Fa dos divendres, en
Josh Wink va ser a casa nostra, i aquest cap de setmana, han estat a casa nostra
Depeche Mode, però entre aquestes dues visites, hem tingut la visita de la
O.M.D., que feien de teloners (tothom en peu, si us plau) de Simple Minds.
Mereixo ser durament i cruelment castigat per no haver anat a aquest concert de dues de les millors bandes que he vist mai en directe. De la
O.M.D. ja en vaig parlar en el seu moment, i ja en tornaré a parlar. Ara toca parlar de Simple Minds.
Dic que són un dels millors grups que he vist mai en directe, perquè he tingut la sort de veure'ls tres cops en directe. La primera va ser al any 1984 o 1985, a la gira del seu fantàstic LP "Sparkle in the rain". Portaven de teloners a
China Crisis, que no eren precisament uns desconeguts.
La veritat és que els Simple Minds sempre han portat teloners que els poden posar a proba. El més fàcil és portar a un grupet que comenci, i així tothom queda content. Però els Simple Minds sempre porten qualitat, si més no, ho intenten, i porten teloners de primera fila, o si més no, aparentment del seu nivell. Un cop van acabar
China Crisis, van començar els Simple Minds, amb el so a un volum descomunal, només igualat en tots els concerts als que he anat, per en
Casal. Dos minuts després que sortissin els Simple Minds, ja ningú se'n recordava de
China Crisis.
El meu següent contacte amb un directe de Simple Minds, va ser en forma de vinil, amb el seu doble àlbum en directe "In the city of the light". Disc que vaig sentir en el seu moment milers i milers de cops, i que em feia sentir tot tipus d'emocions, portant-les des de moments de pausa i bellesa, a moments de gran excitació. Disc per mi imprescindible (com tants d'ells)
Els vaig poder veure en directe, un segon cop, a l'any 1988.
Aquí, tot hi saber del que eren capaços, van tornar a deixar-me bocabadat. Havien acabat la seva gira plena d'èxits que va acabar amb l'enregistrament del disc del que us parlava abans, i havien patits baixes importants. Dos dels seus membres, havien decidit deixar el grup. Venien en hores baixes. I a sobre porten un teloners,
The Silencers, que estaven rebentant les llistes de vendes i ho estaven fent, amb prestigi. Quan van acabar els teloners, recordo una sensació pròpia, i de la gent del meu voltant, pensant que Simple Minds no podria superar als teloners, que ho havien fet francament molt bé.
Però un cop més, als pocs minuts de començar el concert, els Simple Minds, havien esborrat qualsevol record dels seus teloners. Omplen l'escenari amb la seva música envaint tot l'aire que respira la gent que ha anat al concert, i et porten per on volen. et pugen, t'aguanten ben alt però molt suaument, per deixar-te caure lliurament, i et recullen en l'últim moment. Et fan cansar quan ells volen, i quan ells volen, descanses, oferint-te unes versions de les seves cançons diferents de les que hi han als seus discos, estirant-les a voluntat com si fossin de goma, alguns cops goma dura, altres goma tova.
El tercer cop va ser al 1991, i sorprenentment, no recordo re d'aquest concert, ni tant sols dels teloners.
Aquell any va ser dolent per ells i per mi (segurament estava pensant més en per què aquella noia no em fotia cas, després de tants mesos festejant-la, que no pas en el concert)
Us poso dues cançons. Una de 1981, "Sweat in bullet", i una de 2009, "Rockets" i així podeu comparar, i saber d'on venen les coses.
Ara ja podeu seure (Je, je, je)
Ja sabeu. Llums tancats i so a tota canya.
Que en gaudiu.
ANY: 1981
Àlbum: Sons and Fascination (Included “Sister Feelings Call”)
Àlbum: Sons and Fascination
ANY: 2009
Àlbum: Graffiti Soul
Àlbum: Graffiti Soul (Deluxe 2 Disc Edition)
