El sabeu aquell que diu que eren dos amics que es troben pel carrer i un li diu a l’altre “Ei! Com és que tu mai t’enfades?” “doncs perquè no m’agrada discutir” “Home! Per això no serà” Doncs no serà per això”. Doncs jo cada cop m’assemblo més al personatge d’aquest acudit, ja que últimament, he decidit no discutir gaire bé mai.
Ara que és estiu, i que ens retrobem amb familiars i amb vells amics, és molt freqüent que després dels àpats, es comenci una conversa sobre qualsevol tema, alguns cops són temes divertits i altres cops, ens prenem la conversa massa seriosament. Fins l’any passat, jo m’omplia d’entusiasme amb aquestes converses, intentant convèncer a la resta, que el meu punt de vista era l’encertat, o aprendre dels altres punts de vista, ja sigui per modificar els meus plantejaments, o com acostuma a passar, per reafirmar-me, que tinc raó.
Però aquest any, he decidit no fer-ho, ja que considero que és una pèrdua de temps, sobretot si no veig per part dels altres una bona predisposició a escoltar (ja que normalment enlloc d’escoltar, s’està pensant en el que es dirà quan es tingui el torn de paraula, si és que hi han torns de paraula) o em sorprenen amb arguments nous, que s’allunyen d’opinions estereotipades i catalogables fàcilment.
De fet, em nego a debatre sobre coses evidents, com si La Terra és plana o rodona. És evident que La Terra és plana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . perdó, però em costa molt reprimir-me. Ara seriosament, no penso discutir sobre el que és evident i ja no vull perdre més el temps amb rucades. El meu interès en les converses s’acaba quan sento coses com “El PSOE és d’esquerres” o “Als que fan vagues no tenen cap tipus d’ètica ni moral” o “als immigrants els hi donen tot, i a nosaltres re” o “és que els immigrants no es volen integrar” (aquestes dues són bonissimes, ja que normalment, qui les diu, ho fa en castellà. El “colmo” de l’absurd) “el mercat de treball s’ha de reformar, i ens hem d’acostumar a treballar més per menys” o “si fos pels ecologistes, pararien la indústria”. Però la millor de totes, la pregunta més absurda que m’han fet mai, i que m’ha fet gent de tota condició, i molts cops, és: “i per què vols la independència?”. Sempre em sorprèn que algú pugui fer aquest pregunta. El normal seria preguntar “I tu, per què vols la dependència?”.
Ara que és estiu, i que ens retrobem amb familiars i amb vells amics, és molt freqüent que després dels àpats, es comenci una conversa sobre qualsevol tema, alguns cops són temes divertits i altres cops, ens prenem la conversa massa seriosament. Fins l’any passat, jo m’omplia d’entusiasme amb aquestes converses, intentant convèncer a la resta, que el meu punt de vista era l’encertat, o aprendre dels altres punts de vista, ja sigui per modificar els meus plantejaments, o com acostuma a passar, per reafirmar-me, que tinc raó.
Però aquest any, he decidit no fer-ho, ja que considero que és una pèrdua de temps, sobretot si no veig per part dels altres una bona predisposició a escoltar (ja que normalment enlloc d’escoltar, s’està pensant en el que es dirà quan es tingui el torn de paraula, si és que hi han torns de paraula) o em sorprenen amb arguments nous, que s’allunyen d’opinions estereotipades i catalogables fàcilment.
De fet, em nego a debatre sobre coses evidents, com si La Terra és plana o rodona. És evident que La Terra és plana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . perdó, però em costa molt reprimir-me. Ara seriosament, no penso discutir sobre el que és evident i ja no vull perdre més el temps amb rucades. El meu interès en les converses s’acaba quan sento coses com “El PSOE és d’esquerres” o “Als que fan vagues no tenen cap tipus d’ètica ni moral” o “als immigrants els hi donen tot, i a nosaltres re” o “és que els immigrants no es volen integrar” (aquestes dues són bonissimes, ja que normalment, qui les diu, ho fa en castellà. El “colmo” de l’absurd) “el mercat de treball s’ha de reformar, i ens hem d’acostumar a treballar més per menys” o “si fos pels ecologistes, pararien la indústria”. Però la millor de totes, la pregunta més absurda que m’han fet mai, i que m’ha fet gent de tota condició, i molts cops, és: “i per què vols la independència?”. Sempre em sorprèn que algú pugui fer aquest pregunta. El normal seria preguntar “I tu, per què vols la dependència?”.
Quan sento qualsevol d’aquestes coses, comprovo si realment paga la pena continuar amb el debat o no. Normalment, no paga la pena, i començo a deixar de discutir, i faig cas del que diu Cabaret Voltaire amb el títol de la seva cançó “Don’t argue”, encara que amb un sentit diferent, que és la que penjo avui, en versió maxi. Ja que s’han “currat” el vídeo clip de la versió llarga, el penjarem. Cabaret Voltaire és un grup de Sheffield, que sempre a jugat amb la experimentació i la pista de ball, arribant en diferents etapes de la seva existència als dos extrems, experimentació pura en alguns moments i ball pur en altres. La cançó d’avui, és d’aquelles que estan a mig camí d’una cosa i de l’altre.
Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
ANY: 1987
Àlbum: Code
ANY: 1987
Àlbum: Code
Maxi: Don't Argue
+01.jpg)
Més cançons i més informació.
+01.jpg)
