dissabte, 4 de maig del 2013

PASTORA – Un altre galàxia (Directe)


04/05/2013:


Des de que vaig obrir el blog, sempre he pogut parlar de les excel·lències del Barça, en el seu joc dins i fora del camp, fins i tot, m'he permès el luxe de parlar en alguna ocasió de moment especialment dolorosos del màxim rival. Ara fa mes o menys un any ja em va tocar parlar d'un mal moment pel Barça, però només semblava això, un mal moment. El Barça, tot i el mal moment de fa un any, segui sent un equip d'un altre galàxia. Però aquest cop, la cosa es diferent . El Barça ja no pot dir que és el millor equip del món, Tot sembla que ara ho serà el Banyer de Munic, que en les semifinals de la Champions League d'aquesta temporada, ha passat per sobre del Barça com una piconadora. Ara, sembla que l'equip d'un altre galàxia serà el Bayern de Munic.


Tot això, em va de conya per posar la canó de Pastora, “un altre galàxia”, que ja la volia posar ara fa exactament un any, una cançó que s'enganxa com una mala cosa, i casualment, aquest trio barceloní, toquen al teatre Coliseum. Poso la cançó en un directe estrany, ja que sembla que sigui un assaig amb public. A part de la cançó “Un altre galàxia, en toque un altre que no està gens malament. De fet, sembla que sonin força bé en directe.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2012
CD: Un altre galàxia.





dimecres, 1 de maig del 2013

HEAVEN 17 – Crushed by the wheels of industry


01/05/2013:

Avui és 1 de maig, dia que es commemora el dia del treballador (i treballadora). És una festa més, que aquesta societat de culte al tant-se-m'en-fotisme, ha esdevingut de caràcter lúdic, i a deixat de ser una festivitat reivindicativa, i de reflexió sobre el perquè de les coses. No demano una massiva assistència a les manifestacions. De fet, no hi crec massa en les manifestacions, si no van acompanyades d'actes menys simbòlics, però més efectius, i evidentment pacífics. El que dic, és que en un dia com aquest, enlloc de plantejar-nos un dia de platja intranscendent, o un viatge llampeg o ves a saber quin tipus de banalitat, potser ens hauríem de parar 5 minuts a pensar perquè es festa avui. Hauríem de pensar en perquè tenim vacances pagades, seguretat social, subsidi d'atur, pagues extres, dos dies de descans setmanal, sou mínim, acomiadament indemnitzat (lliure, però indemnitzat) jornades de 8 hores. Hauríem de pensar perquè els nostres infants no poden treballar per a ser explotats, perquè tenim representació sindical (encara que la ignorem completament, hauríem de reflexionar sobre el luxe que representa això, i perquè no ho fem servir amb tot el potencia que té) Hauríem de pensar perquè tenim normatives de protecció i seguretat laboral, que impedeixen que tinguem malalties i deformacions físiques per conseqüència de la nostra activitat laboral (hem de pensar no només amb les activitats que porten un rics imminent, si no també amb coses que ens perjudiquen cada dia una mica, com per exemple, la gent que es davant d'un ordinador, ha de saber que la seva vista es veurà perjudicada abans d'hora, o que té possibilitats de tenir artrosis als canells de forma prematura.

Hauríem de pensar que re de tot això ens ha estat regalat. Bé, de fet a nosaltres sí que ens ho han regalat, i no ens ho hem guanyat, ja que qui s'ho va guanyar van ser els nostres avis, amb una lluita social, que ara veiem . . . “antiquada” i massa compromesa. Suposo que és precisament, per això, que no ens ho hem guanyat, que pensem que són coses tan naturals com que el aigua mulli, o que bufi el vent. I per aquesta mateixa raó, es que deixem que ens ho treguin sense resistir-nos-hi.

Enlloc de reflexionar sobre el que tenim, el més probable, és que ens dediquem a organitzar una costellada, amb un partit de solters contra casats, i que en la sobretaula, quan el vi, la cervesa i els cigalons, (o potser sense aquest additius) ens dedicarem a posar en el mateix sac tot allò que sigui susceptible de ser criticat i posarem verds, de la mateixa manera a polítics, empresaris, banquers i sindicalistes (bé, els empresaris potser no es vegin afectats per les critiques sobre-tauleres)

Bé, la nostra societat es mereix tot el que li passa i de fe,t no es mereix el que encara té, i per tant, ho perdrem.

La seducció que el costat foc em fa, cada dia és més profunda i més efectiva, i ja he començat a delirar pensant que potser seria bo votar al PP, a veure si ho acaben de petar tot d'una vegada (bé, també podria votar al PSC o a CiU i aconseguiria els mateixos efectes) Precisament avui a la feina, ho he vist més clar que mai, ja que he presenciat com els meus companys, es creuaven de braços en veure com els trepitjaven impunement. Potser hauria de parlar amb els meus caps, i dir-los que baixin el sou un 30% a tothom i que a mi en donin el 5% del que s'estalviïn. Estic segur, que posarien a parir a tothom, al següent costellada, però no mourien ni un dit per evitar-ho.



En un dia com avui, hauríem de reflexionar sobre el perquè en deixem esclafar per les rodes de la industria, tal com diuen Heaven 17 en la seva cançó “Crushed by the wheels of industry”. Una meravella de cançó, que com moltes de les cançons que presento, han de veure com han de cedir el protagonisme a les meves dèries.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.
Què en gaudiu, i canya a la classe obrera.

ANY: 1983
Àlbum: The luxury gap

Senzill: Crushed by the wheels of industry


dissabte, 27 d’abril del 2013

CASAL - Stupid boy

27/04/2013:


De tant en tant em trobo per la xarxa, persones que tenen un ego excessivament auto estimat, i van donant lliçons de qualsevol cosa. Algú podria dir que jo soc una d'aquestes persones, ja que el fet de fer un blog, ja deixa entreveure, que tinc la vanitosa sensació de pensar que tinc coses interessants a dir. És cert, però no és el mateix.

La gran diferència és que jo no em crec propietari de la veritat i procuro no dir a les altres persones el que han de fer. Només expresso la meva opinió amb tota la convicció, però sempre pensant que és la meva opinió, i que molt segur que estigui de tenir la raó, l'altre, també pensa, amb tota la raó del món, que és ell qui té la posició correcte.

Fa uns dies, en un mur del Facebook, vaig trobar tot un seguit d'opinions, amb les que jo no estava d'acord, i vaig tenir la necessitat d'expressar el meu desacord amb un simple "ho sento, però no puc estar d'acord amb vosaltres" No vaig voler aprofundir-hi més, ja que considero que la gent que participava d'aquelles opinions, bàsicament són dels "meus". De cop i sense saber com, em vaig trobar amb un personatge que em volia ensenyar com he d'afrontar la vida, i amb tres respostes meves es pensava que ja em coneixia del tot. El seu ultim comentari va ser "no te entiendes ni a ti mismo". El "tiu" em va psicoanalitzar, amb quatres curtes respostes meves i sense veure'm. Evidentment, era un "crack"

Fa cosa d'un any, també em vaig trobar amb un personatge que parlant de política i sobre la crisi econòmica, va pretendre ensenyar-me que era el comunisme, posant com exemple de règim comunista a la U.R.S.S. Era tant estúpid, que en algun moment em va tractar d'adolescent, dient-me, "quan creixis i siguis més gran  . . ." o " quant tinguis la meva edat. . ." mirant el seu perfil de Facebook, (cosa que evidentment ell no va fer amb mi), vaig veure que era més jove que jo.

L'ultim cas, ja fa alguns anys, va ser en un fòrum de Trekkis, on debatíem sobre el bé i el mal. El debat era interessant fins que va entrar en escena un administrador del fòrum, que amb una xuleria pròpia dels que es pensen que són més del que són, em va dir "que sepas que Jean-Luc Picard, ni ha existido nunca, ni existirá nunca. És un personaje de ficción". És clar, davant d'aquest comentari, no me'n vaig poder estar, i li vaig seguir el joc, inventant-me una "teoria de la conspiració" lligant algun fets d'alguns capítols de Star trek. M'ho vaig passar de conya inventant-me la resposta. Com és possible que algú sigui capaç de recordar-li a un altre que Star trek és una ficció? No em sorprendria que ara, aquest "listillo" es cregués els programes tipus "pesadilla en la cocina" són reals.

Sincerament, de tant en tant, ens trobem a personatges que són prou estúpids, que es pensen que són mes del que són, fins el punt de voler donar lliçons a persones que no coneixen de re.

Això em fa pensar en Casal, i la seva cançó "Stupid boy". Avui ja he escrit masses coses, així que no parlaré d'aquest multi artista, que em tenia el cor robat. La cançó és magnífica i plena de detalls.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 1981
Àlbum: Neocasal


Maxi-single: Stupid boy


-->

dimarts, 23 d’abril del 2013

MINIMAL 21 – El dia que Dante va baixar a l'infern i es va trobar amb la divina comèdia

23/04/2013:

Avui, dia de Sant Jordi, no pot faltar la rosa (la podeu veure a la foto) i el llibre. El llibre es en forma de cançó, del grup Minimal 21 titulada El dia que Dante va baixar a l'infern i es va trobar la divina comèdia. Un altre magnífica cançó d'aquest grup, tal com vaig dir a principis d'any, i que cal seguir sense cap mena de dubte.

Bon Sant Jordi a tothom
Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2010
CD: L'habitació del fons

El dia que Dante va baixar a l'infern i es va trobar la divina comèdia.


dissabte, 20 d’abril del 2013

NITZER EBB - Shame

20/04/2013:

Porto aproximadament 16 anys que vaig diàriament a treballar a Barcelona, per l'autopista, i torno de treballar per la N-II. Aquesta carretera de la costa, cada dia va més plena i cada dia és més molest circular per ella. En un principi hi havien carrils dobles i el transit no era excessiu. Poc a poc el número de cotxes que circulava per la N-II anava augmentant i en nom de la seguretat vial (?) es van treure els semàfors, els carrils dobles i es va omplir de rotondes fins a extrems de trobar rotondes amb poc metres de distància entre elles. O d'aparèixer per la nit rotondes que al matí no hi eren, i que es deixaven per la nit mal senyalitzades amb l'evident perill que això suposava.

Entre la crisi i la reivindicació contra l'espoli que suposa el abusiu peatge de l'autopista, el número de usuaris d'aquesta carretera ha augmentat molt. I a mes, les estranyes reformes que ha patit aquesta via pública, doncs hem arribat a fer que allò que es feia en una hora i mitja, ara es fa en dues hores si no hi han problemes. Bé, ara són més de dues hores, ja que han posat un semàfor d'aquells que van treure. L'han posat just davant d'un nou Lidl que van inaugurar no fa massa. Aquest semàfor posat descaradament per beneficiar al supermercat, provoca unes cues i uns embussos que són del tot intolerables. Cada cop que m'he de “menjar” aquest semàfor posat a dit, no puc més que maleir al supermercat que ha pressionar per fer que li posin el semàfor (suposo) i el polític de torn, que un cop més, mira pel benefici de les grans companyies, i no vetlla pel bon funcionament de les infraestructures.

Segur que podrien dir, que aquest semàfor s'ha posat per evitar accidents, cosa que em podria arribar a creure, però això encara empitjora la cosa, ja que abans del supermercat, hi havia una botiga de mobles, que no pertanyia a cap tipus de multinacional, i que tot i ser de mides grosses, era un comerç petit i de “barri”. Van deixar morir de fàstic aquest comerç i no li van posar el semàfor, que ara resulta que deu ser de vital importància per garantir la seguretat vial. També té gràcia, que va ser un semàfor que primer van treure, després el van tornar a posar, per facilitat que els ciutadans accedissin a l'estació de tren i a platja, però tot i la seva “vital importància per la seguretat vial”, es van tornar a treure. Ara, l'han tornat a posar, un metres més enllà, just davant, oh! quina casualitat, davant d'un Lidl

Bé, ja sé que Lidl mira pel seu benefici, però a mi personalment, (i a molts ciutadans) ens està perjudicant en la nostra vida quotidiana, i no veig una altre manera de defensar-me, que no anar a comprar a cap Lidl, fins que aquest semàfor d'obscurs interessos, desapareix.

En fi, sigui com sigui, tot plegat és una vergonya, veient com els ciutadans no som considerats com a tals, i els polítics es deixen manegar per les grans empreses i fan tot el que aquestes volen ignorant el motiu pel que han estat escollits. Sincerament, m'estic plantejant, fer una queixa formal, respecte a aquest tema.

Per acompanyar aquest assumpte, tant vergonyant, ho faig amb “Shame” de “Nitzer Ebb”. Un dels seus èxits de públic. Nitzer Ebb, són per mi un dels grans pilars, i el 99% de les seves cançons, em resulten irresistibles, però aquesta és d'aquelles especials, i en els concerts es nota. No és un dels seus “clàssics” però quan comença a sonar la seqüència inicial d'aquesta cançó, en els seus concert, es nota una excitació un pel més elevada que en la resta de cançons no “clàssiques”. Un cançó excepcional. El vídeo, no ho és tant, però . . és colorit!!!!

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 1989
Àlbum: Belief


CD-Single: Shame



dissabte, 13 d’abril del 2013

RAMMSTEIN – Du riechst so gut (Live 2005)


13/04/2013:

El proper diumenge, toquen a Barcelona, els Rammstein. L'espectacle està servit. Rammstein és un bon producte amb un disseny comercial impecable. Directes espectaculars. So atronador. Lletres senzilles i ambigües, on de tant en tant, deixen anar algun missatge. Cançons senzilles amb uns arranjaments que les redimensionen i les vesteixen d'èpica i potència. Pel meu gust, són una mica previsibles, musicalment parlant, però també he de reconèixer que fàcilment em deixo seduir per la seva proposta, i tenen un bon grapat de cançons que em motiven i em provoquen, que en el fons, és el que el grup pretén fer, amb la seva posada en escena, la seva música, les seves lletres i la seva imatge. De fet, en algunes coses, em cauen força simpàtics.

La seva visita a casa nostra, és motiu suficient per dedicar-los un entrada en aquest blog, i ho faig amb una de les seves cançons que més m'agraden i que he escollit a l'atzar. Ha estat aquesta com podria haver estat qualsevol altre de la vintena de cançons seves qua m'agraden. La cançó és “Du riechst so gut”, en un directe de la gira de 2005, i de la qual, en van fer un DVD.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2006
DVD: Völkerball


diumenge, 7 d’abril del 2013

DURAN DURAN – The wild boys (Versió vídeo)

07/04/2013:

Tal com vaig dir en la entrada de Classix Nouveaux, parlaré de l'efecte secundari que hi hauria, si comencem a considerar als polítics imputats en casos de corrupció, com culpables, i els "obliguem" a dimitir.

El cert és que els polítics, per tal de semblar més honestos que la honestedat en ella mateixa, s'omplen la boca dient que per tal de fer una renovació i neteja democràtica, els càrrecs polítics imputats en alguna cosa, haurien de dimitir de tots els seus càrrecs i responsabilitats. Ho diuen perquè això és populista i ens agrada sentir-ho, tot i que no ens ho creiem.

Però això és molt perillós. No podem permetre que un càrrec polític, pel fet d'estar imputat, hagi de dimitir del seu càrrec. Primer, cal recordar (tot i que no hauria de fer falta recordar-ho) tothom és innocent fins que es demostri el contrari, i un imputat, és una persona que només està sent investigada.

Si es complís aquesta norma de (falsa) "ètica" política, els nostres polítics, enlloc de dedicar-se al que s'haurien de dedicar (a fer que les coses rutllin) es dedicarien tot el seu temps, a provocar imputacions als altres polítics (dels altres partits,. i del propi partit) i a evitar poder ser imputat.

Imagineu-vos!!! Si ara ja no fan la seva feina, o la fan fatal, si a sobre, els hi posem fàcil tombar a l'enemic (tant dels altres partits com del propi) qui farà que les coses rutllin? Imputar a un polític en qualsevol cosa, és força fàcil, i precisament aquest dies podem veure com es guarden enregistrament sonors, per treure'ls a la llum en el moment oportú, i no quan les coses passen. O com es publiquen fotos 20 anys desprès de fer-se. Lo important sembla que no és la justícia, sinó tombar al adversari, en el moment més oportú. Si lo important fos la justícia, tots aquests fets, sortirien poc a la llum poc temps després de passar. Però com lo important no és la justícia, i probablement, aquests enregistraments o aquestes fotos, no tenen cap validesa, doncs es fa una utilització mediàtica i populista per tal de fer semblar que tal polític, és corrupte, quan en realitat potser no hi ha res.

I per ultim, algú ha pensat, que si es posa de moda, que els polítics dimiteixin si són NOMÉS imputats, que us penseu que faran amb la ciutadania, ja que són ells i elles els que fan les lleis? Doncs ens aplicarien la mateixa norma. I d'alguna manera pagaríem pel fet de ser acusats, imputats o investigats. De fet, cada cop que “Hacienda”, ens fa una declaració de renda paral·lela, podria considerar-se que estem sota sospita, i si fai no fa, imputats d'un delicte de frau fiscal. Així doncs, mentre es faci aquesta declaració en paral·lel, per què no engarjolar-nos “preventivament”?

De fet, coses com aquestes, ja ens estan passant, ja que grans companyies emeten factures que sense quedar clar, si són certes o no, ens obliguen a pagar, i en tot cas, un cop hem pagat, tenim dret a reclamar, però de moment, ja hem pagat. I crec que alguns ajuntaments ja estan aplicant aquest modus d'operar.

Quedem-nos tranquils, i encara que algun "xoriço" s'escapi, i millor que siguin el jutges els que decideixin si un càrrec polític, a de plegar o no. Ja sé que precisament avui, no és el millor dia per confiar en la Justícia però ho hem de fer, sinó, tot es convertirà en una guerra bruta i salvatge, on no seria important si som culpables o no. Només caldria que ho sembléssim, I això és molt fàcil de fer per molta gent i per molts poders fàctics. Tots seriem com nens salvatges, cercant la caiguda injustificada i provocada per nosaltres mateixos dels altres, i difícilment, podríem escapar a aquesta forma de fer les coses.

Tot seria semblant (metafòricament parlant) al món post apocalíptic que moltes pel·lícules ens han mostrat, o que ens mostraven Duran Duran en el seu vídeo clip de la cançó “The wild boys”. Una cançó molt bona, esplèndida, de les importants en la meva vida, amb un vídeo clip dels que es feien abans, amb pressupost i imaginació, i perquè no dir-ho amb cert missatge (ambigu i sense massa intensitat) sense oblidar, que “l'important”, és l'espectacle. És cert que quan és va fer el vídeo, els efectes digitals encara és tenien que perfeccionar molt, però no ens hem de deixar enganyar per aquestes coses, i contemplem un magnific vídeo d'una magnífica cançó.

Curiosament, m'acabo d'assabentar, que fa poques hores que ha mort en Milo O'shea, actor que va encarnar al malvat Durand Durand a la pel·lícula "Barbarella" i que podem veure en aquest vídeo de "The wild boys".

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1985
Vídeo: Arena

The wild boys


dilluns, 1 d’abril del 2013

ULTRAVOX – The voice (Live 2010)


01/04/2013:

El passat Divendres Sant, parlava dels concerts que faran conjuntament Simple Minds i Ultravox. No podia deixar passar aquesta notícia sense presentar a aquests dos magnífics grups, puntals de la meva vida, sense presentar-los en directe. Avui, dilluns de Pasqua, li toca el torn a Ultravox. Amb Simple Minds, ho faig fer amb una cançó amb clares connotacions religioses, donat que estem en plena Setmana Santa. Amb Ultravox, faig el mateix, i presento una versió de “The Voice”, en un directe de 2010.


The Voice, és un himne de Ultravox, i ho és per mi. És una d'aquelles cançons que et marquen de per vida. Recordo la sensació després de sentir-la per primer cop. I recordo la sensació després de veure el vídeo clip (segurament el millor vídeo-clip fet mai) per primer cop. També recordo aquesta sensació, el primer cop que vaig sentir la cançó en un enregistrament d'un directe. I finalment, recordo la sensació després de sentir-la, personalment en directe, en el que crec, és l'únic concert que han fet a casa nostra, i pel que sembla, el que faran. Si hi han moltes bones cançons, no n'hi han tantes que es puguin qualificar de la millor cançó mai escrita. Però aquesta va un pas més enllà. Aquesta cançó no només és una de les millors cançons mai escrites, sinó que és una cançó molt especial. I d'aquestes, n'hi han ben poques.

Aquesta sensació que he sentit durant tota la meva vida, és la mateixa que sento actualment, cada cop que sento la cançó en qualsevol dels seus formats. Fascinació. Admiració. Pell de gallina. Una sensació difícil d'explicar. És una cançó que parla d'alguna cosa religiosa. No sabria assegurar ben bé què, però que alguna cosa té de revelació d'un ens superior, crec que no hi ha dubte.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2010
2CD/DVD: Return to eden



divendres, 29 de març del 2013

SIMPLE MINDS – East at easter (Directe Verona 1989)


29/03/2013:

Els Simple Minds tornen a la carretera, quan encara està frec el record de la seva última, i sembla que triomfal gira, 5x5, on es van dedicar a interpretar 5 cançons de cadascun dels seus 5 primers discos (un exercici molt interessant que molts grups haurien de fer). Aquest cop, la nova gira la fan amb l'excusa de fer un altre “greatest hits live”.

Els Simple Minds són molt bons fent discos, però crec que on es troben més còmodes es a sobre d'un escenari, i ho demostren amb el fet que no paren de fer “bolos” i tot sembla que amb un suport incondicional del seu públic. I no és d'estranya, ja que en directe, són espectaculars. Ara no ho sé, ja que els anys es fan notar, i les energies minven, encara que les ganes de fer les coses siguin les mateixes, però abans eren brutals.

Ja he parlat d'ells i la seva carrera a sobre d'un escenari, a aquí, i per tant, no em repetiré. Només recordaré que es troben tant segurs de les seves habilitats en el directe, que porten teloners que per ells sols, ja omplirien les sales on toquen Simple Minds. Grups tant importants com China Crisis, The Silencers, O.M.D. han format part d'aquest club d'escollits. Ara s'hi afegeix
Ultravox. Bé, en aquest cas, teloners teloners, potser no. Més aviat invitats especials.

Aquesta reunió de Simple Minds i Ultravox, dos dels grups mes importants de la meva vida, es motiu suficient per dedicar una entrada a aquest fet. No em puc imaginar, el que pot passar si a sobre, es reuneixen a sobre l'escenari i interpreten cançons junts, o fan versions els uns dels altres (estil Die Krupps – Nitzer Ebb) Amb 20 anys menys, i amb un altre context econòmic, no dubtaria en anar a Glasgow, per fer una visita a Escòcia, i ja posats . . . o potser seria al reves?

Com es Divendres Sant, he parlat de Simple Minds i de tocar musica en viu, no puc més, que escollir la cançó “East at easter”, en un directe de 1989, publicat en un VHS a 1990. vaig tenir la sort de veure un concert d'aquest gira, i realment, va ser un concert brutal.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1990
Vídeo: Verona






dissabte, 23 de març del 2013

CLASSIX NOUVEAUX - Guilty

23/03/2013:

En els darrers temps, a tornat a sortir a la llum, el tema de la corrupció i tots ens portem les mans al cap, i tots pensem que tots els polítics són iguals. Però la corrupció política hauria de ser un tema habitual i sense més importància que la que li donem a un delinqüent comú. Per mi hi ha un altre corrupció, que és més greu i més preocupant. Una corrupció que tenim ben instal·lada, i que veig que cada cop, s'apodera més del nostre teixit social de manera implacable i devastadora. És la corrupció del que no té ètica ni moral, i que no li importa gens les conseqüències que els seus actes comportaran per la resta de la societat.

Els mitjans de comunicació, com empreses privades que són, tenen com a primer objectiu (i probablement, únic objectiu) l'obtenció de beneficis, i no tenen cap mirament en difondre una visió tendenciosa de les noticies, i en alguns casos, forcen les coses fins al punt que podríem dir que no narren les notícies, sinó que les creen. I és així que manipulen les nostres ments i consciències fins all punt que aconsegueixen en molts casos, fer-nos perdre la perspectiva del que és just i del que no és just.

En aquest sentit, i per tal d'obtenir més vendes de diaris, o més minuts en antena, o més quota de pantalla, converteixen al imputat, al acusat, en culpable, fent un judici previ, públic, i sobretot injust, ja que l'acusat o imputat, no es pot defendre. Els mitjans de comunicació han forçat de tal manera les coses, que fins i tot els polítics, cauen en el parany i per tal de semblar més castos que la dona del Cèsar, fan declaracions sobre la honestedat i sobre la transparència, que en pocs dies, s'han d'empassar les seves paraules. No per res especial. Probablement, com han dit el que han dit, els mitjans de comunicació, forcen les coses fins a tal punt, que volen posar a prova als polítics que han caigut en la trampa de populisme.

Així doncs, ens trobem en ple entorn, on pel simple fet de ser polític i imputat, ja el jutgem i el condemnem socialment. I cal recordar, que uns dels fonaments bàsics de la nostra societat , i garantia de llibertats, és que tothom és innocent, fins que es demostra el contrari. I un imputat, no és culpable, encara que sigui polític, de la mateixa manera que nosaltres ho ho som, quan Hisenda ens fa un declaració paral·lela. Si podem declarar culpables (de fet, encara que no ho fem oficialment) sense un judici just, tota la nostra societat s'esmicolarà fins esdevenir una societat governada per la por i el terror de ser acusat de qualsevol cosa.

Per acompanyar aquest tema, de la culpabilitat prematura, m'he recordat de Classix Nouveaux i la seva cançó, “Guilty”. Em sembla mentida que a aquestes alçades de Blog, encara no hagi parlat de Classix Nouveaux, un grup que era clarament de la etiqueta “New Romantic”, però amb un toc especial, ja que la imatge era una mica en terreny de ningú. Mentre els musics eren “moderats”, el cantant tenia una personalitat molt potent que no sé fins a quin punt, va perjudicar-los. Com a grup, van rebre totes les fúries airades de qualsevol crític musical, només per què els hi faltava aquell puntet de glamour i es podia pensar que volien ser el que no eren. Però era un grup que ens va deixar tres discos sensacionals, sobretot el segon, “La Verite”, un d'aquells vinils que vaig erosionar fins desgastar-lo i que les cintes de cassette, se'm trencaven de tant escoltar-les. A més, tinc la sensació, que eren més bons músics que altres grups de la època. El cantant com a cantant era brutal. Era d'aquells que tenien tant personalitat, en tot, imatge, veu, ball, que fàcilment podia provocar les ires i les manies de molta gent. Classix Nouveaux, em van fer passar molt bones estones, i sense cap mena de dubtes, tenen un raconet especial en la meva memòria. I aquest és un grup que difíliment és tornarà a reunir per fer una gira de retrobament o coses pel estil,. Ja que el cantant, en Sal Solo, amb la seva personal personalitat, fa anys que ha dirigit la seva carrera musical i el seu talent al servei del cristianisme i la gloria al Senyor. Dels altres tres, no en sé re.

Per cert, tornant al tema de la relació imputació – culpabilitat, si puc, me'n recordo i tinc temps, ja amenaço que un dia parlaré de l'efecte secundari que això portaria (o portarà)

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1981
Àlbum: Night people

Senzill: Guilty

Guilty
Més cançons i més informació.



CLASSIX NOUVEAUX


Nacionalitat: Anglaterra
Web oficial:


ANY: 1981
Àlbum: Night people

01 - Foreward
02 - Guilty
03 - Run Away
04 - No Sympathy, No Violins
05 - Inside Outside
06 - 623
07 - Every Home Should Have One
08 - Tokyo
09 - Or a Movie
10 - Soldier
11 - The Protector Of Night

Senzill: Guilty

01 – Guilty
02 – Night people



diumenge, 17 de març del 2013

FRANZ FERDINAND - Can’t stop feeling


17/03/2013:

La setmana passada, havia d'haver passat una cosa que no va passar. Era un cosa bona. El fet que no hagi passat, tampoc vol dir que la cosa sigui dolenta. Era una cosa que si passava, bé, i si no, doncs també. El fet és que tot això, em diua a parlar de Franz Ferdinand i la seva cançó “Can't stop feeling”. El fet important, és que es una cançó que la meva filla gran escolta molt.

Franz Ferdinand, és un grup molt molt molt bo, que amb cançons curtes i efectives, transmeten unes ganes boges de ballar. Tenen un do especial per això. Així doncs, a ballar.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2009
CD: Tonight

Senzill: Can't stop feeling





FRANZ FERDINAND

Nacionalitat: Escòcia

ANY: 2009
CD: Tonight

01 – Ulysses
02 – Turn it on
03 – No you girls never know
04 – Twilight omens
05 – Send him away
06 – Live alone
07 – Bite hard
08 – What she came for
09 - Can't Stop Feeling
10
- Lucid Dreams
11
- Dream Again
12. Katherine Kiss Me

Senzill: Can't stop feeling

01 - Can't Stop Feeling
02 - All My Friends
03 - Can't Stop Feeling (Emperor Machine Remix)
04 - Can't Stop Feeling (Emperor Machine Inst)
05 - Can't Stop Feeling (Who Made Who Remix)

dissabte, 9 de març del 2013

DONNA SUMMER - She works hard for the money

08/03/2013

El 8 de març es el dia dedicat a la dona treballadora, i jo soc dels que penso que dedicar una dia a la dona treballadora, i no acompanyar-ho amb altres coses, es fer una acte davant de la galeria i deixar la nostra consciencia tranquil·la. Altres anys, he manifestat amb ironia el fet de dedicar un dia a la dona treballadora, però aquest any, deixaré la ironia de banda.

La dona, dins de mon laboral, pateix encara avui, una forta discriminació. De entrada, les estadístiques ens diuen que una dona té una salari més petit que un home per fer la mateixa feina. Però la cosa no només es queda en el salari, tot i que avui, em quedaré aquí, i deixaré per altres anys, les mil i una discriminacions que pateix la dona, i que en la majoria dels casos, ni tant sols en són conscients, ni les mateixes dones, fins el punt, que molts cops, són les persones que mostren les actituds més masclistes.

La cançó d'avui, es “she works hard for the money”, de la Donna Summer. Una cançó magnífica, amb un vídeo molt adient per la ocasió. Resulta curiós, que el vídeo té 30 anys, i es ben actual, potser fins i tot, la situació actual a empitjorat una mica més. Així doncs, reclamo una legislació que iguali els salaris de dones i homes.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu

ANY: 1983
Àlbum: She works hard for the money

Senzill: She works hard for the money


Més cançons i més informació.