpreses, ja que veuen que hi han cançons que no escolta ningú que són divertides. En dos o tres dies, ja començo a sentir com em demanen que posi la música més alta, que repeteixi la cançó, o que vagi a buscar una cançó en concret. En poc més d'una setmana ja canten les cançons en veu baixa, i a finals d'estiu, quan alguna amiga seva puja als cotxe, estan cofoies de mostrar a les seves amigues quines cançons més curioses coneixen.

L'any passat ja vaig posar la cançó del estiu de la nostra família. Aquest any ha estat “Just can't get enouh” de Depeche Mode. Amb més de trenta anys, aquesta cançó ha demostrar ser totalment actual davant les orelles innocents d'unes nenes que no saben si aquella cançó és nova o antiga. I ara entenc, perquè Depeche Mode, avui en dia, encara toquen aquesta cançó en els seus concerts, sobrevivint a altres grans clàssics del grup. En definitiva, que avui encara, aquesta cançó podria esdevenir la cançó del estiu.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1979
Àlbum: Speak and Spell


Senzill: Just can't get enough


Maxi-Single: Just can't get enough




diumenge, 29 de setembre del 2013

SUPERTRAMP – School (Live Paris 1979)


29/09/2013:


El penúltim dia del curs passat, la classe de la meva fila gran es va quedar bocabadada quan va veure que de cop i volta, la seva “senyoreta” va esclatar a plorar. Pels nens que un adult es posi a plorar és que la cosa és realment greu. Desprès d'insistir-hi molt, van aconseguir que la “senyo” els hi expliqués que havien rebut una carta dels pares dels alumnes, queixant-se contundentment d'ella. Com estava a prova, això significava que l'any vinent, no podria continuar.

El shock va ser tan fort, que els alumnes, quan van sortir del “cole”, li ho van explicar als seus pares. La veritat és que tots ens varem quedar estorats. Estàvem preparant la compra d'un obsequi per la professora, i de cop va caure la notícia com una bomba. Una carta? Qui ha fet la carta? Qui l'ha signat? Com és la carta?

A l'hora de sopar, ja sabíem el qui i el quan, i només ens faltava saber el perquè i el com. Resulta que la carta la va promoure una mare que ja ha fet coses semblants anteriorment, i amb la qual hi havien hagut molts conflictes. Va aconseguir que 7 persones li signessin la carta. Feien un total de 8 persones d'un potencial de entre 80 i 100 signatures. Pel matí següent ja s'havia aconseguit una copia de la carta entregada. La sorpresa va ser quan alguna de les persones signants va afirmar que ells no havien signat aquella carta.

Vist tot això, vaig fer una carta contrarestant la carta anterior i la van signar sense problemes 25 persones. La segona sorpresa va venir quan la directora del centre, no va voler acceptar aquesta segona carta. Així doncs, i ja en temps de vacances, ens va tocar tornar a fer una segona carta, signada també per les mateixes persones, i dur les dues copies a Inspecció del departament d'ensenyament de la Generalitat. Una per ells i un altre per nosaltres amb el número de registre d'entrada del document.

Finalment, la “senyoreta” no va ser acomiadada i continuarà un any més, a prova novament, Tot va acabar bé, però varem viure una setmana amb la sensació que s'havia comès una gran injustícia i que una persona conflictiva s'havia sortit amb la seva amb una estranya complicitat per part d'algú amb influència, i també amb la complicitat de la nostra passivitat. La cosa no va anar així, entre d'altres coses, perquè alguns pares i mares, varem passar de la passivitat a la activitat, Un cop més, queda demostrat que la acció, fa moure les coses, i és la passivitat la que permet que passin moltes injustícies.


Com el tema d'avui està directament relacionat amb l'escola, no m'he n'he pogut estar de parlar de una de les meves cançons preferides de tots els temps, i una de les que que té la possibilitat de ser la cançó número 1 en la meva vida. Per mi, és una obra d'art i una meravella en tots els sentits. És complexa i molt variada, allunyant-se completament de l'estructura d'allò que considerem una cançó. És un tema, no una cançó, i està a punt de complir 40 anys. Curiosament, el tema és original de 1974, però no va ser fins al 1983. que es va editar en senzill, i no com una nova versió, sinó que amb el tema original.

El tema és “School” de Supertramp. No he trobat un vídeo de quan la van enregistrar, però he trobat un directe de quan el grup estava en el seu millor moment.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1974Àlbum: Crime of the century


ANY: 1979
Àlbum: Paris


ANY: 1983
Senzill: School




dimarts, 24 de setembre del 2013

RAFFAELLA CARRÀ – Rumore (Clip/Directe 2012)


22/09/2013:


Desprès de la desagradable experiència de l'any passat amb el Club de Twirling Blanes, en aquest nou curs, hem decidit canviar d'equip, i hem marxat a l'altre club de Blanes, el Club Twirling Costa Brava. De moment, el canvi no podia haver anat millor. El tracte és cordial, amable i agradable i en cap moment tenim la sensació que ens estan perdonant la vida o que hauríem d'estar eternament agraïts per tenir “l'honor” de formar part de l'equip.

La meva filla està molt contenta i sempre ens diu “he aprés més en mig mes aquí, que en dos anys al Club Twirling Blanes”. Dissabte, la meva filla va fer la primera exhibició amb el seu nou equip, i a diferència amb l'altre club, aquest club li ha deixat un vestit maco i així ella s'han pogut sentir tan guapa com les altres nenes. A ella i a les seves amigues, les han tractat fantàsticament bé, i les han fet sentir, com unes més del grup, i no com un zero a l'esquerra, com van fer al Club Twirling Blanes.

En mig mes, ja hem notat prou diferències entre els dos clubs, que ens fan estar molt contens d'haver marxat del Club twirling Blanes. El Club Twirling Costa brava, fa esport i si pot guanyar, doncs millor. Al Club Twirling Blanes, l'esport els hi és completament indiferent i només volen guanyar. El dissabte mateix, varem poder veure com és un club i com és l'altre. A les exhibicions del Blanes a les que he anat, mai hi ha hagut cap problema, i sobretot, cap sabotatge. Dissabte, mentre el Costa Brava feia la seva exhibició, els del Blanes, van posar la seva música per sobre de la música del Costa Brava, obligant a que la exhibició s'atures una estona. El Club Twirling Blanes, ha deixat ben clar que els seus valors d'esportivitat són nuls.

Però és que a sobre, sempre ens havien venut la moto, que els del Blanes treien uns resultats esportius molt millors que el del Costa Brava, però pel que he vist jo avui a la exhibició, els del Club Twirling Costa brava ho fan de conya, i cercant per la xarxa, doncs també tenen els seus títols i els seus premis i campionats. I pel que fa a la exhibició, tampoc hi ha color, mentre els del Blanes fan moltes actuacions inacabables de 3 o 4 minuts (excepte les de la meva filla que li tallaven la cançó), el Club Twirlin CostaBrava fa unes exhibicions molt més amenes i en poc mes d'una hora, ho tenen enllestit, sense que ningú se senti decebut, mentre que els altres, et poden tenir davant seu 3 hores, amb el cansament propi que això suposa. A mes, el Club Twirling Costa Brava, fa la exhibició de franc, mentre que els altres els del Blanes, “'t'afusellen” dos euros per persona.

Una altre punt a favor, és que el Club Twirling Costa Brava, te clar que es un club català. Els del Club Twirling Blanes, són d'aquells provincians, que es pensen que en les coses amb públic, s'ha de fer servir l'idioma de la metròpoli.

I per últim, tenim el tema de la música. Els del Blanes, no sé perquè, fan servir versions de cançons famoses, interpretades per ves a saber qui, i d'una qualitat . . . . . estranya. Són versions que sonen a joguina. En canvi, els del Club Twirling Costa Brava, tenen més bon gust musical, i a mes de fer servir cançons millors, ho fan en versió original i amb un bon so. Sense anar més lluny, avui han fet sonar aquesta i aquesta. I la cançó que presento avui “Rumore” de la Raffaella Carrà. Una cançó que sempre m'ha agradat molt, i que vaig tenir la sort de ballar com un boig molts cops, en aquelles nits cràpules dels 90's, al Satanassa.

La Raffaella Carrà no és que m'agradi massa, però cal saber que els seus inicis, eren més trencadors del que ens podríem pensar, amb musiques de ball, bastant sofisticades i una imatge força cridanera. Va ser la primera dona que va ensenyar el melic a la televisió italiana, i portava uns vestits força suggerents. Fins i tot, va ser censurada pel Vaticà. De fet, fins l'aparició de la Shakira, la Raffaella Carrà, tenia el moviment de malucs, més desitjat per la parròquia masculina.

Ara fa temps que no poso dos clips, però crec que la ocasió s'ho val. Primer poso el clip de l'època en que va sortir la cançó, i desprès, un directe del 2012, on podem veure que amb gaire bé 70 anys, com diuen els espanyols, “quien tuvo, retuvo”.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1974
Àlbum: Felicità Tà Tà


Senzill: Rumore



ANY: 2012



RAFFAELLA CARRÀ


Nacionalitat: Itàlia
Web oficial:


ANY: 1974
Àlbum: Felicità tà tà


01 - Felicità Tà Tà
02 - Il Guerriero
03 - Troppo Ragazzina
04 - Si, Ci Sto!
05 - Quando Dico Di No
06 - Rumore
07 - Tabu
08 - Prima De Dormire
09 - Superman
10 - Scordalo Ragazzo Mio
11 - Mi Vien Da Piangere

Senzill: Rumore


01 - Rumore
02 - Felicità Tà Tà


ANY: 2012

diumenge, 15 de setembre del 2013

REPUBLICA – Ready to go (Original mix)


14/09/2013:
Foto feta per l'Enric Bonmatí.


Normalment relacionem les cadenes amb opressió, amb alguna cosa que no ens deixa moure, o que ens fa estar aturats quan voldríem moure'ns. Les cadenes estan vistes com un símbol d'opressió que ens lliguen a coses o situacions de les que voldríem estar-ne ben allunyats. Veiem les cadenes com un instrument que els forts i poderosos posen als dèbils per oprimir-los o per evitar que els oprimits puguin deixar de ser oprimits i puguin ser lliures. Quan pensem en cadenes, el primer que ens ve al cap, és tot el contrari a llibertat, i directament ho relacionem amb esclavitud. Però en la Diada d'aquest any, hem pogut comprovar que les cadenes no sempre són sinònim d'esclavitud i opressió, i poden esdevenir un símbol de llibertat; de deixar d'estar oprimits i que la cadena pot estar del costat dels oprimits i en contra del opressor.

La Diada d'aquests any passarà a la nostra historia, ja que la mobilització feta ha estat tot un èxit. La mobilització consistia en fer una cadena humana que anés des del nord del país, fins al sud, sense que hi hagués cap tram sense omplir amb la presencia de persones que anhelen la independència de Catalunya; que anhelen ser lliures (Els catalans d'arreu del món, també ho han fet) La cadena, que reclamava la independència de Catalunya, va ser un exemple d'organització, sobretot si tenim en compte el pocs mitjans dels que es disposaven. Va ser un exemple de civisme, i ens va demostrar que podem ser ambiciosos en els nostres objectius, perquè capacitat per fer les coses, la tenim. Cada dia que passa, es fan més visibles les ganes i la voluntat d'aquest poble, el català, per ser lliure. Queda clar que estem preparats per anar allà on volem anar; i que hi volem anar.

És per això, que la cançó d'avui és “ready to go”, ja que estem preparats per anar allà on volem anar. I el grup és “Republica”. No hem digueu que fins i tot el nom del grup és adient? Ja que on volem anar, és a la República catalana. És una d'aquelles cançons que són tan bones, i que aconsegueixen tal èxit (comercial, artístic, crítica) que molts cops acaben matant al propi grup tot i que al mateix temps, visquin dels “royaltis” durant molts anys o de per vida. És una cançó de les que n'han fet mil remixos, i el més conegut, és un rock pop contundent (això de les etiquetes em supera) M'he decidit a compartir un mix menys conegut, però igualment bo, i d'estil més electro.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1996
Àlbum: Republica


Senzill: Ready to go






REPUBLICA


Nacionalitat: Anglaterra

ANY: 1996
Àlbum: Republica


01 – Ready To Go (U.S. Mix)
02 – Bloke
03 – Bitch
04 – Get Off
05 – Picture Me
06 – Drop Dead Gorgeous
07 – Out Of The Darkness
08 – Wrapp
09 – Don’t You Ever
10 – Holly
11 – Ready To Go (Original Mix)

Senzill: Ready to go


01 - Ready To Go (Radio Edit)
02 - Ready To Go (Album Mix)
03 - Bloke



dissabte, 7 de setembre del 2013

THE B-52s - Love shack


07/09/2013:


Avui aniré de boda. Fa anys que no vaig de boda i serà el primer cop que les meves files vagin a una cerimònia i festa d'aquest tipus. Suposo que esperen alguna cosa semblant a la que veuen a les pel·lícules, i no serà ben bé el mateix. Els americans ho fan d'una manera i nosaltres ho fem d'un altre. Estan emocionades, ja que s'han fet la manicura. Aniran a la perruqueria a fer-se un recollit especial, estrenaran arracades i es vestiran de llarg. Això sí, estan preocupades per veure amb seuran a taula.

A les bodes, normalment ens ho passem bé, ja que tothom participa de la festa fent el que li toca, encara que de tant en tant, hi ha qui se li en va l'olla. La cerimònia, sigui religiosa o no, potser emotiva i es el preludi d'un festival d'obscè malbaratament de beguda i de menjar, fins el punt que ens permetem la frivolitat de rebutjar menjar que sabem car. En canvi, la beguda, no en deixem ni gota.

Recordo la meva boda com un dels millors dies de a meva vida. Ni va ser estressant, ni vaig passar nervis ni dubtes. Nomes em vaig deixar dur per la pròpia festa, i va ser un dia genial. Des de la meva boda que penso en les bodes com una cerimònia d'extrema alegria.

No em queda mes, que celebrar aquest esdeveniment amb una cançó que parli d'amor, i que sigui alegre (molt alegre) i m'he decidit per “Love shack” dels The B-52s. Un grup que es va caracteritzar per sobre de tot, per ser divertit. No són un dels meus grups favorits, però tenen algunes cançons que les trobo genials, com a que poso avui.



Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu, i felicitats, als nuvis.

ANY: 1989
Àlbum: Cosmic thing


Senzill: Love shack




THE B-52s


Nacionalitat: Estats units


ANY: 1989
Àlbum: Cosmic thing


01 - Cosmic Thing
02 - Dry County
03 - Deadbeat Club
04 - Love shack
05 - Junebug
06 - Roam
07 - Bushfire
08 - Channel Z
09 - Topaz
10 - Follow Your Bliss

Senzill: Love shack


02 - Love Shack (LP Version)

Maxi: Love shack


01 - Love Shack (12" Remix)
02 - Love Shack (Remix/Edit)
03 - Channel Z (12" Rock Mix)
04 - Love Shack (12" Mix)
05 - Love Shack (A Capella)
06 - Love Shack (Big Radio Mix)


diumenge, 1 de setembre del 2013

VALERIO, DE LEON Y QUIROGA – Tatuaje (Rocio Jurado)


02/09/2013:
Edito, ja que allà on volia posar "Drama", havia posat "Tràgic". Ho arreglo.
01/09/2013:


Ara comença a acabar-se l'estiu, una època en la que acostumem a deixar que les nostres pells es mostrin obertament als altres, i així podem veure fàcilment qui porta tatuatges i qui no. Bé, el tema dels tatuatges, se'ns ha escapat de les mans d'una manera força lamentable, i ara, qualsevol porta un (o més) tatuatges, fins al put, que penso que el que trenca les normes, són les persones que no porten tatuatges.



Quan jo era petit, un tatuatge era una cosa relativament estranya de veure, i quan en veies un, sabies que darrera aquell tatuatge hi havia una historia. Quan jo era petit, els tatuatges no els portava qui els volia portar, sinó que havies de fer mèrits per portar-los. Un tatuatge era una distinció i tenien un significat. Era la prova que havies patit o gaudit una experiència especial.



Un tatuatge el portaven persones que havien estat a l'exercit en cosos especials, ex presidiaris o mafiosos, en mostra d'implicació i de compromís amb el grup humà al que pertanyien i a les normes i a les regles que regien aquests grups. Sempre amb histories darrera d'aquell tatuatge que pocs podien explicar.



També el portaven persones amb professions que feien difícil l'arrelament a algun lloc i a altres persones com mariners o camioners. Duien els tatuatges per fer-los arrelar a algun record. Els tatuatges servien per això, per a no oblidar el que s'era, el que s'havia sigut, el que havia passat o el que estava passant. Darrera de cada tatuatge hi havia quelcom dramàtic i dolorós, i reflectien una cicatriu emocional d'aquell que els duia. I dic “aquell”, perquè “aquelles” difícilment en portaven.



El tatuatge feia olor a alcohol, a joc, a violència, a tabac, a sexe ràpid i impersonal però apassionat.



Peró ara, el tatuatge a perdut tot el seu valor emocional i identitari. Ara els tatuatges són un fet vulgar i quotidià. Són cosmètica i estètica barata i superficial, posat com a capricis de persones que volen ser “dolentes”. S'ha tornat tant vulgar que ja ni això, ja ni tant sols volen aparentar una imatge romàntica de la persona “dolenta”. Són objectes de decoració com un centre de taula o una estora d'entrada a la llar.



El tatuatge ha esdevingut un símbol d'una superficialitat tan brutal i d'una buidor i falta de contingut tan absoluta, que es fa veritablement insultant, i que cada cop em resulta més molest veure'ls. I quan més grossos pitjor. Em resulten molestos fins el punt que noies que m'haurien de resultar força atractives i desitjables, perdent molts punts en la meva escala de mascle primari. No els trobo gens sexis. I quan veig persones amb tatuatges, no puc evitar posar en dubte la seva pròpia personalitat. No puc evitar pensar que estan copiant a algú. En definitiva, els tatuatges han passat de ser una cosa força romàntica, a ser la imatge banal i sense valors, pròpia de la societat en la que vivim.



La cançó que presento avui, molt atípica del meu estil, sempre m'ha agradat, pel seu dramatisme de persones turmentades en ambients difícils. La cançó explica, tant amb la música com amb la lletra, una historia on els tatuatges han de formar-ne part. El dolor, la falta d'arrels, els ambients carregats d'alcohol i fum. Tot això ens porta a un tatuatge. Poso una versió interpretada per la Rocio Jurado, que sense ser un expert en aquest gènere musical, veient aquesta interpretació, s'entén perquè l'anomenaven “la mas grande”. Et pot agradar o no, però és innegable la seva excepcionalitat i excel·lència interpretativa. I és que aquesta cançó, no la pot interpretar qualsevol, i creieu-me, ja que he estat buscant altres alternatives, i cap arriba a fer ombra a la magnífica interpretació de la Rocio Jurado. Tant debò, la Mònica Naranjo o en Bunbury, algun dia facin una versió d'aquest tema. De fet, aquesta cançó, no desentonaria gens en el repertori d'en Bunbury. (tots intèrprets exagerats, però és en aquesta exageració, on està el seu talent i on deixen a la majoria dels seus col·legues, en la mediocritat)



Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.



ANY: 1941




diumenge, 25 d’agost del 2013

MESH – Step by step (Live 2007)


14/09/2013:


Sempre he sentit dir que darrere una bandera, les persones són capces de tot, i sembla que facin servir aquesta bandera per embolicar-se de fanatisme i perdin tot el seu sentit crític i fins i tot, s'oblidin de tot allò que han dit i han defensat tota la seva vida fins no fa gaire.

I aquest any, amb el Barça, podem veure com això és cert i sembla que ningú se'n recordi del que passava només fa dos anys (si més no, a mi ningú m'ha dit el contrari)

Només per fer memòria, el Barça, a diferència d'altres equips, no duia publicitat a la samarreta, i la immensa majoria dels que som del Barça, n'estàvem molt orgullosos. Dèiem que la samarreta del Barça (aquell club que és més que un club) no es podia tacar amb publicitat. Però finalment, un any, la samarreta del Barça es va tacar amb publicitat. Era publicitat d'UNICEF. En un principi, alguns no ho varem acceptar, però no va passar gaire temps, que no només ho varem acceptar, sinó que fins i tot, encara ens va fer sentir més orgullosos de la samarreta del nostre club. Així doncs, allò que havia estat considerat una “taca”, ara es veia com un mostra més de la grandesa del Barça. Desprès de lo de UNICEF, encara era més evident, que el Barça, era més que un club.

Però en les últimes eleccions, va guanyar una junta directiva, de la que m'he n'he de confessar un profund detractor i que cada dia que passa, en refermo més en la meva percepció que aquesta junta té moltes coses amagades. Aquesta junta volia posar publicitat de debò a la samarreta i tacar-la del tot i ho ha fet pas a pas i amb premeditació sabent perfectament el que feia i com ho havia de fer.

De cop, ens va treure lo de “UNICEF”, per posar “QATAR Foundation”, venent-nos que era una ONG, encara que fos d'un país poc democràtic (per dir-ho finament) i que casualment, és un país on el president del Barça hi té molts interessos comercials de caire privat.

I ara, dos anys desprès del canvi de ONG reconeguda a ONG tapadora, ja ens hem deixat de futileses, i ja hem tacat del tot la samarreta del Barça. I ho han fet, aprofitant-se que ara farà 300 anys que els espanyols ens van conquerir, argumentant que en homenatge al país, el Barça lluirà una samarreta amb la Senyera, la bandera del nostre país. Estem tots d'una exaltació tal, que no volem veure que ens l'han colant fins al fons, i que no només han tacat la samarreta del Barça, sinó que també han tacat la nostra bandera, la Senyera, amb el logotip d'unes línies aèries d'un país que no sembla molt fidel als cànons democràtics, i que, oh casualitat, l'actual president del Barça hi te forces interessos econòmics (és el mateix país d'abans) Ens han marcat un gol per tot l'escaire, però com ens l'han colat amb la Senyera, no volem veure-ho.

Pas a pas és com ens han colat aquest gol, i és també el títol d'una cançó (Step by step) de “Mesh”. Un magnífic grup que fa unes cançons molt ben construïdes, amb unes tonades força contagioses i que el 14 del mes que ve, toquen a Barcelona, presentant el seu nou treball.


Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2007
DVD: The World's A Big Place (We Collide Tour)